La seva indicació a la partitura, d’una manera entenedora i prou precisa, així com l’expressió dels canvis i fluctuacions que s’esdevenen en el transcurs normal d’una obra musical, han estat l’objectiu de compositors, intèrprets i teòrics al llarg de la història de la música.
A diferència d’altres paràmetres de l’escriptura musical en els quals és relativament fàcil donar una informació exacta (per exemple l’entonació), en el cas del tempo es fa difícil acceptar aquesta exactitud per la rigidesa interpretativa que suposa. D’altra banda, informacions de caràcter més subjectiu generen algunes confusions. A més, existeixen diverses circumstàncies que poden fer modificar substancialment el tempo escollit per un compositor, com són el criteri i la capacitat de l’intèrpret, les dimensions del grup, l’acústica de la sala, etc.
Els antecedents històrics més similars a l’actual sistema d’indicadors del tempo es troben en la notació mensural (1450-1600). Aquest sistema de notació establia tres nivells de proporció entre les figures: modus, tempus i prolatio. La proporció podia ser ternària (perfecta, major) o binària (imperfecta, menor). La unitat de pulsació era el tactus, marcat pel moviment vertical de la mà, un moviment moderat en funció d’aspectes naturals (el batec del cor, la respiració...), per la qual cosa devia oscil·lar aproximadament entre cinquanta i vuitanta cops per minut. El tactus no variava durant el transcurs d’una mateixa obra, si més no en teoria, i les proporcions s’anaven modificant per indicació d’uns signes convencionals. Aquest sistema no era gaire precís i la interpretació dels seus signes oferia algunes confusions, però fou el primer que relacionà una pulsació amb unes figures proporcionals.
En el transcurs del segle XVII la notació evolucionà cap al sistema actual, és a dir, la proporció entre les notes esdevingué fixa (2:1). Aparegueren els indicadors mètrics expressant el nombre i tipus de figures per compàs i les primeres indicacions de tempo en forma de paraula escrita al començament d’una peça o fragment: C. Monteverdi ho feu el 1610, i A. Banchieri, el 1611. Aquest procediment, que, ja de principi -amb l’ús de paraules com allegro, vivace, etc.-, lliga estretament tempo i caràcter, experimentà un ràpid desenvolupament, amb l’italià com a principal vehicle de comunicació, atesa l’hegemonia d’aquesta cultura a Europa durant el període del 1600 al 1750.
El segle XVIII veié la divulgació de les principals expressions de tempo(adagio, andante, allegretto, allegro, presto, etc.), amb la qual cosa també començaren a sorgir les primeres discrepàncies respecte al significat d’algunes expressions (sobretot en les que indicaven tempi intermedis), i la consegüent necessitat d’establir convencions que fixessin criteris comuns (tasca que, encara avui, roman oberta). Al final del segle s’incorporaren termes com ritardando, accelerando, calando, ritenuto, etc. per a indicar canvis més o menys progressius de tempo.
La invenció del metrònom, a l’inici del segle XIX, representà un salt qualitativament important en la precisió de les indicacions de tempo. Consistent en un pèndol contrapesat i calibrat per a marcar un nombre determinat de cops per minut, solucionà l’ambigüitat de les expressions de tempo, massa captives d’apreciacions subjectives. Amb tot, el metrònom no ha gaudit de les simpaties ni de compositors ni d’intèrprets, per la seva excessiva rigidesa. Finalment, la tendència més usual és la que combina la informació més o menys aproximada que sobre el tempo i el caràcter de la música proporcionen les expressions escrites amb les dades precises que ofereix la nota metronòmica.
Hi ha altres elements que tenen una relativa importància en la indicació o la interpretació del tempo, com per exemple la relació evident entre determinades composicions, normalment danses, i un tempo i estructura característics. També és comuna la idea de relacionar l’escriptura amb figures relativament ’petites’ (corxera, semicorxera) amb tempi més ràpids, i l’escriptura amb notes ’grans’ (negra, blanca) amb tempi més lents. En les obres vocals, l’articulació del text és un dels factors que cal considerar en l’elecció del tempo. Altres aspectes importants que afecten el tempo són: els seus canvis progressius o sobtats en els dos sentits possibles -acceleració (accelerando, affrettando, stringendo, stretto, etc.) i retenció (ritardando, rallentando, ritenuto, etc.)-; la suspensió, momentània o continuada, del rigor (rubato, ad libitum, a piacere, etc.), i, finalment, les subtils fluctuacions -no indicades a la partitura- que depenen exclusivament de l’expressivitat de l’intèrpret (agògica).