Els finals de frase i, particularment, les cadències que conclouen una secció o una peça són els punts on habitualment s’aplica una lleugera retenció. Al contrari, un passatge d’especial intensitat expressiva pot necessitar un increment en la velocitat dirigit cap a un punt culminant on es recuperi el tempo regular o es produeixi una retenció. L’expressió rubato o tempo rubato indica el desig per part del compositor que una peça o una part sigui interpretada amb una especial atenció als recursos agògics. Moltes vegades, però, el compositor no dona cap indicació i és l’intèrpret qui ha de decidir com cal aplicar aquests recursos. Sovint l’agògica i la dinàmica van lligades, però aquest lligam es pot manifestar de maneres molt diverses -un crescendo sembla exigir una certa acceleració, mentre que un accent dinàmic pot representar una retenció-. Les diferències de tempo entre dues seccions d’una obra o moviment, com per exemple el stretto amb què conclouen els finals d’acte en nombroses òperes o les indicacions per a alterar el moviment cap a més ràpid o menys amb l’entrada d’un nou tema o secció en obres instrumentals, s’entenen com a contrast de significat formal i no entrarien en els dominis de l’agògica.
f
Música