En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna de llengüeta senzilla. Consisteix en un tub, corbat al principi i a la campana, d’uns 110 cm, de forma bàsicament cilíndrica, proveït de forats i claus. El corno di bassetto fou inventat cap a l’any 1760, possiblement pels Mayrhofer de Passau (Baviera). És un tipus de clarinet, habitualment en fa, que té una característica especial: si la nota més greu d’un clarinet és la sexta inferior a la nota del seu to, en el cas del corno di bassetto la nota més greu és la mateixa que la del to de l’instrument. Per tant, un clarinet en fa té com a nota més greu la real, però un corno di bassetto en fa té com a nota més greu un fa (quatre semitons més avall). El principi del corno di bassetto s’ha aplicat al clarinet di bassetto, o clarinet estès, i als clarinets baixos i contrabaixos. El model clàssic de cinc claus més tres per a les notes greus (dues d’elles accionades pel polze de la mà dreta), degut fonamentalment a Theodor Lotz -el constructor col·laborador del clarinetista A. Stadler i de W.A. Mozart-, és el més important perquè és el protagonista de tot el repertori mozartià: Serenata ‘Gran Partita’, 25 peces per a 3 corni di bassetto, 6 nocturns per a 3 veus i 3 corni di bassetto (dos d’ells per a 2 clarinets i corno di bassetto), La flauta màgica, el Rèquiem, etc. El compositor valencià Vicent Martín i Soler, entre d’altres, utilitzà també el corno di bassetto en els seus octets de vent amb 2 corni i en els trios (perduts). L. van Beethoven (Prometheus), F. Mendelssohn (Konzertstücke, ‘Peça de concert’, opus 113 i 114), A. Dvorák (Suite txeca), etc. empraren aquest instrument durant el Romanticisme. El corno di bassetto modern té les característiques del clarinet Böhm, excepte en la zona germànica, on segueix el model de clarinet que li és propi. Ha estat usat per compositors com R. Strauss, I. Stravinsky, L. Berio i K. Stockhausen.
Bibliografia
- Newhill, J.: The Basset-Horn & its Music, Newhill, Cheshire 1986