i oboè | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia de la música

oboè

substantiu masculím
Música
Família de l’oboè modern. Oboè soprano
© Fototeca.cat/ Idear
música mús
Instrument de la família de vent-fusta de llengüeta doble.

En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna de doble llengüeta i tub cònic. Consisteix en un tub sonor de fusta dura, d’uns 60 cm de llargada, relativament estret, proveït de forats i claus. La seva perforació és cònica i acaba en un pavelló en forma de campana. De timbre penetrant i d’un gran poder expressiu, l’oboè és, actualment, un dels instruments imprescindibles en l’orquestra simfònica. El seu nom prové del francès hautbois (haut, alt; bois, fusta).

Morfologia

Construït de fusta dura (banús o palissandre) o, de vegades, de materials plàstics o ebonita, l’oboè consta de tres seccions unides per encaixos protegits per anelles metàl·liques. El tub té de setze a vint-i-dos forats segons els models, amb les claus corresponents, accionades per un sistema mecànic complex. El so és produït per una doble llengüeta, construïda amb dues làmines de canya (normalment Arundo donnax) subjectades a l’extrem d’un petit tub cònic de llautó anomenat tudell que s’ajusta a la part superior de l’instrument. Aquestes làmines, rebaixades segons una tècnica particular, vibren periòdicament, en passar-hi l’aire que emet l’instrumentista (llengüeta). La vibració s’amplifica i es modula en el tub sonor de l’instrument. L’intèrpret subjecta la llengüeta entre els llavis, replegats sobre les dents. El domini del so és difícil i demana una bona tècnica de respiració i un bon control muscular en les galtes i els llavis. L’extensió actual de l’oboè abraça més de dues octaves, del si♭2 al do6 o al re6, encara que en el seu ús orquestral no acostuma a sobrepassar el la5. La segona octava empra pràcticament les mateixes digitacions que la primera, amb l’ajut de les claus d’octava. Les notes més agudes es basen en algun dels harmònics del tub (a partir del tercer), amb digitacions més complicades. Al primer terç del segle XIX, a partir del 1825 aproximadament, aparegueren dues modalitats d’oboè, corresponents a dues concepcions diferents del so de l’instrument: l’anomenat oboè francès, posat a punt pel constructor Triébert, i l’anomenat oboè alemany, utilitzat sobretot a Alemanya i Àustria. L’oboè alemany declinà lentament i actualment només subsisteix a Viena, en l’orquestra simfònica d’aquesta ciutat.

A més del model estàndard (oboè soprano, en do), la família de l’oboè inclou l’oboè d’amor (oboè mezzosoprano, en la), el corn anglès (oboè tenor, en fa, sovint anomenat oboè contralt) i l’oboè baríton (en do, una octava més greu que el soprano, anomenat de vegades oboè baix). Els oboès greus moderns posseeixen un pavelló en forma de bulb o pera. Tret de l’oboè estàndard, la resta són instruments transpositors (instrument transpositor). En l’orquestra, l’oboè baríton és substituït sovint per l’heckèlfon baix -membre greu de la família de l’heckèlfon, instrument de doble llengüeta, semblant a l’oboè, inventat per W. Heckel-, que en difereix, bàsicament, en la perforació del tub i en la forma del pavelló.

Història de l’instrument

En organologia, el terme oboè s’usa com a mot genèric per a anomenar tots els instruments de fusta de secció cònica i doble llengüeta. Instruments d’aquestes característiques foren presents en moltes civilitzacions de l’antigor, com en les mesopotàmiques o l’egípcia. A Grècia prengueren la forma de l’aulos, i a Roma, la de la tíbia. Amb les invasions bàrbares aquests instruments caigueren en desús, i no reaparegueren al continent europeu fins al segle VII, arran de la penetració morisca, en la forma de la xirimia medieval i, després, la renaixentista.

