Els models grans posseeixen, a més, una o més claus protegides per una fontanella (barrilet). Fou molt emprat a l’Europa del Renaixement. En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna de llengüeta doble i tub cilíndric. La seva llengüeta no toca directament els llavis, sinó que està protegida per una càpsula amb una obertura per on bufar, de manera que vibra només sota el control de la pressió de l’aire. Els sons produïts, sense la participació dels llavis, són uniformes pel que fa a volum i qualitat de so, sense possibilitats dinàmiques. Els cromorns formen una família de sis membres, amb mides que van des dels 32 cm del sopranino fins als 120 cm del gran baix.
Les fustes més emprades en la seva construcció foren l’arç i el boix. El final del tub, un cop tornejat, es corbava al vapor i s’expandia pel seu extrem per augmentar-ne el so. A causa del tub cilíndric no pot octavar (canviar d’harmònic), i per tant la seva extensió es limita a poc més d’una octava. Se n’han conservat diversos models, entre altres llocs, a Augsburg, Berlín, Leipzig, Roma, Verona, Viena i Salamanca, on es guarda una família de cromorns (possiblement la més antiga de les conservades) fets pel famós constructor Jörg Wier. De so característic, obscur i nasal, fou el primer instrument europeu que interposà una càpsula d’aire rígida entre la boca i la llengüeta.
Els seus orígens es troben en el bladderpipe (amb la seva càpsula flexible feta amb la vesícula d’un animal) i el platterspiel, o potser en l’evolució de les cornamuses amb grall de banya. S’usà a tot Europa des del segle XV fins al XVII, i encara esporàdicament al XVIII. La primera referència del seu ús es remunta al 1500. Durant tot el segle XVI fou un instrument molt habitual, tal com es pot deduir de la gran quantitat de pintures, referències, tractats de música i inventaris en què apareix. Al segle XVII començà la seva decadència, provocada pels seus desavantatges tècnics, la poca extensió i la manca de control dinàmic i de flexibilitat del so. S’emprà en conjunts instrumentals homogenis (whole consort) de quatre o cinc cromorns, o mixtos (broken consort), juntament amb flautes de bec, cornetes, sacabutxos, violes d’arc i veus. En una època en què la instrumentació no estava del tot definida, el conjunt de cromorns era idoni per a la interpretació de la música homofònica, sobretot en les danses. En la col·lecció Il Banchetto musicale, de J.H. Schein (1617), s’especifica una pavana per a ser tocada amb quatre cromorns i en el pròleg de la col·lecció Terpsichore, de M. Praetorius (1617), s’esmenten els cromorns per a interpretar passemezzos i gallardes.
Bibliografia
- Baines, A.: Woodwind Instruments and their History, Londres 1957
- Boydell, B.: The Crumhorn and other Windcap Instruments of the Renaissance, Frits Knuf, Buren 1982
- Hunt, E.: The Crumhorn, Schott, Ed. 11239, Londres 1975
- Meyer, K.T.:The Crumhorn: Its History, Design, Repertory, and Technique, Studies in Musicology, 66, University of Michigan Research Press, Ann Arbor 1983
- Praetorius, M.: Syntagma musicum, Wolfenbüttel 1614-20