L’electroacústica és una part de la física que estudia els mètodes i els instruments elèctrics per a la producció, la detecció i la mesura de les vibracions sonores. En el món musical del 1959, l’expressió música electroacústica s’utilitzà per a aplegar diversos noms referits a músiques experimentals que tenien com a element comú el magnetòfon. D’aquesta manera, s’agruparen sota un mateix nom la música concreta, la músicaelectrònica i la tape music (música per a magnetòfon establerta a la Universitat de Columbia, a Nova York). La primera obra electroacústica fou Gesang der Jünglinge ('El cant dels adolescents') de K. Stockhausen, creada el 1956 a l’Estudi de Música Electrònica de la Ràdio de Colònia, en la qual l’autor intentà la fusió entre la veu manipulada i multiplicada d’un nen i els sons electrònics, amb un resultat d’autèntic diàleg entre els dos mitjans. Avui dia la música electroacústica és un concepte que engloba moltes tendències musicals -música per a cinta magnetofònica, música per a instruments i cinta, música per a sintetitzadors, música electrònica en directe (on els sons realitzats amb instruments acústics són transformats en temps real), música amb ordinadors-, totes elles en les variants de música culta i música pop i els seus derivats, passant per paisatges sonors, instal·lacions sonores, performances, etc.
Les dues fites més importants en el seu desenvolupament han estat l’aparició del magnetòfon, primer, i la del sintetitzador, després. El magnetòfon de cinta magnètica permeté treballar el so tal com es tracta una pel·lícula cinematogràfica; és a dir, un cop enregistrats els sons en una cinta, poden experimentar diverses transformacions, com ara el tall de la cinta, la inversió, la variació de la velocitat, la realimentació (que crea efectes de retard similars als ecos), l’enregistrament dels resultats en una altra cinta, la transformació externa dels sons enregistrats amb elements electrònics, com ara filtres, moduladors de freqüència, moduladors d’amplitud, moduladors en anell, reverberació, etc. L’ús simultani de diversos magnetòfons permet sincronitzar diferents esdeveniments i, mitjançant un mesclador, enregistrar el resultat final en un altre magnetòfon. La utilització de tècniques procedents de la construcció d’orgues electrònics feu possible l’adaptació dels teclats i, des d’aleshores, el sintetitzador es convertí en l’instrument electrònic per excel·lència, amb una gran acceptació dins els corrents de la música popular (pop, techno, heavy-metal, etc.).
La música electroacústica forma part dels cursos impartits en molts conservatoris, facultats i escoles de música, i s’ha convertit en una eina molt útil en els àmbits de l’acústica, la psicoacústica, la composició, l’enregistrament i la producció. La música electroacústica té molts camps d’aplicació, atesa l’íntima relació entre el compositor i el mitjà de producció, ja que el compositor és el mateix intèrpret. Per això, moltes ràdios (París, Colònia, Milà, Tòquio, Varsòvia, Belgrad) volgueren incorporar ràpidament en els seus centres de producció un estudi de música electroacústica per a la creació d’efectes i suport sonors de poemes radiofònics, molt en voga a la dècada dels cinquanta. D’altra banda, també s’ha convertit en un mitjà d’expressió cinematogràfic, ja que s’hi han creat bandes sonores per a cinema, i s’ha utilitzat en ballet, teatre, etc.
Bibliografia
- Brnc, G.: Guía profesional de Laboratorios de Música Electroacústica, Fundación Autor, Madrid 1998
- Chion, M.: La musique électroacoustique, Presses Universitaires de France, París 1982
- Davies, H.: International Electronic Music Catalog, MIT Press, Cambridge (Mass.) 1968
- Kaegi, W.: Was ist elektronische Musik, Orell Füssli, Zuric 1967
- Prieberg, F.K.: Versuch einer Bilanz der elektronischen Musik, Rohrdorfer Musikverlag, Freudenstadt 1980
Complement bibliogràfic
- Berenguer, Josep Lluís: Introducción a la música electroacústica, Fernando Torres Editor, Valencia 1974