El seu nom prové del fet d’haver estat el valor més llarg en la notació modal, la primera de les notacions rítmiques. La seva forma catalana és ’llarga'. La seva figura deriva de la virga, un dels dos neumes simples d’una sola nota de la notació quadrada. En la notació mensural equival a tres breves, cas en el qual es diu que la longa és perfecta, o a dues breves, cas en el qual es diu que és imperfecta. S’utilitza gairebé sempre al final d’una composició per a indicar el repòs, i també en les veus més greus que sostenen la sonoritat del conjunt. G. de Machaut fou el primer a utilitzar la longa de manera simultània a totes les veus amb la finalitat de subratllar el sentit de determinades paraules del text. Es representa mitjançant un petit cap quadrat amb cauda descendent a la seva dreta; pot estar acolorida o ser blanca, segons que es tracti de música de l’època medieval o renaixentista. La seva pausa s’indica per mitjà d’un traç que s’estén a tres espais del pentagrama si la longa és perfecta, o a dos si és imperfecta.
f
Música