És, però, en la música vocal on aquest terme té més tradició, ja que ha estat un recurs força emprat i valorat per compositors d’òperes (d’estil italià, majoritàriament) i cantants des del segle XVII fins al XIX. Un exemple de l’ús de la coloratura es dona en la forma aria da capo, tipus de composició que tingué la seva màxima esplendor al segle XVIII, en la qual els intèrprets acostumaven a introduir ornaments en la repetició de la primera part de l’obra. L’aria di coloratura es caracteritza per la gran quantitat d’aquests passatges: l’“ària de la Reina de la Nit”, de La flauta màgica de Mozart, n’és segurament l’exemple més conegut.
Per extensió, s’utilitza el terme soprano de coloratura per a referir-se a les cantants la veu de les quals té unes característiques de lleugeresa i agilitat adients per a interpretar composicions d’aquests tipus.