La francmaçoneria suposà per a molts compositors un ideal de construcció d’un nou ens social estructurat sobre la base de la saviesa, la raó i la naturalesa. Compositors com F.A.D. Philidor, J.G. Naumann, W.A. Mozart, F.J. Haydn, L. van Beethoven, F. Liszt, L. Spohr, G. Puccini, A. Boito i J.P. Sousa formaren part d’alguna lògia. En la celebració d’actes i rituals maçònics era habitual la presència d’obres musicals, bàsicament himnes, on s’exaltaven alguns dels seus ideals. En ocasions, però, elements provinents de les obres francmaçòniques passaren a altres peces musicals no destinades directament a un ús específicament francmaçó. Un d’aquests elements, al segle XVIII, fou la presència del número 3 (xifra simbòlica de la francmaçoneria), simbolitzat en tonalitats amb tres bemolls (mi♭ M i do m), motius basats en tres acords repetits o presència de metres ternaris. També cal destacar l’ús del corno di bassetto com a instrument simbòlic de la francmaçoneria. Sense cap mena de dubte, fou Mozart qui compongué les obres musicals francmaçòniques més conegudes, com la música incidental per a Thamos, König in Ägypten (‘Thamos, rei d’Egipte’, KV 345, 1776), la cantata Die Maurerfreude (‘L’alegria del maçó’, KV 471, 1785) o el singspiel La flauta màgica (KV 620, 1791, amb llibret d’E. Schikaneder), obra aquesta darrera que, a judici d’alguns musicòlegs, seria una explicació de la cerimònia d’ingrés en una lògia.
f
Música