Fundat l’any 910 per l’abat Bernó de Baume i per Guillem III d’Aquitània, s’hi inicià una gran reforma monàstica, l’anomenat moviment cluniacenc. Reflectir la grandesa de Déu a través de la celebració, amb gran esplendor, de l’ofici diví i de la missa era un dels punts principals del nou orde, que tingué un gran desenvolupament gràcies a l’obra dels seus abats, com ara Bernó (910-927), Odó (927-942), Maiol (948-994), Odiló (994-1049), Hug (1049-1109) i Pere el Venerable (1122-56). L’època de màxima expansió de l’orde cluniacenc correspon al començament del segle XII, en què tenia més de mil monestirs, entre els quals hi havia els de Sant Miquel de Cuixà, Sant Pere de Casserres, Sant Ponç de Corbera i Sant Pere de Clarà. Entrà en decadència cap a mitjan segle XIV. Amb la Revolució Francesa l’abadia patí greus destrosses i la comunitat desaparegué el 1791, i la congregació es dissolgué el 1970. Els pocs manuscrits que queden d’aquest monestir, un dels centres musicals més grans de l’Edat Mitjana, es poden trobar al British Museum de Londres i a la Bibliothèque Nationale de París. En destaca un breviari del segle XI amb notació neumàtica i obres de l’abat Pere el Venerable, que compongué un ofici especial per a la festa de la transfiguració i alguns responsoris i proses en honor de la Mare de Déu. La xarxa monàstica cluniacenca fou un dels transmissors més importants de la reforma gregoriana i contribuí a la unificació de la litúrgia llatina.
f
Música