La musicoteràpia té els seus orígens en els descobriments sobre els efectes curatius que exercia la música en els ferits de la Segona Guerra Mundial. A partir d’aquell moment diversos països, com ara l’Argentina, Anglaterra, França i els EUA, implantaren l’ús de la musicoteràpia per a tractar pacients amb discapacitats físiques, sensorials i mentals, en pacients geriàtrics o terminals, psicòtics, autistes, alcohòlics, drogoaddictes, inadaptats, i com a pal·liatiu en situacions de dolor (intervencions, parts, etc.). La musicoteràpia es basa en la utilització de la música i de les seves capacitats de produir canvis en la persona, en l’àmbit fisiològic, emocional i mental. Hi ha dues grans línies diferenciades, que no s’exclouen entre elles: la musicoteràpia receptiva, en la qual el pacient escolta una música triada pel terapeuta en funció del seu estat anímic i de la seva història musical, i la musicoteràpia activa, en la qual el pacient s’implica creant música improvisada amb instruments i la pròpia veu, a partir de les consignes donades pel terapeuta, en un enquadrament no verbal. Molt sovint els tractaments utilitzen ambdós sistemes.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Amaro Medina, Lorenzo: Las propiedades terapéuticas y educativas de la música: un concepto nuevo en musicoterapia evolutiva, el autor, Barcelona 1993
- Romaní i Balcells, Oriol: La música, font de salut, Amalgama Edicions; Centre d’Estudis Musicals del Berguedà "L’Espill", Berga 1998
- Pasqual, Josep: Sobre la utilidad de la música para los enfermos, Barcelona 1785