Abreviació de rock-and-roll, rock’n’roll o rock & roll, una forma de música lleugera, amb un ritme de 4/4 amb forts accents en el segon i el quart temps i on predominen el ritme i el so dels instruments amplificats electrònicament. Nasqué a la meitat dels anys cinquanta, anà evolucionant i fragmentant-se i es convertí en la principal música popular al final del segle XX i el començament del XXI. L’expressió rock and roll, traduïda literalment, significa ’gronxar-se i rodar', però a mitjan segle XX era un eufemisme usat en l’argot dels afroamericans dels EUA per a referir-se a anar de festa, ballar i tenir relacions sexuals. Hi ha moltes teories sobre qui fou el primer que la usà per a referir-se a un tipus de música, però la més creïble és la que en fa responsable Alan Freed. Freed era un disc-jockey que tenia un programa de ràdio a Cleveland i des del 1954 emetia cançons de rhythm-and-blues i de l’estil vocal doo-wop per a un públic jove interracial, trencant així un tabú, ja que fins aleshores el rhythm-and-blues era un gènere musical considerat només per a la població afroamericana. Emetent la mateixa mena de música que Freed hi havia també Art Leboe a Los Angeles, Dewey Phillips a Memphis, Gene Nobles a Nashville i Ken Elliott a Nova Orleans. Aquests disc-jockeys desafiaven així les grans cadenes de ràdio, que aleshores atenien el públic juvenil amb els grups de joves blancs que versionaven i adaptaven les cançons de grups negres de rhythm-and-blues i sobretot de doo-wop, com els Orioles, Ruth Brown, Ink Spots, The Chords o Penguins. Per a definir la música que emetia i no usar un terme amb tantes connotacions racials com rhythm-and-blues, Freed adoptà el terme rock-and-roll, el significat del qual era desconegut per a la majoria del seu públic blanc. Freed etiquetà així també un seguit de grups de rhythm-and-blues que acceleraren el ritme i que reberen la influència del country i altres estils.
Entre els pioners del que després fou el rock-and-roll hi havia Louis Jordan, Delmore Brothers, Sidney Louie ’Hardrock’ Gunter, Muddy Waters, Big Joe Turner, Lloyd Price i sobretot Fats Domino. El rock-and-roll deu molt a aquests artistes i grups, però també al country del sud i l’oest dels Estats Units, i en menor proporció, al blues, gòspel, swing, bluegrass i folk. La majoria d’historiadors coincideixen a assenyalar la cançó Rocket 88, de Jackie Brenston, del 1951, com el primer enregistrament que rebé l’etiqueta ideada per Freed. Rocket 88, el títol de la qual feia referència a un model de cotxe de l’època, tenia molts elements aleshores trencadors, tant musicalment com pel que fa al contingut de les lletres. El ritme era vigorós, els riffs de guitarra estaven sobreamplificats, els instruments de vent ressonaven amb força i l’automòbil era usat com a metàfora sexual.
El primer èxit important d’aquella música l’aconseguí Bill Haley el 1954 amb Rock around the clock, que anà seguit de Maybellene de Chuck Berry, Blue suede shoes de Carl Perkins i Tutti Fruttide Little Richard. Però qui demostrà que el rock-and-roll no era una moda passatgera fou Elvis Presley, que el 1956 enregistrà Heartbreak Hotel. Obtingué un èxit sense precedents i no solament establí els cànons musicals del nou estil, sinó també l’estètica i la iconografia de l’intèrpret de rock. En aquesta tasca Presley tingué el suport del guitarrista Scooty Moore, que definí el so frenètic de la guitarra de rock-and-roll, i també fou influït pels guitarristes Cliff Gallup i Link Wray. Presley fins aleshores havia estat realitzant enregistraments de rockabilly, un tipus de country on el ritme i la veu estan més accelerats i hi ha més sentiment de rebel·lia. És també un dels precedents del rock-and-roll. A més de Presley, hi havia Jerry Lee Lewis i Roy Orbison, i més tard arribaren Eddie Cochran, Gene Vincent i sobretot Buddy Holly & The Crickets. Aquests darrers es convertiren en el primer grup de rock-and-roll que componia les cançons que cantava i també tocava tots els instruments, tant en els discos com en els concerts. De tots aquests pioners del rock-and-roll, entre els quals cal recordar els Everly Brothers, Tommy Steele o Cliff Richard, fou Presley qui feu adonar les grans discogràfiques que no podien continuar menystenint el nou estil com havien fet fins llavors i deixar que els grans beneficis d’aquell negoci se’ls enduguessin discogràfiques independents com Sun, King, Chess o Atlantic. A més, a mesura que passava el temps, el rock s’anava convertint, cada cop més, en el llenguatge dels joves de la postguerra, que es volien alliberar de les rígides normes de la societat del moment a través del ball i la frivolitat.
