Al llarg del segle XX hi ha hagut també importants desplaçaments de gitanos cap a Amèrica i Austràlia. Tot i que és molt difícil de precisar, actualment es calcula que la població gitana al món és constituïda per uns cinc milions d’individus. Se’n distingeixen tres grups principals: els kalderash, localitzats principalment als països balcànics i centreeuropeus; els gitanos, a la Península Ibèrica, la França meridional i el nord d’Àfrica, i els manush, o sinti, la majoria a França i Alemanya. Els gitanos no formen una ètnia ben delimitada i culturalment uniforme, de manera que les seves manifestacions musicals són també força diverses, segons els diferents grups. Tot i això, O. Elschek ha establert alguns trets comuns generals a una gran majoria de comunitats gitanes: estreta relació entre música i moviment, caràcter espontani de l’acompa nyament rítmic (picament de mans), temps ràpid, l’ús d’estructures mètriques fixes que es combinen amb elements lliures, interpretació molt lliure i summament expressiva, improvisació i estreta interacció entre músics i públic.
La història dels gitanos a Europa s’ha caracteritzat per la contínua segregació i persecució. Entre les diverses professions que se’ls permetia practicar destaca precisament la de músics. Se’ls atorga una gran capacitat d’adaptació musical, i ja al segle XVIII eren molt apreciats en països com Hongria i Rússia. Pel que fa al tipus de música que interpreten, molt sovint es poden observar marcades diferències estilístiques entre la música que toquen quan ells mateixos en són els destinataris i la que produeixen per a la població local. Entre les minses relacions que es poden establir entre la procedència índia dels gitanos i les pràctiques musicals actuals, cal esmentar l’ús d’instruments com el davul -tambor de forma cilíndrica i doble membrana- i la zurna -oboè oriental-, tots dos considerats com a instruments d’origen indi. Els conjunts formats per aquests instruments són característics de les comunitats gitanes dels països balcànics, el Caucas, Turquia i Egipte. En la música dels gitanos, s’associen diversos estils musicals, que sovint exerceixen la funció de marca identitària, als diferents països d’origen. A Romania, per exemple, es distingeixen per l’ús d’instruments com la cobza -un llaüt d’entre 4 i 10 cordes que es toca amb plectre-, per a l’acompanyament, i el nai -siringa-, com a instrument melòdic. Al sud d’aquest mateix país, els gitanos han esdevingut els millors intèrprets de cançó èpica, acompanyats del violí. Els músics gitanos han constituït un important pont de contacte entre les cultures orientals i les eslaves meridionals, i han contribuït en gran manera a crear el llegat musical balcànic. A l’antiga Iugoslàvia s’ha desenvolupat, a les darreres dècades, un nou estil popularitzat amb el nom de nova komponovana narodna muzika ('música popular de nova composició'), caracteritzat per la creació de noves composicions basades en la música tradicional gitana local.
A Hongria, tot al llarg del segle XIX, es desenvolupà un "estil gitano" interpretat bàsicament per conjunts instrumentals formats per violí, clarinet, clavicèmbal i contrabaix. El seu repertori procedia sobretot d’estils populars de la música hongaresa de caràcter urbà. En ésser, però, interpretada per gitanos, aquests li donaren una marcada personalitat interpretativa, que, entre altres aspectes, destacava pel rubato i la rica ornamentació. Les investigacions de B. Bartók i Z. Kodály al principi del segle XX sobre la música dels gitanos mostraren que els estils urbans eren molt diferents als del món rural, tant pel que fa al repertori com a la manera d’interpretar o la llengua emprada. Entre els gitanos de la zona rural de Transsilvània, per exemple, era característic l’ús de la combinació del violí i el gardon, un instrument molt similar al violoncel, de 3 o 4 cordes, que no es tocava amb arc sinó que les cordes eren polsades i percudides amb baqueta. Els anys trenta del segle XX sorgí a París el sinti-jazz, un estil instrumental en què es combinen principalment elements tradicionals de música gitana hongaresa amb elements jazzístics.
Entre els gitanos espanyols, el flamenc constitueix l’estil musical més característic. Sorgit en ambients marginals urbans d’Andalusia, el cante flamenco experimentà a mitjan segle XIX una gran popularització i professionalització, en molt bona part duta a terme per gitanos. A Catalunya, també en ambients gitanos de la Barcelona dels anys quaranta del segle XX, sorgí la rumba catalana com a resultat d’un procés d’hibridació entre el flamenc i els ritmes afroamericans. La rumba catalana s’interpreta bàsicament amb veu, guitarra i picament de mans, per bé que en les versions més comercialitzades hi intervinguin també arranjaments més complexos.
L’anomenada música culta europea, especialment a partir de F. Liszt i J. Brahms, s’ha interessat per la música gitana incorporant temes propis, o bé pretesament propis, en les seves composicions (rapsòdies hongareses de Liszt, danses hongareses de Brahms). La música gitana andalusa es troba reflectida en diverses obres d’I. Albéniz, E. Granados, M. de Falla, M. Ravel o J. Rodrigo.
Bibliografia
- Baumann, M.P.: The Reflection of the Roma in European Art Music, "The World of Music", 38/1, Berlín 1996
- Hemetek, U.: Roma, Sinti, Manush, Calé, dins Finscher, L., ed.: Die Musik in Geschichte und Gegenwart, vol. 8, Bärenreiter Metzler, Kassel 1998
- Sárosi, B.: Zigeunermusik, Corvina, Budapest 1977
Complement bibliogràfic
- Àlvarez i Aura, Albert; Iglesias i Xifra, David; Sànchez de Juan, Joan Anton: Sabor de rumba: identitat social i cultural dels gitanos catalans, Pagès editors, Lleida 1995