És difícil precisar el moment exacte del naixement de l’oboè, tal com s’entén actualment, ja que les seves formes hautbois, haultboys o auxbois, a França, i hoboy i howboie, a Anglaterra, s’aplicaren durant el segle XVI per a definir la xirimia o xeremia, instrument de doble llengüeta, de so fort, ideal per a interpretacions a l’aire lliure, en les seves mides petites. La invenció del nou oboè -resultat de les millores introduïdes en aquest instrument- sol localitzar-se a França pels volts del 1650, i la seva construcció coexistí durant força temps amb la de la xirimia. Comparat amb aquesta, l’oboè era un instrument amb prestacions clarament superiors, tant pel que fa al timbre com a la dinàmica, l’extensió o l’agilitat. Normalment es considera que Jean Hotteterre en fou l’inventor, en una època en què es configuraren la major parts dels instruments de vent emprats en l’orquestra. Nombroses famílies de constructors com ara els Hotteterre, els Philidor, els Chédeville o els Dupuis fabricaren oboès a la zona dels volts de París, on, el 1692, hi havia tretze tallers artesans. Molts d’aquests constructors foren, alhora, grans intèrprets. Destaca en aquest sentit Jacques Hotteterre, que el 1707 publicà els Principes de la flûte traversière. A la resta d’Europa el nou disseny es feu popular ràpidament, i es construïren nombrosos instruments amb les noves característiques. El nou instrument feu desaparèixer la pirueta, peça plana, generalment circular, on recolzaven els llavis de l’instrumentista en la xirimia i que provocava el seu so fort i poc matisat, i es construí en tres peces en lloc d’una, cosa que permeté un treball més acurat en el seu interior. La perforació del tub es feu més petita, i alhora també disminuí la mida i resistència de les seves llengüetes. L’oboè posseïa sis forats, el tercer i el quart dobles, i tres claus, la del do greu i dues de mi♭, cosa que permetia situar una mà o l’altra a dalt en agafar l’instrument. Aquesta segona clau duplicada desaparegué en models posteriors. La seva extensió comprenia aproximadament dues octaves, del do3 al re5. Construït preferentment amb fusta de boix o d’arç -però també amb cedre, arbres fruiters o ivori-, presentava un aspecte exterior molt elaborat, amb un tornejat ric en motllures i amb els encaixos reforçats amb eixamplaments. El diapasó d’aquests instruments era més baix que l’actual, entre mig to i un to, i el seu so, rodó i ric en harmònics, tenia un cert caràcter vocal. Aquests instruments, de dues claus, es mantingueren, amb canvis en el disseny interior, des del 1650 fins als volts del 1820. Constructors importants en foren Rouge, Haka, Rippert, Richters, Terton, Denner, Stanesby i, després, Schlegel, Rottenburg, Bizey i Anciutti.

Ja des de la seva aparició, l’oboè s’emprà en l’orquestra, primer doblant els violins i després en intervencions independents. També fou àmpliament usat en la música de cambra -sonates per a un o dos oboès i baix continu- o en la música concertant -concerti grossi, concerts per a oboè i orquestra-. El seu ús començà a la cort francesa amb J.B. Lully, que emprà per primera vegada dos oboès, l’any 1657, en el ballet L’amour malade. Amb l’òpera Pomone, de R. Cambert (1671), l’oboè entrà a formar part plenament de la plantilla orquestral. En establir-se a Anglaterra, Cambert hi introduí l’instrument, per mitjà d’oboistes francesos. A la resta d’Europa la implantació fou ràpida, tant a Itàlia, on era present en les festes oficials de Venècia d’abans del 1680, com a Alemanya, on se’n coneix l’ús a l’Òpera d’Hamburg des del final del segle XVII. Pel que fa a Espanya, hi ha poques notícies de la seva aparició, però el seu ús està plenament documentat ja al segle XVIII.

Família de l’oboè modern. Oboè d’amor
© Fototeca.cat/ Idear
El repertori per a oboè conservat d’aquesta època és extens. Entre la música francesa cal destacar les obres d’A.D. Philidor, J.B. Loeillet, J. Hotteterre i F. Couperin. A Anglaterra, algunes de H. Purcell i, sobretot, les de G.F. Händel (concerti grossi, Música Aquàtica, Música per als reials focs d’artifici, sonates i trios amb baix continu). A Itàlia, els concerts de T. Albinoni, A. Vivaldi (Il Cimento dell’armonia) o B. Marcello. A Alemanya, les obres de G. Telemann, J.J. Quantz i, molt especialment, J.S. Bach, a qui es pot considerar el compositor més important per a oboè de la seva època (cantates, passions, Oratori de Nadal, Concerts de Brandenburg, etc.).

En l’època barroca existiren alguns instruments greus de la família que desaparegueren posteriorment: l’oboè d’amor, la taille i l’oboè da caccia. L'oboè d’amor, molt emprat per J.S. Bach, restà després en l’oblit, fins a la seva reconstrucció, l’any 1874, a mans de C. Mahillon. La taille i l’oboè da caccia, tots dos afinats en fa, són predecessors de l’actual corn anglès. De forma semblant a la de l’oboè però més gran, la taille s’emprava sobretot en la música per a conjunt d’oboès o, molt ocasionalment, en obres escèniques com The Queens Farewell, de H. Purcell. L’oboè da caccia, normalment de forma corba, en semicercle, i amb un pavelló metàl·lic que recorda el de la trompa, fou molt utilitzat per Bach en la seva música religiosa.

