Modes rítmics
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Consta de sis modes, cadascun caracteritzat per un patró format per una combinació particular de valors breus i llargs, proporcionals entre ells, repetit un nombre determinat de vegades. Tot i que en un primer moment no reberen cap nom concret, posteriorment alguns autors els donaren els noms dels peus mètrics de la poesia grega malgrat no derivar -almenys clarament- d’aquests.
Els valors bàsics del sistema són la longa recta i la brevis recta (representats aquí amb les figures de la negra i la corxera), la proporció entre els quals és 2:1 (una longa val el doble d’una brevis). Els modes que només empren aquests valors s’anomenen modi recti o mensurabiles (primer, segon i sisè). La resta (tercer, quart i cinquè), amb el noms de modi non recti o modi ultra mensuram, empra, a més, un valor més llarg (representat aquí per una negra amb punt), que guarda amb el més breu (brevis) la proporció 3:1. Degudament combinats, aquests valors comparteixen una mateixa estructura mètrica ternària (’perfecta’, tal com l’anomenaven els teòrics medievals) que actua de denominador comú de tot el sistema modal.
Per a formar frases, el patró característic de cada mode -anomenat ordo - es va repetint, sempre igual a si mateix, un nombre determinat de vegades (frases de dos ordines, de tres ordines, etc.). En la pràctica, els patrons bàsics de cada mode podien ser més o menys alterats donant lloc als anomenats modi irregulares. Les modificacions més habituals eren l’omissió d’un valor breu (extensio modi) o la divisió d’un valor en dos o tres de més breus (fractio modi), pràctiques que en cap cas no podien alterar el metre ternari comú a tot el sistema.
Coincidint amb la decadència del sistema modal, Francó de Colònia -cap al 1280- en feu una descripció simplificada en la qual, combinant el primer i el cinquè, el nombre de modes es reduïa de sis a cinc.