Aquest tipus d’agregació, característica de l’harmonia del segle XX (I. Stravinsky, S. Prokof’ev, B. Bartók, A. Honegger, etc.), acostuma a combinar acords simples, com ara tríades, per tal d’assegurar una percepció distinta de les diferents fonamentals que el componen. Aquesta percepció serà més evident com més allunyats, harmònicament parlant, estiguin els acords superposats. En aquest sentit, es pot citar l’anomenat ‘acord de Petruska’, format per una tríada de do M i una de fa♯ M i que pertany a l’obra del mateix nom de Stravinsky. No és habitual trobar poliacords amb més de dues fonamentals. El fenomen dels poliacords està emparentat amb el de la politonalitat. Tanmateix, s’ha d’assenyalar que, si bé la politonalitat implica la presència de poliacords, l’ús de poliacords no implica necessàriament la presència de dos o més centres tonals.
m
Música