A l’altra banda de l’Atlàntic, al Regne Unit, el rock-and-roll s’anomenà skiffle, nom que també defineix un tipus de jazz. L'skiffle era molt rudimentari i es basava molt en el baix i la guitarra. Un dels primers èxits d’aquest estil fou Rock island line, de Lonnie Donegan. El 1955 obrí les portes un club de blues a Londres, on també es tocava skiffle i on es donaren a conèixer grups com els John Mayall’s Bluesbreakers, The Yardbirds, Manfred Mann i The Rolling Stones, entre d’altres. També escoltaven skiffle a Liverpool quatre nois que després revolucionarien el rock-and-roll, The Beatles. El moviment que potencià la força de la bateria en les formacions de skiffle s’anomenà beat. A l’Estat espanyol, al final de la dècada dels cinquanta, el grup barceloní Dúo Dinámico tenia un cert èxit amb un repertori en castellà que imitava el rock-and-roll més amable.
L’any 1959, als Estats Units el rock visqué un moment difícil. Buddy Holly i Eddie Cochran moriren en accident, la policia empresonà Chuck Berry per motius racistes, Carl Perkins patí un greu accident automobilístic i Jerry Lee Lewis adquirí molt mala fama després de l’escandalós casament amb la seva cosina de només tretze anys. Gene Vincent i Little Richard també abandonaren el panorama musical, l’un a causa de l’alcoholisme i l’altre per les seves creences religioses. A més, els disc-jockeysde ràdio, començant per A. Freed, es veieren envoltats per un escàndol de suborns per les grans discogràfiques. Amb aquest panorama, Elvis Presley es quedà pràcticament com a únic representant del rock-and-roll. El seu pas a una discogràfica gran, però, suavitzà el to d’aquella revolució musical -això sí, sense perdre la capacitat de seducció del públic-. El buit musical l’intentaren omplir James Brown, Otis Redding, Ray Charles, Wilson Pickett i Sam & Dave, entre d’altres, que convertiren el soul en substitut del rhythm-and-blues com a música principal de la comunitat afroamericana. També ho intentaren els ídols blancs per a adolescents, com Fabian o Frankie Avalon i les cançons fàcils i enganxoses produïdes per Phil Spector o per Brill Building. D’aquesta darrera productora destacaren compositors com Jerry Leiber, Mike Stoller, Burt Bacharach, Carole King o Neil Diamond.
En l’àmbit català, l’any 1963 el barceloní Francesc Heredero enregistrà per a la discogràfica Edigsa versions catalanes d’Elvis com Good luck charm, Return to sender i Gonna get back home somehow. En aquells anys el grup Els 4 Gats també versionà en català temes de rock-and-roll i rhythm-and-blues. Per tornar a recuperar la rebel·lia del rock-and-roll dels anys seixanta aparegueren The Beatles i un seguit de grups anglesos com The Rolling Stones, The Kinks, Gerry and the Pacemakers, Dave Clark Five, Herman Hermits, The Who i The Animals. Tots aquests artistes protagonitzaren la "invasió britànica" del mercat de música popular dels Estats Units. La revolució del rock-and-roll havia nascut als Estats Units i havia arribat després al Regne Unit, però aleshores foren els britànics els qui tornaren la força del rock als EUA. The Beatles revolucionaren el rock-and-roll, amb discos com Revolver (1966) o Seargent Peppers Lonely Hearts Club Band (1967) i, a més, demostraren que els discos de llarga durada on totes les cançons tenien un lligam comú eren tan importants com les dues cançons que es podien enregistrar en un disc senzill, si no més. Fins aleshores la majoria de grups de rock-and-roll només es preocupaven de fer una cançó enganxosa i vendre-la en un disc senzill. The Beatles també introduïren molts elements nous en el rock -com ara quartets de corda o el sitar- i donaren importància a la figura del productor. El grup de Liverpool també fou responsable de popularitzar el rock-and-roll i de demostrar que qualsevol colla d’amics podia agafar dues guitarres, un baix i una bateria, compondre música rock i tenir la possibilitat de fer-se famosos.
