tenora

tenor
f
Música

Tenora

© Fototeca.cat/ Idear

Instrument de la família de vent-fusta de llengüeta doble, amb un paper principal, juntament amb el tible, en la cobla.

En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna de doble llengüeta i tub cònic. Fou inventat pel constructor Andreu Toron de Perpinyà, a partir de les tarotes que s’empraven al principi del segle XIX, instruments derivats de l’ús popular de les xeremies del XVIII. Toron presentà el nou instrument l’any 1849 amb el nom d’oboè tenor. Consistia en una mena de tarota llarga, de tessitura més greu, amb una nova campana de metall, i incorporava tots els perfeccionaments tècnics propis de la seva època: un sistema de digitació inspirat en el de tretze claus del clarinet d’Ivan Müller, amb el suport de les claus en forma de bola amb ressorts d’agulla i tampons de feltre en forma de ceba. L’objectiu -no assolit- de Toron era arribar a incorporar-lo en les bandes de música militar, com una mena d’oboè greu de forta presència sonora. L’instrument, però, fou adoptat ràpidament per la nova cobla de sardanes estructurada per Pep Ventura, amb el nom de tenor i, després, de tenora, primerament a l’Empordà i més tard a tot Catalunya.

La tenora és un instrument d’uns 85 cm de llargada, amb perforació cònica que s’expandeix regularment, i construït normalment amb fusta de ginjoler o altres fustes dures, que consta de tres seccions: el cos superior, el cos inferior i una campana de metall àmpliament oberta, de llautó o alpaca. Els encaixos de les seccions estan protegits per anelles de metall o os (antigament vori). El seu so és produït per una curta llengüeta de canya triangular fixada en un tudell metàlic cònic que s’introdueix en la peça superior de l’instrument i que porta una rodella de fusta o metall, record de les piruetes de les antigues xeremies. En el tub s’incorpora un sistema de forats i claus -actualment unes quinze- i és un instrument transpositor afinat en si♭. S’escriu en clau de sol i la seva extensió és d’unes tres octaves del fa♯2 al sol5 (del mi2 al fa5 en notes reals). La tenora és realment un instrument soprano amb una extensió cap al registre greu de contralt.

Les primeres tenores tenien algunes deficiències d’afinació i d’execució d’alguns passatges. Al llarg de la història de l’instrument s’han anat efectuant certes millores, sobretot amb l’aplicació d’un sistema de claus amb anelles per a la mà dreta inspirat en el sistema Böhm de digitació, que de fet ja fou aplicat per Toron en alguna de les seves darreres tenores. Toron construí els seus instruments en el diapasó alt de banda de la seva època, d’aproximadament uns 450 hertz, i per tradició encara no s’han efectuat modificacions en les mides del tub per tal d’abaixar-lo. Això fa que les tenores estiguin afinades un quart de to altes, cosa que s’acostuma a corregir emprant tudells més llargs.

El so de la tenora és d’una gran riquesa harmònica i d’una gran potència, i alhora té moltes possibilitats de variació tímbrica i dinàmica. La seva veu pot tenir diferents matisos, que s’han definit com a alegre, dolç o bé apassionat. Els seus registres posseeixen qualitats diferenciades: el mitjà és el més dúctil i expressiu, mentre que el greu és menys flexible, però sonor i solemne, i l’agut és més tens i dramàtic. La tenora és l’instrument solista per excellència en la cobla, i li han estat atorgats la major part de temes centrals de les sardanes.

La construcció de tenores fou, i és encara, artesanal. Els constructors gironins fabricaren els primers instruments al Principat a partir dels models de Toron. Aquests primers artesans foren Joaquim Llantà i el seu fill Pere, de Sant Feliu de Pallerols, i Enric Soldevila (Catroi), de Figueres. Al principi del segle XX n’aparegueren altres constructors: Esteve Molas, d’Olot, Joan Fabra, de Girona, i els Pardo -Fidel i el seu fill Pere-, de la Bisbal d’Empordà. En finalitzar la Guerra Civil Espanyola, durant alguns anys sols restaren com a constructors els Pardo i Miquel Romero, de Gavà, fins que pels volts del 1980 sorgí la nova generació d’artesans: Miquel Puigdellívol, de Mataró, Alfons Sibila, de Gironella, Joan Roca, de Figueres, Pau Orriols, de Vilanova i la Geltrú, i Marcel i René Jourdà, d’Espirà de l’Aglí, al Rosselló.

