El terme anà evolucionant amb el temps, i a poc a poc els ministrers, contràriament al que s’esdevingué amb els joglars, que eren més itinerants, s’anaren assentant. A partir del segle XIII la paraula ministrer designà músics professionals, sobretot instrumentistes, que treballaven al servei d’una cort. També podia tractar-se, però, d’un professional de l’espectacle com ara un saltimbanqui, acròbata, narrador, etc. Durant el segle XIV s’organitzaren en confraries i començaren a oferir els seus serveis a corporacions locals, a més de les corts. A poc a poc s’agruparen en cobles de ministrers i s’anaren especialitzant en la interpretació amb instruments de vent (xeremia, baixó, corneta, sacabutx) i percussió, tant en funcions civils com religioses doblant les veus o bé tocant música apropiada per als instruments.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Parets i Serra, Joan; [et al.]: Els ministrils i els tamborers de la sala, Ajuntament de Palma, Palma de Mallorca 1993