Tot i que l’origen del terme es remunta al final del segle XVII (cal tenir present, per exemple, l’obra d’A. Campra L’Europe galante), fou al segle XVIII, durant els inicis del Classicisme, que aquest es desenvolupà i s’usà àmpliament. Sorgit en el si de la cort de Versalles, l’adjectiu "galant" era sinònim d’educat i cortès. A poc a poc, el terme es contrastà amb el de "gòtic". Si aquest darrer s’usà com a sinònim de fosc i tenebrós, "galant" significà el contrari i, així, passà a designar allò clar i diàfan. L’estil galant, que es pot trobar en la música per a tecla d’autors com D. Scarlatti o A. Soler, presenta com a característiques bàsiques una melodia ornamentada i amb un acompanyament harmònic senzill (textura lleugera), una periodització regular i un tractament més lliure de la dissonància (sobretot l'appoggiatura). Aviat s’instaurà aquest gust musical, oposat a les complexitats del contrapunt imitatiu i a la grandiloqüència. Així, en la simfonia clàssica, la contribució de l’estil galant fou l’adopció del minuet, una de les danses galants per excel·lència.
m
Música