Música culta
A la darreria del segle X i els primers anys del segle XI, Hongria començà a viure una època d’estabilitat política, social i econòmica. El monarca Esteve I (997-1038) seguí una política d’obertura a l’exterior, i durant el seu regnat començà a desenvolupar-se l’art de la música, tant en el camp religiós com en el profà. La invasió turca significà la destrucció d’una gran quantitat del material d’aquesta època, però a partir del que s’ha conservat -graduals, antifonaris, saltiris, llibres d’himnes, missals, breviaris i llibres de seqüències- es pot apreciar la riquesa del cant gregorià hongarès. Els testimonis documentals de música sacra medieval es troben escampats per l’actual Hongria i per territoris que antigament n’havien format part: Romania, Croàcia, Txèquia i Eslovàquia. Aquests documents manifesten una clara influència germànica i francesa, concretament la de l’anomenada Escola de Notre-Dame. Pel que fa a la música profana, Hongria conegué la tradició trobadoresca, i se sap que trobadors com el provençal Pèire Vidal viatjaren fins al país, igual que ho feren més tard els minnesingern i els meistersingern germànics. També hi havia un cantor característic d’Hongria, anomenat igric, protegit pels reis i intèrpret de cants heroics i amorosos. L’intercanvi cultural s’intensificà durant el Renaixement, especialment sota el regnat de Maties I (1458-90) i de la seva esposa Beatriu, d’origen italià. Crearen una cort humanista al servei de la qual hi hagué nombrosos artistes i músics estrangers, especialment italians, flamencs, francesos i alemanys. De l’etapa renaixentista destaca V. Barkfartk, gran virtuós del llaüt i figura clau en la música instrumental hongaresa del moment.
El regnat de Ladislau VII (1490-1516) fou una època de trasbalsos polítics i socials. Els enfrontaments entre la noblesa i les revoltes camperoles afebliren el país. Aquesta situació fou aprofitada pels turcs, que anaren avançant, fins que el 1541 ocuparen Buda i dominaren el sud i el centre del territori hongarès. Foren expulsats per Leopold I d’Habsburg durant el darrer terç del segle XVII. La destrucció duta a terme pels turcs i la pèrdua de la independència política sota els emperadors austríacs representà un cop molt dur per a la vida cultural. La cort hongaresa desaparegué, els monestirs foren tancats a causa de l’entrada del protestantisme i la vitalitat musical experimentà un gran deteriorament. Molts instrumentistes, compositors i teòrics hongaresos emigraren cap a altres països, com ara Alemanya, Àustria o Itàlia, tot cercant uns mitjans de subsistència que la seva pàtria no els podia oferir.
El domini dels Habsburg a partir del 1686 representà l’entrada massiva de música i músics occidentals a Hongria, i també el principi d’un procés de germanització. Les zones abans ocupades pels turcs foren reocupades per població alemanya, i nombrosos compositors germànics treballaren al país. El cas més conegut és el de Joseph Haydn, que estigué al servei dels Esterházy, una de les famílies hongareses més poderoses. El teatre de la seva residència d’Esterház fou el primer teatre regular d’òpera d’Hongria. Amb els compositors forans hi penetraren les innovacions estilístiques, que foren adoptades i divulgades pels músics autòctons, com ara el compositor Ferenc Tost (1754-1829) o el pianista F.P. Rigler. Tot i que les influències foranes deixaren la seva petja, la música popular hongaresa fou un element molt important en el desenvolupament de la música culta, tant instrumental com vocal. En aquest sentit, al final del segle XVII i al principi del XVIII es feren els primers passos per a la creació d’una òpera pròpiament hongaresa, inspirada en les llegendes i en la música popular. El testimoni més antic és una tragicomèdia anònima datada el 1646 i recuperada al principi del segle XX. A més, se sap que, des del 1717, a l’escola dels jesuïtes de Pécs es duien a terme habitualment representacions de drames amb música. El 1790 es creà a Buda la primera companyia d’òpera hongaresa, la de László Kelemen, que representà algunes de les primeres òperes en hongarès. En el camp de la música instrumental, també es feu ús de material popular, fet constatable, per exemple, en les obres de János Bihari (1764-1827), violinista i compositor dència gitana. Així doncs, malgrat els esforços de germanització duts a terme pels emperadors austríacs, Hongria s’aferrà a les seves tradicions i mai no perdé la consciència nacional.