Als EUA només aguantaren l’envestida musical britànica grups de música surf com els Beach Boys o Jan & Dean, que basaven el seu so en bones harmonies i la descripció de la vida dels adolescents a les platges de Califòrnia. Es tractava d’un rock-and-roll molt suau, sense la importància que The Beatles donaven a la secció rítmica. Els líders d’adolescents com Fabian foren arraconats per The Beatles o substituïts progressivament per grups vocals com The Shirelles o The Ronettes, produïts per Phil Spector. També als EUA dels anys seixanta començaren a sorgir grups i cantautors de folk com Joan Baez, Phil Ochs o Bob Dylan, influïts per cantautors veterans com Woody Guthrie, Ramblin’ Jack Elliott o Pete Seeger. Dylan, però, representà una nova revolució en el rock-and-roll. El 25 de juliol de 1962 pujà a l’escenari del Festival Folk de Newport amb una guitarra elèctrica, trencant amb la tradició acústica tant del mateix Dylan com del folk, marcant així el punt de partida del folk-rock. Dylan aportà al rock tota la càrrega política i social que tenia el folk i, a més, demostrà que també es podia fer bona poesia amb el rock. La transcendència de les seves cançons estava per sobre de modes i radiofórmules, com feu palès el tema Like a rolling stone, de sis minuts de durada, aparegut al disc Highway 61 revisited el 1965. També contribuïren a la consolidació del folk-rock grups com Fairport Convention, Joni Mitchell, Buffalo Springfield o Crosby, Stills & Nash. El folk sense guitarra elèctrica quedà representat pel duet Simon & Garfunkel i les seves cançons harmonioses, ben construïdes i amb poesia intel·ligent. El rock es tornà a mesclar amb el country -amb grups com The Byrds, The Eagles, Flying Burrito Brothers, Linda Ronstadt, The Band, Creedence Clearwater Revival o també Neil Young- en el que en alguns casos s’anomenà rock clàssic.
Els anys seixanta fou quan s’abreujà el mot rock-and-roll a rock. El terme original passà a definir només el tipus de rock que feien Elvis Presley, Little Richard, Buddy Holly i altres pioners del gènere. El canvi es produí per la necessitat de trobar una etiqueta per a definir el tipus de rock de grups com The Greatful Dead o Jefferson Airplane, que componien cançons molt influïts pels efectes de narcòtics com la marihuana o àcids (LSD) i que en els seus concerts, a través de la música i d’efectes lluminosos, intentaven recrear els ambients al·lucinògens dels quals parlaven en les seves lletres. El resultat musical d’aquelles experiències s’anomenà rock psiquedèlic i també englobà grups com Love, The Charlatans, Incredible String Band o The Doors, la majoria de la costa est dels EUA. A l’altra banda del país emergí una banda que feia una versió nihilista d’aquest rock psiquedèlic, anomenada The Velvet Underground i liderada per John Cale i Lou Reed. El rock psiquedèlic -també anomenat rock àcid- esdevingué la banda sonora del moviment juvenil dels hippies, que rebutjaven la societat capitalista i propugnaven un món idíl·lic, pacífic, oníric, comunitari, d’alliberament sexual, que, entre altres reivindicacions, demanava l’acabament de la guerra del Vietnam. Aquest moviment tingué un dels seus moments de màxima esplendor en el gran festival de rock de Woodstock l’any 1969, que es convertí en el primer gran esdeveniment rock del segle i establí el model dels macroconcerts que es realitzaren després durant molts anys. També del final dels seixanta fou el fenomen dels supergrups, en els quals músics consolidats s’aplegaven en un mateix conjunt. El primer i més important dels supergrups fou Cream, integrat per Eric Clapton, Jack Bruce i Ginger Baker i que practicava un blues-rock de ritme molt marcat.