Entre els intèrprets de renom, a part de Pep Ventura, cal esmentar Albert Martí, Josep Coll (autor d’un Mètode de tenora i tible), Ricard Viladesau o Josep Mir; i més recentment, Jaume Vilà, Josep Gispert, Jordi Molina, Jordi Paulí, Josep Anton Sànchez, Josep Farràs o Joan Vilajoliu.

A banda del seu ús en la cobla, la tenora s’ha emprat en altres gèneres, que van del simfònic -amb la seva incorporació en l’orquestra de la mà de Juli Garreta- a la música lleugera. En música de cambra apareix al costat de l’orgue, el carilló o el piano, com en el disc Mosaic de Jordi Molina, que conté peces per a tenora i piano (algunes amb baix o bateria) d’autors com Manel Camp o Albert Guinovart. En el camp de la fusió instrumental i de gèneres destaquen l’obra de la Companyia Elèctrica Dharma o el disc Sardanova, de Santi Arisa, de l’any 1992, que barreja la sardana i el rock.

Bibliografia

  1. Agulló, J., Cardona, S. i Saura, A.: Introducció a l’acústica de la tenora, "Butlletí de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques", IEC, Barcelona 1983
  2. Alpiste, F.: Tenora i tible, un cas únic d’evolució d’uns instruments musicals, dins Luthiers i instruments tradicionals de Catalunya, Ajuntament de Calella, Calella 1994
  3. Baines, A.: Shawns of the sardana coblas, "The Galpin Society Journal", núm. 5, Londres 1952
  4. Besseler, H.: La cobla catalana y el conjunto instrumental de danza alta, Separata del Anuario Musical, vol. IV, CSIC, 1949
  5. Francès, E. i altres: La tenora, 150 anys, GISC - Agrupació Sardanista Farners, Santa Coloma de Farners 1999
  6. Francès, E.: Andreu Toron i la tenora. Història de la música dels joglars a la Catalunya Nord al segle XIX, Institut Musical Popular de l’Europa Mediterrània i Federació Sardanista del Rosselló, Cotlliure 1986
  7. Mainar, J., Albert, Ll., Casanova, S. i altres: La sardana. El fet musical, vol. II, Bruguera, Barcelona 1970-72
  8. Serra i Coromines, J.: Tractat d’instrumentació per a cobla, Ed. Climent, Barcelona 1974

Complement bibliogràfic

  1. Coll i Ligora, Josep: Mètode per a l’estudi de la tenora i el tible, Imp. Elzeviriana, Cassà de la Selva, Barcelona 1950?
  2. Cardona i Foix, Salvador: Contribució a l’estudi de l’acústica de la tenora
  3. Francès, Enric: Andreu Toron i la tenora, 1815-1886: història de la música dels joglars a Catalunya-Nord al segle XIX. André Toron et le tenor, 1815-1886: histoire de la musique des joglars en Catalogne-Nord au XIXe siècle, IMPEM; FSR, Cotlliure 1986
  4. Viladesau i Caner, Ricard: Mètode per a tenora, Tenora, edicions musicals, Barcelona 1996
  5. Coromines i Montanya, Pere: Vida d’en Pep de la Tenora, Editorial Barcino, Barcelona 1953
  6. Roqué i Jutglà, Robert: Ricard Viladesau, Príncep de la Tenora, GISC (Grup d’informadors sardanistes de Catalunya), 1998
  7. Martínez i Miralles, Jordi Ramon: Contribució a l’estudi de l’acústica de la tenora i del tible en el domini temporal