Tradicionalment, els efectes de conclusivitat/suspensivitat estan associats a les cadències (cadència 1). Aquestes s’identifiquen, de manera convencional, amb una determinada successió d’acords, com, per exemple, V-I en el cas de la cadència autèntica. Ara bé, moltes obres comencen amb aquesta successió i, no obstant això, no transmeten una sensació conclusiva (ex. 1). La successió mencionada assoleix l’estatut de cadència només quan és acompanyada d’altres fenòmens de tipus formal, melòdic i mètric.
Exemple 1 - G.F. Händel: Rodelinda, obertura
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
El fenomen de conclusivitat/suspensivitat no es limita, doncs, al paràmetre harmònic: dues cadències poden compartir la mateixa harmonia però l’una ser suspensiva i l’altra conclusiva, depenent d’altres aspectes formals, melòdics o ritmicomètrics (ex. 2).
Exemple 2 - W.A. Mozart: Concert per a piano, núm 21, III. Exemple 3 - R. Schumann: Àlbum de la joventut, op. 68, núm. 8.
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
L’harmonia té en consideració els elements esmentats, ja que classifica les cadències no tan sols en funció d’arribar o no a la tònica (que segueix essent el criteri harmònic més rellevant a l’hora de produir una sensació conclusiva o suspensiva), sinó també en funció de l’estat dels acords, de la nota que realitza la veu superior en l’acord final i de la posició mètrica d’aquest últim. Així doncs, una cadència autèntica en la qual l’estat dels acords és el fonamental (cadència perfecta), l’última nota que realitza la veu superior és la nota tònica (cadència perfecta) i el darrer acord està en una situació mètrica forta (cadència forta), serà més conclusiva que una altra cadència autèntica que no presenti aquests trets i sigui, per tant, imperfecta i dèbil.
Ara bé, encara que un fragment presenti tots els elements esmentats susceptibles de produir una sensació conclusiva, aquesta no tindrà lloc si no coincideix amb un tall, una articulació en la forma (ex. 3). De fet, el paràmetre formal és determinant per a produir una sensació conclusiva o suspensiva. En efecte, una cadència autèntica perfecta serà suspensiva si les exigències formals obliguen la música a continuar. Per exemple, la voluntat de simetria en el Classicisme, representada per la figura de l’antecedent/consegüent, determina que, tot i acabar en una cadència autèntica l’antecedent, aquest hagi de ser completat pel consegüent (F.J. Haydn: Sonata per a piano núm. 34 en mi m, 1r mov., compassos 30 a 42). En el cas de les variacions, la successió de variacions que acaben sempre en una cadència autèntica obliga a posar en marxa altres tipus de recursos de tipus conclusiu com poden ser el tema da capo, una fuga o una coda. D’altra banda, una cadència imperfecta (ex. 4a) o dèbil (ex. 4b) serà conclusiva si les expectatives formals s’han acomplert. La importància del paràmetre formal explicaria el poder conclusiu de la cadència plagal, que evita l’enllaç conclusiu per excel·lència, V-I.
Exemple 4a - F. Mendelssohn: Romances sense paraules, op. 85, núm 2. Exemple 4b - L.van Beethoven: Sonata per a piano, núm. 4, op. 7, II
© Fototeca.cat/ Jesús Alises