El seu nom en italià és Bologna. La situació geogràfica de Bolonya la converteix en un lloc de pas de les cultures de l’Europa central cap a Itàlia. Durant l’Edat Mitjana, franciscans i dominics crearen les Scholae Puerorum, on s’ensenyava música. El 1450 el papa Nicolau V instituí una càtedra ad lecturam musicae a la Universitat de Bolonya, inici d’una activitat didàctica que disposà de personalitats com ara Ramos de Pareja. Se sap que, ja al segle XIII, hi havia un conjunt orquestral al servei de la Signoria de Bolonya que al segle XVIII tenia fins a dinou membres. Els segles XV i XVI foren una època de florida de les capelles musicals a les esglésies, la més important de les quals fou la de Sant Petroni, centre musical important fins al segle XVII. Aquesta capella, que disposà de conjunts instrumentals i corals notables, culminà aquest mateix segle, sota la guia de Maurizio Cazzati com a mestre. Durant molt de temps els compositors bolonyesos feren publicar les seves obres a Venècia, però de mica en mica sorgiren editors de música a Bolonya mateix, entre els quals sobresortiren Giacomo Monti i fills, i també Marino Silvani. Al segle XVII també es crearen diverses acadèmies per a estimular la vida musical de Bolonya. L’Accademia dei Filomusi (1622) tingué com a membres compositors tan il·lustres com Monteverdi, Merula i Vernizzi. El 1666 nasqué l’Accademia Filarmonica, que congregà virtuosos cantants i instrumentistes i que, un segle més tard i al començament del segle XIX, fou una autoritat en temes musicals a la ciutat. El final del segle XVIII i la primera meitat del segle XIX marcaren el principi de la decadència d’aquesta acadèmia, que encara organitzà, però, nombrosos concerts i que tingué socis tan destacats en el món musical de l’època com ara Verdi, Wagner, Puccini, Respighi i Ravel. Amb la supressió dels ordes religiosos per part dels francesos (1796), la instrucció musical es concentrà en el Liceo Filarmonico, que el 1925 canvià el nom per Conservatorio di Musica G.B. Martini i que el 1942 passà a ésser administrat per l’Estat. Els teatres proliferaren des del segle XVIII: cal tenir en compte que, a banda de les sales públiques i privades, alguns col·legis i convents tenien el seu propi teatre. El Teatre Comunal, creat el 1763, passà a Teatre Nacional durant l’ocupació francesa. El 1887 es creà la Società Wagneriana, entitat de gran pes dins els gustos musicals bolonyesos, i el 1914 es representà Parsifal per primer cop a Itàlia. El Teatre Nacional és encara actiu i organitza concerts i, a l’estiu, les anomenades Feste Musicali.
f
Música