Servia per a denominar els nous estils de música sorgits a la Itàlia de la primeria del segle XVII, especialment els relacionats amb la música dramàtica. De fet, l'stile moderno era assimilat a la seconda prattica (prima prattica/seconda prattica), de manera que és possible que tingués els seus orígens en els cercles de Ferrara que C. Monteverdi freqüentà. La seva característica essencial era el tractament més flexible i lliure de la música, la qual seguia el significat de les paraules. El seu ús incidí en gèneres llavors naixents, com la cantata, l’òpera i l’oratori.
Música