Conegut, primerament, com a estil artístic francès (caracteritzat pel refús de les estètiques anteriors i pel gust per l’ornament), fou imitat a Alemanya i Àustria. En l’àmbit musical, però, el terme comporta més confusió. Si bé moltes vegades ha estat identificat amb les produccions musicals franceses coetànies a les produccions artístiques rococós -en especial les obres per a clavicèmbal de compositors com L.C. Daquin i F. Couperin-, amb l'ópera-ballet d’autors com J.Ph. Rameau i amb la música instrumental de J.M. Leclair, també es pot trobar associat amb altres produccions com ara La serva padrona, de G.B. Pergolesi (definida com a rococó italià), o la música cambrística de G.Ph. Telemann. No obstant aquesta visió, darrers estudis historiogràfics han volgut veure l’estil rococó com una reacció d’oposició aristocràtica al Classicisme francès imposat per Lluís XIV. Aquesta reacció, en molts aspectes, constituí el germen per a les futures reaccions anticlàssiques esdevingudes al llarg del segle XVIII, com ara, en música, les de l'empfindsamer stil ('estil sensible', empfindsamkeit) i l'Sturm und Drang. L’interès de molts dels compositors adscrits a aquestes dues voluntats expressives preromàntiques per compositors francesos rococós així ho avala.
m
Música