Una altra de les revolucions en el rock que es visqueren els anys seixanta fou la protagonitzada pel guitarrista Jimi Hendrix. Gran virtuós de l’instrument, experimentà a fons amb el so de la guitarra elèctrica i ajudà a ampliar les seves possibilitats en el rock. També ho feu, però sense tantes repercussions, el guitarrista mexicà Carlos Santana. Pel que fa al rock psiquedèlic, al final de la dècada dels seixanta en sorgiren dues tendències, representades per dos grups, Led Zeppelin i Pink Floyd. Els primers, juntament amb el conjunt Deep Purple, enduriren el ritme, allargaren les cançons i donaren molta importància als riffs de guitarra complicats, creant així l’anomenat heavy-metal o heavy rock o rock dur. L’altra línia que partí de la psiquedèlia fou el rock progressiu, encapçalat per Pink Floyd, amb pretensions innovadores i d’intel·lectualitat. En aquesta línia, Pink Floyd anà seguit de grups com Yes, Genesis, King Crimson, Gong, Moody Blues, ELO, Emerson, Lake & Palmer i Procol Harum, que componien seguint paràmetres de música clàssica, i que inclogueren en el seu rock arranjaments orquestrals en cançons interminables. El conjunt Jethro Tull constituí una variant d’aquestes formacions, ja que afegí elements de la música celta al rock progressiu. Tots ells tenen en comú, però, la presència entre els seus instruments dels teclats Mellotron -sintetitzador que podia gravar i remetre sons-, orgues i els primers sintetitzadors. Com passava amb el rock progressiu, també hi havia un seguit de grups que volien augmentar el nivell intel·lectual i creatiu del rock, com ara Frank Zappa & The Mothers of Invention. En el cas de Zappa, però, aquest canvi el dugué a terme a través de la fusió amb el jazz i unes lletres amb menys pretensions que les del rock progressiu. Altres grups -com ara Soft Machine o Chicago- preferiren la fusió entre el jazz i el rock, mentre que Zappa i altres, com Captain Beefheart i Tim Buckley, continuaren experimentant més enllà d’aquesta fusió. Des del jazz s’acostaren al rock músics com Miles Davies, John McLaughlin, Herbie Hancock o Chick Corea.
Tots aquests afanys renovadors i experimentadors dels anys seixanta s’acabaren amb l’arribada dels setanta. The Beatles es dissolgueren (1970) i al començament de la nova dècada moriren Jimi Hendrix, Janis Joplin i Jim Morrison, aquest darrer cantant de The Doors. Tots tres es convertiren en icones del rock com a moviment jove, rebel i amb ganes de trencar tots els tabús. En aquells moments el rock s’havia convertit en un gran negoci, en part de la indústria del lleure i també en tot un fenomen sociocultural. Així, es consolidà com la música de consum popular més important, que, a partir de llavors, fou coneguda com a música pop. Aquesta denominació també s’aplicà al rock perquè era l’estil musical del que en aquella època s’anomenava la cultura pop. Amb els anys, el mot pop serví per a qualificar bona part de la música rock, especialment aquella basada en cançons senzilles de tres minuts, on la melodia és el més important. Al començament de la dècada dels setanta les ràdios necessitaven aquestes cançons fàcils i enganxoses per a omplir les seves llistes d’èxits. Els anys setanta també veieren com es començaven a fer curts per a televisió en què s’interpretava una cançó, els anomenats videoclips, que bàsicament eren nous elements de promoció i publicitat. El rock progressiu, també anomenat art-rock, mantingué el seu domini fins a mitjan dècada del 1970. Algun grup sobrevisqué més enllà, com és el cas de Pink Floyd. Les restes del moviment es reconvertiren per fer propostes musicals més assequibles al gran públic i menys transcendentals, com feren Mike Oldfield o Alan Parsons.
