Una composició minimalista estableix un o més patrons (patterns), és a dir, cèl·lules melòdiques o rítmiques o frases musicals de dimensions ’mínimes', que seran repetits nombroses vegades mentre van essent sotmesos a canvis també ’mínims’ que els van transformant gradualment. Un exemple clàssic el forneix In C, de Terry Riley (1964), una obra ben bé fundacional del minimalisme. La partitura d’aquesta obra presenta cinquanta-tres fragments melòdics que són interpretats per qualsevol grup d’instruments mentre un piano repeteix la nota do amb una pulsació constant. Cada component del grup toca el primer fragment repetint-lo un nombre de vegades indeterminat, passa a fer el mateix amb el següent i així de forma successiva fins el final. L’oient sent, d’aquesta manera, que en cada moment de l’execució s’estan repetint determinades frases (sovint, d’una a la següent només hi ha diferències molt petites) mentre que d’altres s’abandonen gradualment, donant lloc a un discurs sempre continu i aparentment sense modificacions, ja que aquestes es perceben a llarg termini. La cerca d’una repetició hipnòtica que porta a un estat de trànsit és pròpia de les cultures alternatives que es desenvoluparen a la costa est del Estats Units durant els anys seixanta. Riley, La Monte Young i S. Reich són alguns dels més destacats representants del minimalisme en els seus orígens. P. Glass, J. Adams, M. Nyman o W. Mertens són també compositors d’aquesta tendència, que en alguns casos s’ha vinculat amb determinats desenvolupaments del jazz o la música pop. A l’Europa de l’Est ha sorgit una tendència diferenciada (el minimalisme ’sant’ d’A. Pärt o H. Górecki) que vol donar un significat espiritual a l’estat de concentració generat per l’audició repetitiva. El minimalisme ha estat sovint menyspreat per l’avantguarda europea clàssica, però alguns dels seus compositors n’han assumit la influència, en alguns casos (singularment el de G. Ligeti) assolint resultats artísticament superiors.
m
Música