Al segle XIX es crearen moltes institucions musicals, però l’ensenyament continuava essent un punt feble i els músics hongaresos havien d’anar a ampliar els seus estudis a l’estranger, com ho feren F. Liszt, L. von Auer, K. Goldmark o T. Nachéz. Aquest segle fou el de la pèrdua de supremacia de l’aristocràcia com a protectora de la música, a favor de la creixent classe burgesa, d’esperit cosmopolita i que afavorí la creació d’institucions i promogué nombroses iniciatives. El 1837 nasqué a Pest el Teatre Nacional i l’Escola Nacional de Música, la qual fou la llavor del futur Conservatori Nacional, creat el 1867. L’Òpera Estatal Hongaresa fou fundada el 1884. Ferenc Erkel fou el músic més destacat d’aquesta època i es pot considerar el pare del nacionalisme musical hongarès. Estigué al capdavant de l’orquestra del Teatre Nacional, compongué alguns dels millors exemples d’òpera romàntica hongaresa i dirigí els concerts de la Societat Filharmònica, nascuda el 1853. Així mateix, des de la Societat Nacional d’Associacions Corals Hongaresa, Erkel es dedicà a organitzar festivals per diverses ciutats del país. L’altre músic destacat fou F. Liszt, el qual, tot i que desenvolupà la seva carrera fora d’Hongria, deixà sentir la seva influència sobre generacions posteriors de músics hongaresos. Les seves Rapsòdies hongareses mostren una clara inspiració en la música popular i les seves composicions religioses es basaren en la tradició gregoriana i la polifonia del segle XVI. Liszt, a més, participà en diverses iniciatives destinades a enriquir la vida musical del país i dirigí l’Acadèmia Nacional Hongaresa de Música (1875). La carrera de Károly Goldmark (1830-1915) es desenvolupà essencialment a Viena. D’origen humil, arribà a ser una personalitat destacada dins dels ambients musicals vienesos, com a compositor i com a crític. Fou un entusiasta de la música de R. Wagner i algunes de les seves òperes gaudiren d’una certa popularitat a la capital austríaca, especialment Die Königin von Saba ('La reina de Saba', 1876). Un altre notable compositor hongarès que treballà a Viena fou Ferenc Lehár (1870-1948), que arribà a ser molt popular com a compositor d’operetes. Algunes d’elles són encara representades, especialment La vídua alegre (1905), El comte de Luxemburg (1909), Eva (1911) i Giuditta (1934).
