Música culta
Es tenen molt poques dades sobre l’origen de la música culta a Eslovènia. Pel que sembla, durant l’Edat Mitjana la música d’origen occidental incidí de manera important en la música d’aquesta zona centreeuropea, tot diferenciant-la de les àrees veïnes, que es veieren influïdes per corrents provinents de l’imperi Bizantí.
L’absència d’una aristocràcia potent feu que durant el Renaixement i el Barroc no proliferessin les institucions musicals com passava arreu d’Europa, on les capelles musicals creixien a redós de corts i catedrals. En aquesta època destacà el compositor Georg Slatkonia, que el 1498 es convertí en director de la capella vienesa de l’emperador Maximilià. No obstant això, a partir del segle XVIII i durant el XIX es crearen nombroses societats musicals.
Durant el Classicisme, Eslovènia romangué a la perifèria de les cultures italiana i austríaca, de manera que els nous corrents musicals trigaren a implantar-se al país. Com es pot apreciar en l’obra de compositors locals com ara Jakob Zupan, l’estil barroc perdurà fins a la fi del segle XVIII. Si bé l’obra d’alguns autors deixava entreveure la influència de l’Escola de Viena en el tractament melòdic, la textura i les instrumentacions de les peces eren encara totalment barroques. Els pocs compositors que aconseguiren alliberar-se de les normes barroques s’alinearen en un dels dos corrents predominants a l’època: l’Escola de Viena (J.B. Novak) i l’estil italià (Luka Sorkocevic). La institució més important del segle XVIII fou l’Acadèmia Philharmonicorum de Ljubljana, la qual, durant la primera meitat de segle, establí el costum d’oferir concerts públics arreu del país. El 1784 es fundà a Viena la Philharmonische Gesellschaft, fet que, gràcies a la proximitat de Ljubljana respecte de la capital austríaca, assegurà la presència de la música simfònica en la programació de l’acadèmia eslovena.
El segle XIX dugué l’aparició dels nacionalismes a la zona balcànica, cosa que afectà també el món de la música, si bé a Eslovènia el sentiment nacionalista es desenvolupà tard i amb poca intensitat. L’exigència de la cultura germànica feia que fossin pocs els compositors eslovens adherits als postulats musicals del Romanticisme; en canvi, el moviment cecilianista atragué un gran nombre de mestres, i això comportà una acusada manca d’interès pels temes nacionalistes. B. Ipavec i F. Gerbic foren els principals representants del nacionalisme eslovè, però no assoliren la seva maduresa musical fins al final de segle. Si bé el moviment romàntic no havia tingut gaire èxit, els eslovens es mostraren més oberts a acceptar-ne les darreres manifestacions i l’impressionisme, com ho mostra l’obra de Risto Savin (1859-1948), autor romàntic actiu encara al segle XX.
La creació de Iugoslàvia el 1918 comportà la unificació de les cultures musicals. Durant el període d’entreguerres començaren a proliferar les institucions musicals, i el nivell de sensibilitat en aquest camp s’elevà notablement. Durant aquesta època, però, el desenvolupament del llenguatge musical no anà paral·lel al de la vida cultural de Ljubljana, i els músics havien d’anar a estudiar a Praga o Viena. Després de la Segona Guerra Mundial, l’estat socialista potencià extraordinàriament la música, fet que afavorí l’obertura de nous conservatoris i escoles a la capital eslovena, de manera que es convertí en un dels centres de més importància del país, quant a acció musical. Cap als anys seixanta la música iugoslava es decantà vers el serialisme, les tècniques aleatòries i la música electrònica, com es veu en l’obra de Devcic, Sarac o Ramovš.
Música tradicional
La diversitat del territori eslovè es veu clarament reflectida en la seva música folklòrica, que en algunes regions està influïda per la dels països veïns. Les cançons presenten una gran varietat de formes, i tracten de temes llegendaris, humorístics o satírics, elegíacs, amorosos, etc. Els textos, generalment d’estructura sil·làbica, tenen el mateix nombre de síl·labes -entre quatre i deu- a cada vers, i l’accent apareix sempre en la mateixa posició. L’esquema més freqüent és el de vers heptasíl·lab trocaic amb cesura després de la quarta síl·laba (4+3). Les cançons eslovenes acostumen a utilitzar el mode major, però en alguns cants rituals o religiosos arcaics hi persisteixen traces de la modalitat medieval. En les cançons més antigues no se supera l’interval de quarta o cinquena, mentre que les més modernes poden arribar a l’octava. El ritme preferit és el de 5/4, format per 2/4+3/4, encara que en algunes regions es prefereix la forma 3/4+2/4. Normalment les cançons s’interpreten a dues veus sense acompanyament, però amb anterioritat al segle XX era usual la interpretació a l’uníson. Moltes d’aquestes peces populars són cantades per grups de noies, i a les regions centrals del país és comú que siguin els homes joves els qui interpretin aquests cants.
La majoria de les danses eslovenes són per a parella amb acompanyament musical, però també n’hi ha que són ballades en grup amb el cant, o el cant i la música, com a complement. Moltes d’aquestes danses són conegudes amb el nom de la cançó que les ritma. Però, per exemple, a la regió de Bela Krajina existeix una dansa que es balla sense cap tipus d’acompanyament musical.
Els instruments més utilitzats pel folklore eslovè són la cítara, el trio musical -compost per violí, dulcimer i doble baix-, les flautes i el flabiol de pastor, si bé des del principi del segle XX l’acordió és el més emprat en les melodies.