i xeremia | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia de la música

xeremia

substantiu femeníf
Música
Xeremia (contralt, tenor, baixa)
© xFototeca.cat/ Idear
música mús
Instrument de la família de vent-fusta de llengüeta doble que presenta un interior cònic acabat en un pavelló obert.

En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de tub cònic i llengüeta doble. El seu nom deriva del francès antic chalemie, i aquest, del llatí calamella (’canyeta’). Juntament amb les bombardes, nom amb què es conegueren els models greus ja des del segle XIV, formà una família que al principi del XVII arribà a tenir set membres. La xeremia és la versió europea d’un tipus d’instrument de doble llengüeta procedent de l’Àsia central, que encara sobreviu actualment en moltes cultures des del Tibet fins al Magrib, la Xina o Java. La seva introducció a Europa podria datar del segle X, per mitjà dels àrabs, i des del principi el seu ús estigué relacionat amb tot tipus d’actes cerimonials i festius a l’aire lliure, associada amb instruments del tipus trompeta i de percussió. Al segle XIV, les seves mides s’estabilitzaren en els formats de xeremia soprano i bombarda contralt amb una clau. Fou usada per instrumentistes professionals anomenats ministrers, al servei de nobles i de jerarquies eclesiàstiques, o que formaven part de companyies autònomes. Al segle XV, la xeremia s’integrà en el conjunt d’instruments alts forts, l’anomenada alta, i fou emprada en la baixa dansa cortesana. Al cinc-cents era corrent la seva participació en les bandes ciutadanes, primer tan sols amb sacabutxos i després amb sacabutxos, cornetes i baixons.

Les xeremies agudes eren d’una sola peça, mentre que les bombardes, que posseïen alguna clau a l’extrem inferior protegida amb un barrilet, eren fetes de diverses peces. La seva longitud, sobretot en les xeremies soprano, que feien uns 65 cm, era més gran que la necessària per a arribar a l’afinació cercada. La longitud addicional corresponia al pavelló, dotat d’uns forats de ressonància que elevaven la fonamental produïda al tub sonor. Excepte en els models més greus, totes les xeremies portaven la llengüeta mig amagada dins la pirueta, una mena d’embut on el músic recolzava els llavis i que ajudava a emetre les notes. Els conjunts d’instruments forts de ministrers, anomenats ’cobles de ministrers’ a la Península Ibèrica, s’incorporaren plenament des del final del segle XV a la polifonia religiosa associant-se a les capelles de cantors de les institucions religioses. Aquest ús religiós de l’instrument es mantingué durant tot el XVII, i amb la pràctica de la policoralitat s’empraren cors exclusivament instrumentals en moltes de les obres. Encara vigent al segle XVIII, la xeremia anà desapareixent lentament i mai de manera definitiva, i fins al segle XIX fou emprada en músiques paralitúrgiques, com processons o passaclaustres. En l’àmbit de la música popular donà lloc a instruments derivats o emparentats, com és el cas de les tarotes a Catalunya.

Bibliografia

  1. Baines, A.: Woodwind Instruments and their History, Faber and Faber, Londres 1957
  2. Bate, Ph.: Shawn and Oboe Embouchure, The Galpin Society Journal, núm. 8, Londres 1955
  3. Borràs, J. i Ezquerro, A.: Chirimias en Calatayud. Principio i final de un proceso constructivo, "Revista de Musicologia", XXIII-2, 1999
  4. Escalas, R., Gibiat, V. i Barjau, A.: Les hautbois de la cathédrale de Salamanque, dins Les hautbois populaires, Éditions Modal, Saint-Jouin-de-Milly 2002
  5. Ferré i Puig, G.: La tarota una xeremia d’ús popular a Catalunya, "Recerca Musicològica", vol. IV, Institut de Musicologia Jaume Matas, UAB, Bellaterra 1984
  6. Hanchet, J.: Chalemies et bassons, dins Instruments de Musique Espagnols du XVI au XVII siècle, Catàleg de l’Exposició Europalia 85, Banque Génerale, Brussel·les 1985
  7. Kirk, D.: Churching the Shawns in Renaissance Spain: Lerma, Archivo de San Pedro Ms. Mus.1, tesi doctoral, U. McGill, Mont-real 1993
  8. Praetorius, M.: Syntagma musicum, Wolfenbüttel, 1614-20, reed. facsímil per Gurlitt, W., dins Documenta musicologica XIV, Kassel 1967


Complement bibliogràfic

  1. Morey, Joan; Artigues, Antoni: Repertori i construcció dels instruments de la colla de xeremiers catalans a Mallorca, Universitat de les Illes Balears, Palma de Mallorca 1989
  2. Artigues, Antoni: Xeremiers: manual de xeremiers, fobiol i tamborí, Cort, Palma de Mallorca 1982
  3. Artigues, Antoni: Xeremies: el sac de gemecs català de Mallorca, Cort, Palma de Mallorca 2000

Col·laboració: 
JAG
Llegir més...