Al principi del segle XX les institucions d’ensenyament musical a Hongria estaven encara poc desenvolupades, i molts compositors autòctons continuaven rebent part de la seva formació musical a l’estranger, especialment a Alemanya. Això feu que el Romanticisme alemany tingués un pes important en la música hongaresa. Fins i tot l’Acadèmia de Budapest, creada per F. Liszt i F. Erkel, tenia una clara influència germànica, amb professors alemanys com R. Volkmann i H. Koessler. D’aquesta acadèmia sorgí una nova generació de compositors que marcà la història de la música hongaresa: E. Dohnányi, L. Weiner, B. Bartók i Z. Kodály. Dohnányi i Weiner seguiren una clara línia germanitzant, mentre que Bartók i Kodály, deixant de banda el Romanticisme europeu, es dedicaren a la recerca de la música popular, de la qual feren una interpretació molt personal, i es convertiren en els màxims exponents del nacionalisme musical hongarès de la primera meitat del segle XX. Més tard, Bartók s’interessà també per l’atonalisme i altres tendències avantguardistes. La tasca didàctica de Kodály contribuí decisivament al naixement d’un estil nacional hongarès, en el qual es formaren noves generacions de músics. Entre els seus alumnes ha destacat el pedagog i musicòleg L. Bárdos. L’ambient polític d’Hongria els anys trenta i durant la Segona Guerra Mundial feu que molts músics cerquessin fortuna fora del país. Aquest fou el cas de Tibor Harsányi, Géza Frid, Mátyás György Seiber i Miklós Rózsa. Entre els músics que començaren a despuntar cap als anys quaranta i cinquanta cal destacar G. Ligeti, G. Kurtág, P. Kadosa, D. Ránki, R. Sugár, F. Szabó, I. Szelényi i E. Szervánszky. Foren ells qui feren sortir la música hongaresa de l’estancament en els esquemes nacionalistes, tot emmirallant-se en l’exemple de B. Bartók i en la seva fusió de la tradició popular musical hongaresa amb les noves tècniques en voga a Europa. Ligeti i Kurtág encapçalaren l’avantguarda musical europea fora del seu país d’origen. Cap al final dels cinquanta i el principi dels seixanta, uns compositors una mica més joves que Ligeti i Kurtág començaren a destacar, entre ells Emil Petrovics i Sándor Szokolay, coneguts sobretot per les seves òperes. Juntament amb Z. Jeney, L. Sáry, L. Vidovszky i P. Eötvös, creadors del grup Estudi de Nova Música, i influïts per E. Varèse, L. Nono i J. Cage, trencaren definitivament amb la tradició nacionalista per a integrar-se en les avantguardes.
Pel que fa a l’ensenyament, a part de l’Escola Nacional de Música, cal esmentar la Reial Acadèmia Nacional de Música d’Hongria, fundada el 1875 i que el 1925 prengué el nom d’Acadèmia de Música Ferenc Liszt, i el Conservatori Nacional, creat el 1840 i dedicat, des del 1949, a B. Bartók, amb el nom d’Escola Béla Bartók de Formació Musical.
La primera orquestra que es fundà a Hongria fou la de la Societat Filharmònica de Budapest (1853). L’Orquestra de Concerts de Budapest fou fundada l’any 1945 per la Companyia Hongaresa de Ferrocarrils i, durant el període comprès entre el 1947 i el 1953 acompanyà la companyia de l’Òpera Hongaresa en les seves gires arreu del país. També es formaren l’Orquestra Simfònica de la Ràdio i Televisió Hongareses i, més tard, l’Orquestra Simfònica de l’Estat (1952). Pel que fa als grups de cambra, cal destacar l’Orquestra de Cambra Hongaresa, el Quartet de corda hongarès (1935-70), el Quintet de vent hongarès (1961) i el Quartet Kodály (1970). Entre els cors, els més importants són el Cor de la Ràdio Hongaresa i el Cor de Budapest, aquest darrer creat el 1941. Entre els grups dedicats a la música antiga, destaca la Camerata Hungarica, dirigida per László Czidra, que ofereix un repertori de música europea des de l’Edat Mitjana fins al Barroc. L’Institut de Musicologia de l’Acadèmia Hongaresa de Ciències, dirigida per Tibor Tallián, ha dut a terme una tasca molt important pel que fa a l’estudi de la música hongaresa, tant popular com culta. Conserva els Arxius Bartók, que contenen tots els estudis que el compositor hongarès feu sobre la música popular del seu país. L’institut coopera, a més, amb l’Acadèmia de Música Ferenc Liszt, tot oferint cursos de llicenciatura i de postgrau en musicologia. També depèn de l’institut el Museu de la Història de la Música, on es poden veure interessants mostres d’instruments.