Mentre això passava en l’àmbit anglosaxó, als Països Catalans Barcelona era el centre musical i hi va néixer la discogràfica Als 4 Vents per editar rock progressiu en català, representat per grups com Màquina. L’any 1973 s’obrí el local Zeleste, al carrer de l’Argenteria de la capital catalana, i es convertí en un important centre del rock progressiu, que fou rebatejat com a laietà, una etiqueta que responia a la localització del local, prop de la Via Laietana, i a la recerca d’un so autòcton, com ho era el poble preromà dels laietans. Entre aquests músics i grups hi havia Jaume Sisa, Companyia Elèctrica Dharma, Orquestra Mirasol, Blay Tritono, Secta Sònica, Música Urbana, Jordi Sabatés i Toti Soler. Aquest moviment anà acompanyat de diversos festivals, anomenats Canet/Rock, celebrats a Canet de Mar, promoguts per Pau Riba i que eren una rèplica dels que feien al mateix lloc els grups de la Nova Cançó.
Al final dels anys setanta, els nous músics i el públic volien històries més reals i amb menys pretensions. Així van aparèixer fenòmens com el glam-rock, el reggae, l’AOR (adult oriented rock), la música disco i, finalment, el punk. El glam-rock era un rock molt teatral, amb artistes com ara David Bowie, Marc Bolan o Gary Glitter que apareixien a l’escenari vestits de manera cridanera i amb actituds d’ambigüitat sexual. Roxy Music, liderat per Bryan Ferry i Phil Manzanera, mesclaren el glam-rock amb l'art-rock. També formava part del glam-rock el músic Brian Eno, però aviat se’n distancià per seguir una carrera musical més experimental, i obrí una línia a la qual més tard s’apuntaren músics com Laurie Anderson. Eno, juntament amb John Cale, exmembre de The Velvet Underground, creà el muzak, un tipus de música ambiental. El glam-rock també influí molt en l’estètica del heavy, que aleshores tingué una gran popularitat. D’altra banda, els anys setanta es difongué el reggae gràcies a Bob Marley, el qual feu que molts músics de rock s’interessessin per aquell estil musical de l’illa de Jamaica. També fou l’època de músics com Elton John i les seves cançons de pop-rock o de The Carpenters, que foren etiquetats d’AOR, terme que bàsicament definia cançons ben construïdes, però sense gaires ambicions creatives i ideals per a ser radiades nombroses vegades. Amb aquesta mateixa voluntat comercial, però posant èmfasi en el ball, nasqué la música disco, especialment amb l’estrena de la pel·lícula Saturday Night Fever (John Badham 1977). En aquesta línia hi havia grups com ABBA o The Bee Gees. Una altra de les novetats en el món del rock fou la pel·lícula Tommy (Ken Russell 1975), amb banda sonora de The Who, considerada com la primera òpera-rock. La dècada s’acabà amb l’aparició del punk, com una resposta als grups de rock progressiu i de heavy-metal i alhora per donar una vàlvula d’escapament a una joventut que vivia de ple les conseqüències de la crisi econòmica mundial del 1973 i que no veia cap perspectiva de futur. El més important era el missatge de protesta contra l’estat de les coses, mentre que la qualitat musical quedava en segon terme. Tornaren, doncs, les cançons de tres minuts, però la velocitat rítmica era més important que la melodia. Del punk sortí un nou moviment, anomenat New Wave (Nova Onada), encapçalat per grups i artistes com The Police, Elvis Costello o Blondie al Regne Unit, i Talking Heads o Television als Estats Units. La diferència amb el punk és que els artistes de New Wave eren més capaços musicalment i es trobaven més a prop del pop. Altres reaccions al rock "intel·lectual" dels setanta foren el pub rock, desenvolupat sobretot al Regne Unit i que era format per bandes que actuaven en pubs i que volien recuperar el rhythm-and-blues, com Dr. Feelgood i Ian Dury, el darrer dels quals feu famós el seu tema Sex and drugs and rock’n’roll com a lema de l’estil musical. Ressorgiren en aquell moment Bob Dylan i el grup Crosby, Stils, Nash & Young. Començaren a despuntar Lou Reed en solitari, Bruce Springsteen i els grups Supertramp i Queen. Els anys setanta hi hagué una florida de discogràfiques independents, de revistes musicals de tota mena i també fou la dècada de la imposició de la cinta de casset com a principal suport musical. Fins aleshores la majoria de la música popular d’impacte internacional era anglosaxona, però a Alemanya començaren a sorgir grups molt innovadors com Can, Tangerine Dream o Kraftwerk, que aplanarien el camí cap a l’estil tecno que es desenvolupà els anys vuitanta.
