D’una manera més concreta, s’aplica normalment al conjunt de recursos destinats a enriquir una melodia (mordent, appoggiatura, trinat, grupetto...). El Barroc fou l’època de màxima esplendor d’aquests ornaments, i podien ser introduïts lliurement per l’intèrpret, o bé indicats pel compositor mitjançant petites notes i signes. Aquestes indicacions no tenen un valor mètric assignat i la seva interpretació, tot i seguir unes pautes, depèn en gran manera del criteri de l’intèrpret. S’anomena nota principal aquella sobre la qual es realitza l’ornament, i notes auxiliars les altres que hi intervenen.
m
Música