i música de París | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia de la música

música de París

substantiu femeníf
Música
música mús
Música desenvolupada a París.

L’any 52 aC els romans ocuparen l’illa Lutècia del Sena, habitada per la tribu dels parisii. Aquesta illa, al final del segle III rebé les primeres onades d’invasors bàrbars i fou fortificada. Capital del regne franc de Clodoveu i centre religiós important, París fou abandonada per la dinastia carolíngia, però recuperà la capitalitat amb els Capet. Les primeres notícies musicals són del segle XI i es refereixen a la presència d’escoles de música a Notre-Dame, Saint-Victor i Sainte-Geneviève, i també a les representacions de misteris a la Confrérie de la Passion. Cap al final del segle XII es desenvolupà l’escola polifònica de Notre-Dame -amb músics com Léonin i Pérotin-, que mantingué un notable prestigi durant els segles següents gràcies a la qualitat dels seus cantors i organistes. El 1198 ja hi havia un orgue, al qual se n’afegí un segon l’any 1240. El 1248 Lluís IX fundà la Sainte-Chapelle, que fou un dels principals centres musicals de la ciutat fins a la darreria del segle XVIII.

Al principi del segle XIV, a París aparegué un nou corrent, l'ars nova, al desenvolupament del qual contribuí, entre d’altres, Johannes de Muris amb l’obra teòrica Ars novae musicae (1319). La cort reial francesa mostrà un creixent interès per la música. El mateix rei Carles V tenia bons coneixements musicals i s’envoltà de músics, que protegí. Amb la creació de la impremta, París esdevingué un centre d’una certa envergadura en la producció d’edicions musicals. Només durant el segle XVI es publicaren més de 600 reculls musicals, que afavoriren la difusió de la forma polifònica de la chanson. El 1527, P. Attaignant edità el primer recull musical polifònic francès, Chansons nouvelles en musique à quatre parties, i en les dues dècades següents publicà 150 reculls més. Però la producció més gran anà a càrrec de la tipografia d’Adrian Le Roy i Robert Ballard, que entre el 1551 i el 1558 feren més de 300 publicacions. Durant aquest mateix segle tingué un notable pes en la vida musical de la ciutat l’Acadèmia de Poesia i Música d’Antoine de Baïf, que funcionà com a escola per a músics i poetes. Vers el final de segle nasqueren altres escoles de música, com el Lyceum Philosophal de Jacques Gohory i la Maison de Charité Chrétienne de Nicolas Houel, que s’afegiren a les escoles presents a les principals esglésies de la ciutat (Notre-Dame, Sainte-Chapelle, Saints-Innocents, Saint-Germainl’Auxerrois, Saint-Honoré, Saint-Jacques de l’Hôpital i Saint-Merry).

Durant el segle XVII la vida musical parisenca es caracteritzà per la programació periòdica de concerts de música vocal i instrumental, i per la difusió de l’òpera, que s’imposà a la cort reial al costat del ballet de cour. Els principals compositors operístics de l’època -G. Caccini, F. Rossi i F. Cavalli- presentaren les seves obres a París sovint acompanyats per cantants italians. El 1671 Lluís XIV fundà l’Acadèmia Reial de Música, dirigida per J.B. Lully entre el 1672 i el 1687. La seva gestió i les seves obres marcaren la història d’aquesta institució fins a mitjan segle XVIII: predomini de les òperes franceses, total rebuig de l’òpera italiana i creació i manteniment d’un conjunt estable de músics, cantants i ballarins.

Al llarg del segle XVIII, París es convertí en la capital de la primera i més potent de les monarquies absolutes d’Europa. Primer centre cultural del continent, fou un focus difusor de la Il·lustració i un nucli revolucionari. El 1725 s’hi celebrà el primer concert públic, el Concert Spirituel, cicle que fins a la seva desaparició, el 1791, fou un dels esdeveniments musicals més importants de la ciutat. Més endavant nasqueren el Concert des Amateurs, el Concert de la Loge Olympique i, el 1797, el Cercle de l’Harmonie. Però el centre de les activitats musicals eren els espectacles operístics. L’Acadèmia Reial de Música promogué les òperes a l’estil de J.B. Lully i també l'opéra-ballet proposada per J.Ph. Rameau i A. Campra. Fou durant aquests anys que esclatà la polèmica sobre la música italiana i la francesa. L’anomenada Querelle des Bouffons tingué lloc entre el 1752 i el 1754 arran de la representació de La serva padrona, de G.B. Pergolesi, obra que alguns intel·lectuals, com J.J. Rous seau i altres enciclopedistes, declararen superior a les òperes franceses. Una polèmica semblant ja s’havia produït al principi del segle i es repetí més tard entre els partidaris de Ch.W. Gluck i els de N. Piccinni. Durant la segona meitat de la centúria es realitzaren les primeres representacions de la innovadora opéra-comique al Théâtre de la Foire, i arran de l’èxit que experimentà aquesta forma d’espectacle es crearen nous teatres, com el Théâtre de Monsieur, el Théâtre Feydeau, el Théâtre des Petits Comédiens, el Colisée i el Vauxhall. En un clima tan propici, el sector de les publicacions musicals prosperà gràcies a les activitats d’editorials com Boivin, Le Clerc, Sieber, Naderman i, ja cap al final del segle, Pleyel. Això afavorí també la crítica musical, amb la publicació del "Journal de Musique" i d’estudis científics sobre la música.