La nova dècada no estigué marcada per grans dosis d’imaginació i creativitat, excepte per l’aparició del hip-hop/rap, de nou un estil nascut de la comunitat afroamericana amb una gran senzillesa de mitjans. El que sí que marcà la dècada foren els grans concerts de grups de rock clàssic amb influències, segons el cas, de country, soul, pop, heavy i altres estils. Entre els artistes i grups amb més capacitat de congregar públic en un concert hi havia Bruce Springsteen, The Rolling Stones, Queen, Rod Stewart, Iron Maiden, David Bowie, U2, Dire Straits, Eurythmics, Tina Turner, The Police, Phil Collins, i sobretot dos solistes que ocuparen les llistes d’èxits i obtingueren vendes milionàries: Madonna i Michael Jackson. La majoria d’ells actuaren junts en els nombrosos concerts benèfics televisats que es realitzaren aquells anys i durant els noranta. Aquesta tendència s’inicià a partir del concert Live Aid del 1985, que volia recaptar diners per a combatre la fam a l’Àfrica. Al llarg dels anys vuitanta la branca més ballable del rock, la música disco, agafava força a les discoteques, i entraven amb força el tecno i els artistes anomenats new romantics, com Spandau Ballet o Boy George. Alguns d’aquests grups formaren part d’una nova iniciativa comercial de la indústria discogràfica, basada en campanyes de promoció molt agressives de grups, en les quals el més important era l’atractiu físic dels seus membres més que no pas la seva música. Aquest és el cas de grups com Duran Duran i més tard Take That i New Kids On The Block. Un altre dels estils de la dècada del 1980 fou el new-age, basat en la música d’ambient, relaxada i amb una profusió de l’ús del sintetitzador. En un acte de nostàlgia que durà poc, grups com Marillion i Pendargon també intentaren reexplotar el rock progressiu.
Durant els anys vuitanta cal destacar l’aparició i popularització del format CD (disc compacte), que revolucionà el món discogràfic, no solament per l’ampliació d’espai per a emmagatzemar cançons, sinó per la qualitat del nou suport i la possibilitat d’incloure-hi elements visuals i interactius. Les discogràfiques aprofitaren per a reeditar la major part del seu catàleg en CD, cosa que comportà uns ingressos molt considerables en tornar a vendre el que ja havien venut uns quants anys abans. Un altre dels fenòmens dels vuitanta fou l’entrada en funcionament als Estats Units del canal per cable MTV (Music TeleVision), que a poc a poc es pogué anar veient a la resta del món via satèl·lit o també per cable. Aquest canal adoptà la fórmula de les ràdios de fer programes basats en la llista dels èxits principals. Això feu que la indústria discogràfica s’esmercés cada cop més a tots els nivells en els videoclips que acompanyaven les cançons que calia promocionar. L’MTV promogué un mercat únic de consum de música rock per a tot el món, etiqueta que cada cop agrupava estils i gèneres ben diferents, cosa que s’aguditzà els anys noranta i al començament del segle XXI. La música catalana no s’escapà de la manca d’ambició dels anys vuitanta. El rock laietà desaparegué i molts dels seus grups es reconvertiren en orquestres de salsa; només se salvà la Companya Elèctrica Dharma, que connectà amb el rock català dels anys noranta. Durant els vuitanta destacaren El Último de la Fila, Rebeldes i Loquillo, en castellà, i grups de l’anomenada movida madrileña com Radio Futura o Mecano. També, però en menor grau, grups de pop en català com Dubble Bubble, N’Gai N’Gai, La Madam i GREC.
Entre els múltiples estils que ampliaren el concepte de rock anglosaxó els anys noranta hi hagué el house, el jungle, el dub, el drum’n’bass, l'indie, el dance, el noise, el low-fi, el hardcore, el ragga, el britpop o el rock alternatiu. D’entre el rock alternatiu, cal destacar el grunge, que, encapçalat pel grup Nirvana provinent de Seattle i per la discogràfica independent Sub Pop, intentà sorprendre el mercat amb un rock senzill, basat en les guitarres, que expressava l’amargor i la ràbia de l’anomenada Generació X, tal com feren els grups de punk al final dels anys setanta i el començament dels vuitanta. Però en aquesta ocasió la indústria discogràfica ja estava previnguda i ràpidament absorbí el grunge. El que les multinacionals del disc no pogueren controlar tan ràpidament fou l’aparició d’Internet i de formats informàtics de compressió musical com l’MP3, que permeten intercanviar tota mena de música a través de la xarxa amb un cost mínim o de manera gratuïta. Molts artistes veieren en aquests nous formats una manera d’alliberar-se del dirigisme de les discogràfiques, i començaren a distribuir la seva música a través d’aquest canal. El món anglosaxó també posà de moda l’etiqueta world music per a referir-se a la música provinent d’arreu del món, especialment la d’arrel popular i tradicional, que a partir d’aleshores es començà a comercialitzar àmpliament al mateix temps que incorporava paràmetres rock a la tradició.