Durant la segona meitat del segle XVIII, la construcció dels oboès experimentà un procés continu de refinament. Encara que es mantingué el nombre de claus (dues), hi hagué unes diferències bàsiques en la utilització de l’instrument, que en provocaren l’evolució. Desaparegué la sonata per a instrument solista i baix continu, i es feu extensiu l’ús orquestral de l’oboè. En les primeres simfonies de Mozart i Haydn, els únics instruments de vent en l’orquestra foren una parella d’oboès i una parella de trompes, normalment emprats en acords de notes llargues com a instruments de base harmònica, però també en passatges solistes. Els canvis començaren a partir del 1730, tot cercant-ne un so més homogeni, i una major extensió en el registre agut (que arribà fins a un mi5 o un fa5). Els oboès es construïren amb els tubs sonors més estrets, mentre el pavelló modificava la seva forma i les llengüetes disminuïen les seves dimensions. Amb tot això s’aconseguí una major estabilitat en el so i una emissió més fàcil en els aguts, i també un timbre més brillant. El nou so fou menys vocal i es definí a l’època com a rodó, bell i suau. El diapasó dels instruments pujà fins a arribar quasi a l’alçada de l’actual. Com a constructors d’aquests models es poden mencionar els Délusse, Grundmann, Grenser, Milhouse o els Oms a Barcelona.

En l’època clàssica i just abans, durant el Rococó, aparegueren els grans solistes internacionals, virtuosos i compositors, com les famílies Sammartinni i Bessozi. A aquesta època pertanyen els oboistes catalans de la família Pla -Joan, Josep i Manuel-, coneguts arreu d’Europa. El primer oboista, però, que rebé un gran reconeixement internacional fou J.Ch. Fischer (1733-1800), autor de les New and Complete Instructions for the Oboe or Hoboy. A Alemanya destacaren F. Ramm (1744-1811), que tocà sovint el concert de Mozart, i les famílies Barth i Braun.

El repertori d’aquesta època inclou simfonies, òperes i tota mena de música orquestral i de cambra. D’entre la música concertant cal destacar els concerts d’A. Bessozzi (Concert en sol M, amb trets encara barrocs), Fischer i J.C. Bach i sobretot els de Haydn i Mozart, i les simfonies concertants de Haydn i J.Ch. Bach. En música de cambra s’escriviren diversos quartets per a trio de cordes i oboè, com els de Ch. Cannabich i Stamitz, o el conegut Concert per a oboè en fa de Mozart. Entre el repertori degut a compositors catalans, cal mencionar les sonates a trio dels germans Joan i Josep Pla, procedents de Balaguer.

Al segle XIX, com tots els altres instruments de vent, l’oboè experimentà un procés de transformació, provocat per la necessitat d’aconseguir una major facilitat en la digitació i una afinació més segura. El procés començà afegint-hi claus, de disposició variable i de nombre divers segons els diferents constructors. Molts intèrprets i constructors foren reticents en un principi a aplicar les noves millores, perquè creien que empitjoraven el so de l’instrument. Cap a l’any 1810 encara es preferia l’oboè de dues claus, tot i que ja n’existien models de cinc, sis o vuit claus. Vers el 1825 existí un oboè que, a part dels sis forats, tenia vuit claus. Fou l’oboè de l’última època de Beethoven, que permetia l’emissió cromàtica de totes les notes entre el si2 i el fa5, i fins i tot el sol5 i el la5, sense emprar digitacions de forquilla. Constructors importants que aplicaren millores a l’instrument foren H. Brod i, a París, la família Triébert. A Alemanya, J. Sellner ideà un oboè de tretze claus, per al qual escriví un métode que formà tècnicament generacions d’oboistes alemanys durant tot el segle. En aquest punt se separaren les línies de construcció d’oboès a França i Alemanya, cosa que donà peu, durant tot el segle XIX, a l’existència de dos models d’oboè, el francès i l’alemany (origen de l’actual oboè vienès). Considerat l’inventor de l’oboè francès, Frederic Triébert disminuí la conicitat de la perforació del tub, que restà intacte en els models alemanys, i aplicà millores en el sistema de claus. Aquestes millores consistiren en un nou sistema de fixació de l’eix de la clau entre dos suports en forma de bola, l’ús del ressort d’acer en forma d’agulla inventat per Buffet, i les noves claus d’anella de Th. Böhm. Dels sis models que Triébert construí durant trenta anys, el núm. 5, modificat per A. Barret, s’empra avui a Anglaterra amb el nom de model de la ’placa de polze'. El model núm. 6, dels anys 1870 i següents, fou l’antecessor directe de l’actual oboè francès, conegut ara com a oboè amb ’sistema Conservatori'. Les diferències més significatives entre l’oboè francès i l’alemany afecten el so i la concepció de l’instrument (més sensible i expressiu el francès, més càlid i robust l’alemany).