Música popular
La música popular hongaresa té influències asiàtiques, conseqüència de l’època de dominació turca, i també elements provinents d’altres pobles veïns, especialment de grups del Volga i de la Sibèria occidental. Així doncs, es pot dir que la música hongaresa és el resultat de la fusió d’elements molt variats. Hi predominen els ritmes tètics, contràriament a l’Europa occidental, on són més estesos els anacrústics. Els compositors hongaresos del Romanticisme veieren en la música interpretada pels grups professionals de gitanos la música que definia la nació hongaresa. En realitat, però, aquests grups de músics professionals interpretaven melodies populars urbanes passades, naturalment, pel seu peculiar estil interpretatiu (música delsgitanos). Aquesta mena de música s’identificà amb la música popular hongaresa, tot i que, en realitat, té poc a veure amb la música practicada en els ambients rurals. No fou fins al segle XX que Bartók i Kodály, amb els reculls que realitzaren per tot el territori hongarès, feren notar la diferència. Durant tot el segle XIX, però, aquesta música híbrida zingarohongaresa fou molt popular. Compositors com J. Bihari, F. Liszt, F. Erkel i M. Mosonyi, entre d’altres, contribuïren decisivament a la seva difusió. Les seves principals característiques són: un ritme enèrgic, l’ús del rubato, el glissando i una ornamentació rica. L’element principal d’aquest estil era la dansa, i sobretot el verbunkos, mot que significa ’reclutament', una dansa interpretada pels soldats durant els reclutaments per a les guerres del segle XVIII. La música era interpretada per grups de gitanos.
Dins de la música popular hongaresa cal destacar també la de les comunitats rurals. La música vocal és monofònica, i hi ha cançons rituals relacionades amb les festes del calendari (Nadal, cap d’any, Pasqua), cançons cerimonials (casaments, bateigs i funerals) i cançons de treball o relacionades amb activitats diverses. Entre les cançons rituals hi ha les regös-ének, cants màgics interpretats durant el ritual de regölés, que té lloc entre Nadal i cap d’any. Són cantades per grups d’homes que van de casa en casa felicitant els seus habitants. Sembla que aquestes cançons tenen el seu origen en els rituals pagans de la fertilitat i del solstici d’hivern. Els laments per la mort d’un membre de la comunitat són una mena de cants totalment improvisats, de caràcter recitatiu i interpretats per les dones de la família del difunt.
Els instruments tradicionals, abans protagonistes musicals de moltes festivitats, han estat substituïts progressivament per d’altres vinguts de fora. Els instruments acompanyen sobretot la dansa. Entre els més antics hi ha els sacs de gemecs, la cítara i l’orgue de maneta, a més d’altres de conservats pels pastors, com la flauta, la trompeta de fusta i el corn, a més d’alguns instruments de llengüeta. Els pagesos pobres i les classes menys afavorides també han mantingut altres instruments, com ara la cítara o l’acordió de botons. Entre els idiòfons es troben el facimbalon (xilòfon) i també el kalapácsos kereplo i el replo, diferents modalitats de sonall. Pel que fa als membranòfons, destaquen els tambors cilíndrics dobles (dob, usat pels pregoners) i el nagydob (tambor baix). També hi ha tambors de fricció: el köcsögduda, semblant a la simbomba, i la bika, amb una corda feta de crinera de cavall. Aquests dos s’usen gairebé només per als rituals de felicitació de l’any nou. Els cordòfons més notables són, a més de la cítara, el kukoricahegedu, mena de violí que consta d’una, dues o tres cordes, conservat com a instrument infantil, i el címbalom. Els més grans són el gardon, semblant al violoncel, amb tres cordes o quatre i afinat en re M o re m, tocat amb un pal i no amb un arc, i el violí. Pel que fa als aeròfons, destaquen un xiulet fet d’escorça o de fulla d’arbre, usat pels pastors, i la furulya, flauta amb sis forats, de 30-50 cm de llargada i 14-18 mm de diàmetre. També hi ha una flauta travessera anomenada harántfurulya, amb sis forats, una flauta llarga -hosszú furulya, de cinc forats i 90 cm de llargada- i el sac de gemecs, anomenat duda, amb tres tubs i llengüeta simple. La trompeta de fusta, de nom fakürt, i el tülök ('corn') són instruments de comunicació entre els pastors. El tekero ('orgue de maneta') és corrent a les regions interiors d’Hongria.