En l’àmbit català, els noranta visqueren el fenomen de l’expansió del rock català. Des de fora de Barcelona aparegueren molts grups que usaven el català per a fer rock i aconseguien congregar molta gent als seus concerts i vendre molts discos, cosa que deixà sorpresa la crítica musical de la ciutat. El 23 d’abril de 1991 al Palau Sant Jordi de Barcelona tocaren Sau, Sopa de Cabra, Els Pets i Sangtraït, els quatre representants principals d’aquell nou moviment. Els Pets, però, han estat els que s’han mantingut més anys dalt de l’escenari. A més, també destacaren altres grups com Umpah-pah, Brams, Lax’n’Busto i Glaucs, alguns dels quals fins aleshores havien estat cantant en castellà. Al País Valencià sorgiren grups com Obrint Pas o Munlogs, a les Illes, Ja T’ho Diré, Antònia Font o Ocults, i a la Catalunya del Nord, Gerard Jacquet. A aquesta florida també s’afegiren diversos mitjans de comunicació que en feren un ressò especial, com la revista "Enderrock".
Bibliografia
- Belz, C.: The Story of Rock, Oxford University Press, Nova York 1969
- Clarke, D., ed.: The Penguin Encyclopedia of Popular Music, Penguin Books, Londres 1998
- Friedlander, P.: Rock and Roll, a social history, Westview Press, Boulder (Colorado) 1996
- George-Warren H., Romanowski P. i Pareles J., eds.: The Rolling Stone Encyclopedia of Rock and Roll, Fireside Original/Simon & Schuster, Nova York 2001
- Goodman, F.: The Mansion on the Hill, Vintage Books, Nova York 1998
- Morse, T.: Paraula de rock, Símbol Editors, Sant Cugat del Vallès 2000
- Szatmary, D.P.: Rockin’ in Time: A Social History of Rock and Roll, ed. Prentice Hall PTR, Nova Jersey 1999
Complement bibliogràfic
- Crespo, Lluís
- [et al.]: Be bop a lula, biografia del rock, Caixa de Pensions, Barcelona 1985
- Sierra i Fabra, Jordi: La generació del rock, Columna Edicions, Barcelona 1991
- Singla, Joan: Kiss: auténtica biografía ilustrada, Papermusik, Barcelona 1984
- Buendía, Xavier: Talking Heads, Edicomunicación, Barcelona 1987
- Harari, Guido: Rock shots, 100 ritratti in musica: [catàleg de l’exposició, Barcelona, Sala Arcs], Caixa de Barcelona, Barcelona 1983
- Sierra i Fabra, Jordi: Historia de la música rock, Edicomunicación, Barcelona 1986
- Juliá, Ignacio: Feed-back: la leyenda de los Velvet Underground, Ruta 66, Barcelona 1986
- Hidalgo, Juan Antonio: La década dorada del rock and roll, Edicomunicación, Barcelona 1986
- Porta i Navarro, Amparo: La música en las culturas del rock y las fuentes del currículo de educación musical, Universitat de València, Servei de Publicacions, València 1997
- Alsina, Pep
- Lara, Encarna
- Sesé, Frederic: Historia del pop-rock: Elvis, Beatles, Police, Editorial Graó, Barcelona 1988, 1992
- Sierra i Fabra, Jordi: Historia y poder del "rock català", Unilibro, Barcelona 1977
- Cassart, Josep: Nou rock català, Raima, Moià 1990
- Mediano, Josep Maria
- Sigla, Joan
- Rancurel: 30 años de rock: 1954-1984, La Vanguardia, Barcelona 1984?
