Segons Plató, la música té valor quan és èticament positiva i serveix, dins de l’estructura de l’Estat, per a l’educació pública. Aquesta teoria platònica de l'ethos fou heretada per la cultura occidental i transmesa a través dels escriptors de l’antiguitat tardana i l’Edat Mitjana (Cassiodor, Isidor de Sevilla). L’Humanisme i el Renaixement imposaren als compositors, com a nova tasca, l’expressió o imitació musical del contingut del text. La música reservata i el madrigal italià foren proves destacades d’expressió de l’afecte. La Camerata Fiorentina, del final del segle XVI, sota la divisa del redescobriment dels efectes meravellosos de la música grega, enlairà a programa l’expressió musical de l’afecte. Giulio Caccini deia que el cant era in armonia favellare, i situava al centre de la seva atenció el cantare con affetto i el muovere l’affetto dell’animo. En aquesta línia actuà també Claudio Monteverdi (seconda prattica). En tota la música del Barroc, la teoria dels afectes ocupà un lloc central: melodia, harmonia, ritme, tonalitat, tempo, tessitura, timbre, dinàmica, proporcions interval·liconumèriques, i, fins i tot, estil, foren posats al servei de la imitació de l’afecte. Segons Athanasius Kircher (Musurgia universalis, 1650), la música, com a ciència matemàtica, es fonamenta en els nombres harmònics, i aquests provoquen moviments en l’ànima, això és, emocions o afectes. En aquest sentit, la música també pot expressar afectes, per exemple, d’amor, tristesa, alegria, fúria, compassió, temor, ànim i desesperació. La mateixa tècnica de recitar o cantar fou relacionada amb l’expressió de l’afecte. Ch. Bernhard, en el seu tractat Von der Singe-Kunst oder Manier (1660), en definir els diferents estils o maneres de cantar cita el Cantar alla Napolitana o d’affetto com un estil que correspon solament als cantors, ja que només aquests tenen a la vista el text. No obstant això, de vegades els instrumentistes poden practicar-lo amb moderació si saben emprar i moderar harmonies alegres o tristes. Durant el Barroc, l’expressió dels afectes arribà a entendre’s no com una possibilitat d’automanifestació subjectiva del compositor, sinó com a diferents maneres de comportament humà.
La teoria dels afectes es creua, en part, amb la retòrica musical, de manera que s’arriben a crear, per a la composició, una sèrie de fórmules musicals, denominades figures retoricomusicals afectuoses, que poden ser reconegudes pel cervell humà. Això permet imprimir un caràcter en la composició i interpretació musical i, d’aquesta manera, modificar l’estat d’ànim dels oients.