Família de l’oboè modern. Corn anglès
© Fototeca.cat/ Idear
Al segle XIX el paper de l’oboè com a instrument solista declinà significativament i el seu ús es restringí al repertori simfònic i a la música de cambra. Els concerts més representatius d’aquesta època foren els de V. Bellini, G. Donizetti, J.N. Hummel i F. Krommer. En l’orquestra, però, el nivell d’exigència tècnica fou cada vegada més gran. Les intervencions més notables es troben en les simfonies de Bee thoven, F. Schubert, J. Brahms, A. Bruckner i G. Mahler, i també en òperes de C.M. Weber, H. Berlioz, G. Verdi i R. Wagner. Dins la música de cambra, el fet més important fou la consolidació del quintet de vent, ja l’any 1800, amb obres importants de F. Danzi i A. Rejcha. La literatura per a oboè i piano, en canvi, fou relativament limitada, amb petites composicions com les romances de R. Schumann. Un gran impuls en la formació d’instrumentistes es produí amb la creació del Conservatori de París. En foren destacats professors A. Sallantin (1754-1816), A.G. Vogt (1781-1870), S. Verroust (1814-1863), C.L. Triébert (1810-1867), C.J. Colin (1832-1881) i G. Gillet (1854-1934). A Anglaterra cal esmentar C. Reynolds (1843-1916).

Durant el segle XX l’oboè s’enriquí amb nous usos i tècniques, encara que la seva construcció pràcticament es mantingué sense canvis. Les petites modificacions consistiren a afegir-hi alguna clau, com la tercera clau d’octava, o en la cerca d’una millor perforació del tub. A Alemanya, F. Fleming (1873-?), professor a Berlín des del 1907, hi implantà l’oboè francès. Als Estats Units, l’oboista més important fou, segurament, R. Still, i a França, P. Pierlot, professor del Conservatori de París des de l’any 1949 amb deixebles de la talla de Heinz Holliger. En aquesta època l’oboè recuperà el paper d’instrument solista, amb intèrprets com Leon Gossens o l’esmentat H. Holliger, cosa que comportà la composició de noves obres per a l’instrument. A partir de l’any 1950 hi hagué una nova demanda tècnica, amb l’extensió cap al registre agut i l’ús de noves tècniques d’execució. Aquests nous recursos foren l’ús de sons harmònics, l’ús de multifònics, la tècnica de la respiració contínua, el frullato, l’ús de microtons i glissandi, l’ús musical del so roll de les claus, etc. A part de l’orquestra simfònica, l’oboè intervingué en tot tipus de composicions, des de la música de cambra fins als concerts per a solista. Entre els concerts per a oboè i orquestra cal destacar els de R. Strauss (1945) i R. Vaughan Williams, a més dels de Lennox Berkeley, H. Genzmer o J. Ibert. Pel que fa a les sonates per a oboè i piano, recordem les de L. Berkeley, P. Hindemith o F. Poulenc. Dins la música de cambra, fou usual la formació per a oboè i cordes, sobretot a Anglaterra (Phantasy Quartet, de B. Britten, per exemple). Entre els quintets de vent destaquen els d’A. Schönberg, P. Hindemith, J. Ibert i D. Milhaud. La composició per a oboè sol fou relativament freqüent. La Sequenza de L. Berio o les sis Metamorphoses de B. Britten en són bons exemples.

Bibliografia

  1. Bate, P.: The Oboe, Norton, Nova York 1975
  2. Fleurot, F.: Le hautbois dans la musique française, 1650-1800, Picard, París 1984
  3. Garnier, F.G.: Méthode raisonnée pour le hautbois, París ~1800, ed. facsímil, Fuzeau, Courlay 1999
  4. Haynes, B.: Catalogue of Chamber Music for the Oboe 1654-c.1825, Reial Conservatori, l’Haia 1980
  5. Hotteterre, J.: Principes de la flûte...et du hautbois, París 1699, ed. facsímil, Minkoff, Ginebra 1973
  6. Joppig, G.: Hautbois et Basson, Payot, Lausana 1981
  7. Rothwell, E.: The Obois’t Companion, 3 vols., Oxford University Press, Oxford 1974-77

Col·laboració: 
JAG
Llegir més...