- Sierra i Fabra, Jordi: Historia de la música rock, Unilibro, Barcelona 1978
- Tope rock: 1953-1973, Raima, Moià 1989
- Cervantes, Xavier: Red Hot Chili Peppers, Editorial La Màscara, Valencia 1995
- Cervantes, Xavier: Sepultura, Editorial La Màscara, Valencia 1994
- Ja t’ho diré, Ocults, Tots Sants, La Fosca, El Temps
- Sputnick, València 1992
- Kartutx, Partaka, Remigi Palmero, Bustamante, El Temps
- Sputnick, València 1992
- Kitsch, Bars, DB, El Temps
- Sputnick, València 1992
- Sierra i Fabra, Jordi: Recordando los años 50, los años 60, Telefónica Argentina, Barcelona 1995
- Mallas i Casas, Santiago: La neurosis audiovisual, Publicacions Universitat de Barcelona, Barcelona 1991
- Sierra i Fabra, Jordi: El rock, la música de nuestro tiempo, SM, Madrid 1990
- Interrock, agenda musical de Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Barcelona 1996-
- Sangtraït, El Temps, Barcelona 1992
- Cassart, Josep: Crack rock, 1974-1990, Raima, Moià 1990
- Mallas i Casas, Santiago: Rock: veneno para el cerebro, Oikos-tau, Barcelona 1996
- Sierra i Fabra, Jordi: Historia de la música rock, Ediciones Orbis, Barcelona 1981-1983
- Sierra i Fabra, Jordi: El rock català, Editorial Mediterrània, Barcelona 1995
- Juliá, Ignacio: The Cramps, Editorial La Màscara, Valencia 1994
- Ramoncín, Luca
- SGAE, Madrid 1994
- Sierra i Fabra, Jordi: Cadáveres Bien Parecidos, Editorial La Máscara, Valencia 1999
- Sierra i Fabra, Jordi: Disc-rockgrafias, Teorema, Barcelona 1981
- Sierra i Fabra, Jordi: Peter Frampton, Ediciones 29, Barcelona 1977
- Juliá, Ignacio: Ramones, Cátedra, Madrid 1993
- Juliá, Ignacio: Geografía del rock, Editorial La Màscara, Valencia 1997
- Juliá, Ignacio: Grunge, Noise & rock alternativo, Celeste Ediciones, Madrid 1996
- Martínez, Miguel: Història del rock, Prosa, 1998
- Sierra i Fabra, Jordi: Elvis Presley: la historia del rock & roll, Círculo de Lectores, Barcelona 1986
- Sierra i Fabra, Jordi: Rolling Stones: el rock y sus satánicas majestades, Ediciones 29, Barcelona 1976
- Sierra i Fabra, Jordi: Heavy metal, enciclopedia: historia & A-Z bio’s, Edicomunicación, Barcelona 1986
- Tardà, Jordi
- Cornudella, Jordi: Paraula de Stone: darrere l’escenari amb Jordi Tardà, Editorial Empúries, Barcelona 1995
- Companyia Elèctrica Dharma, El Temps
- Sputnick, València 1992
- Detectors, Tancat per Defunció, U-Tòpics, El Temps
- Sputnick, València 1992
- Bonet, Magda: Jim Morrison, La Magrana, Barcelona 1992
- Els Pets, El Temps
- Sputnick, València 1992
- Sau, El Temps
- Sputnick, València 1992
- Sopa de Cabra, El Temps
- Sputnick, València 1992
- Sierra i Fabra, Jordi: Nirvana: rock n’roll, Editorial La Màscara, Valencia 1995
- Sierra i Fabra, Jordi: Led Zeppelin: la furia del heavy rock, Unilibro, Barcelona 1979
- Gamell, Josep: Pop-rock Sabadell, Sabadell 1992
- Juliá, Ignacio: John Lennon: pop rock, Editorial La Màscara, Valencia 1996
- Merino, Fernando: Cabello de ángel: el pop rock en Baleares, Palma de Mallorca 1996
- Ponsa, Oriol: Guia de cançó, jazz, pop, rock a Catalunya, 1987, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1987
- Rubió, Antoni: Vuit anys de concurs pop-rock a Palma, Ajuntament, Palma de Mallorca 1991