Arran de la Revolució i la creació de l’imperi napoleònic, la vida musical de París rebé una més gran influència italiana. L’organització de la música a la cort anà a càrrec d’autors com G. Paisiello, F. Paër -director de la capella imperial des del 1807- i L. Cherubini. Fou un moment de gran difusió de l’òpera italiana, de vegades amb traduccions al francès. Amb la Restauració, l’Òpera de París perdé la seva posició de teatre principal de la ciutat, però tingué un paper fonamental en el des envolupament d’un nou estil de ballet i en la creació de la grand opéra francesa. Diversament, el Théâtre Italien continuà essent el lloc de trobada dels intel·lectuals i de les classes socials més altes, acomplint la seva tasca de difusió de les obres italianes fins a la meitat del segle XIX. Un altre centre operístic important fou l’Òpera Còmica, escenari on es presentaren les obres de Ch. Gounod, G. Bizet, J. Massanet i E. Chabrier. La utilització d’altres sales per als espectacles d’òpera i la gran producció de partitures d’àries famoses arranjades per a tota mena d’instruments són testimoni de la difusió que arribà a assolir l’òpera durant aquest període.

També augmentaren les activitats concertístiques, amb la creació d’entitats com la Société des Concerts du Conservatoire (1828), la Société Philharmonique, la Société des Jeunes Artistes du Conservatoire -coneguda com a Concerts Pasdeloup des del 1920-, l’Athénée Musical, els Concerts Colonne i els Concerts Lamoureux. El 1873 es fundà el Concert National, que deu anys més tard canvià el nom pel d’Association Artistique, entitat molt activa en la promoció de la música simfònica, i el mateix any nasqué la Société de l’Harmonie Sacrée, que oferí les primeres audicions de J.S. Bach i G.F. Händel. Així mateix es crearen diverses associacions dedicades a la música coral, com la Société pour la musique vocale religieuse et classique -fundada el 1843 i que es dedicà a la promoció del repertori italià dels segles XVII i XVIII- i l’Association des Chanteurs de Saint-Gervais (1892), que recuperà el repertori francès del segle XV. Durant les últimes dècades del segle XIX, París fou el centre de nombroses manifestacions culturals i artístiques. S’hi realitzaren tres exposicions (1878, 1889 i 1900) i hi nasqueren noves idees estètiques que influïren decisivament en la música, la literatura i la pintura a escala internacional. Les creacions operístiques d’aquest període reflecteixen l’ebullició i la varietat cultural de la ciutat amb drames simbolistes -com els de C. Debussy i P. Dukas-, veristes -A. Bruneau- i dels deixebles de R. Wagner, com G. Fauré i V. d’Indy.

Al principi del segle XX les noves tendències es dirigiren vers el ballet i trobaren la culminació en els Ballets Russos. Creats per Serge de Diaghilev, entre el 1911 i el 1929 presentaren obres escèniques de C. Debussy, M. Ravel, I. Stravinsky, E. Satie i S. Prokof’ev, entre altres autors, que comptaren amb la col·laboració d’escriptors, pintors i altres artistes. Nasqué el Grup dels Sis, format per G. Auric, L. Durey, A. Honegger, G. Tailleferre, D. Milhaud i F. Poulenc, que s’oposava a la música de R. Wagner i de C. Debussy i defensava la d’E. Satie. En acabar la Segona Guerra Mundial, París esdevingué un centre de les noves formes musicals d’avantguarda, amb la societat Domaine Musical creada per Pierre Boulez, i amb Pierre Schaeffer, que donà els primers exemples de música concreta. Durant els anys seixanta sorgiren altres grups dedicats a les músiques més actuals, com Musique Vivante i Ars Nova, creat per M. Constant el 1963. El 1976 es fundà l’IRCAM (Institut de Recherche et de Coordination Acoustique-Musique) al Centre Georges Pompidou i P. Boulez creà l’orquestra Ensemble InterContemporain. En les últimes dècades del segle XX París continuà essent un important centre d’activitats musicals, dutes a terme per un vast nombre d’entitats i associacions. L’Òpera Nacional és ara un dels teatres lírics més importants del món i el 1980 s’obrí el Théâtre Musical de París, reservat a ballets i òperes del segle XIX. Moltes són les sales de concerts actives, com la Cortot, la Pleyel, Radio-France, la Gaveaux, els auditoris de la SACEM (Société des Auteurs, Compositeurs et Éditeurs de Musique), el teatre dels Champs-Elysées, la sala de l’Escola Normal de Música i el Palau de Congressos. Entre els nombrosos conjunts instrumentals de la ciutat destaquen l’Orquestra Nacional de França, la Nova Orquestra Filharmònica de Ràdio França i l’Orquestra de París. Són diversos els festivals que s’hi celebren, com el Festival du Marais -des del 1961-, l’Estival -des del 1965- i el Festival d’Automne. Gràcies al departament de música de la Biblioteca Nacional -que també col·labora en la gestió de la Biblioteca del Conservatori i de l’Òpera-, París conserva una de les biblioteques musicals més grans del món. Des del 1995 funciona la Cité de la Musique, amb sales de concerts, mediateca, museu de la música i centre de documentació, situada al parc de La Villette. Altres centres de documentació destacats són el de la SACEM i el departament d’etnomusicologia del Musée de l’Homme. La tasca didàctica és duta a terme pel Conservatori Nacional Superior, creat el 1795, i per altres institucions, algunes de renom, com la Schola Cantorum, l’Escola Normal de Música i l’École César Franck. A París té la seu la Société Française de Musicologie, nascuda el 1917.

Bibliografia

Complement bibliogràfic

  1. Lamote de Grignon i Bocquet, Joan: Musique et musiciens français à Barcelone, musique et musiciens catalans à Paris. Conférence de Joan Lamote de Grignon, Librairie française, Barcelona 1935
Col·laboració: 
AMJ
Llegir més...