Té un origen llunyà en el corrent alemany del final del segle XVIII que pretenia mantenir el cant a capella. L’aparició efectiva del moviment és deguda a F.X. Witt, que el 1869 creà l’Allgemeine Cäcilien-Verein, una organització que agermanava diferents entitats que havien començat el seu camí al primer terç de segle. Els estudis sobre la polifonia antiga realitzats per A.F. Thibaud, sobre Palestrina a càrrec de G. Baini, les edicions de C. Proske, els estudis de C.G. Winterfeld, P. Guéranger, Newman i molts d’altres, sensibilitzaren l’opinió que era necessària una reforma de la música religiosa, la qual consideraven massa influïda per l’escriptura operística italiana. En aquest sentit, es començà a treballar en la recuperació de l’autèntic cant gregorià i en la de la polifonia anterior al Classicisme com a models a seguir. A Europa sorgiren escoles de cant religiós, com la del francès L. Niedermeyer, que, entre altres obres, incorporaven el repertori antic en el cant litúrgic. Quan Pius IX ratificà el 1870 el moviment cecilianista, estès a Bèlgica, Irlanda, Polònia, Àustria i Hongria, s’estava donant pas al moviment que conduiria al Motu Proprio del 1903. Abans, però, es produí una forta disputa, encapçalada per J. Habert, que defensava amb els cecilianistes austríacs l’única autenticitat de la polifonia i el cant pla en contra de les noves produccions de música religiosa escrites per F. Liszt, A. Bruckner o Ch. Gounod, entre d’altres. Bona part de les edicions pioneres de polifonia iniciades durant el segle XIX tenien com a finalitat fornir de materials les actives associacions cecilianistes. El moviment arribà a Catalunya a la segona meitat del segle XIX. L’edició de les Opera Omnia de Tomás Luis de Victoria realitzada per F. Pedrell es feu en funció de la demanda d’aquest repertori per part de les associacions alemanyes.
m
Música