Inclou el territori dels actuals estats del Benelux. Aquest article abraça l’àmbit d’aquesta regió fins el 1830, any de creació de l’Estat de Bèlgica, a partir del qual només es tracta de la vida musical a l’actual Estat dels Països Baixos, que ocupa només la meitat septentrional de la regió del mateix nom. Per la seva banda, el petit Estat de Luxemburg és objecte d’un article que té com a inici cronològic el 1867, data de la seva creació.
Música culta
Els primers testimonis musicals són de mitjan segle IX. A l’Edat Mitjana, Lieja era un centre destacat del cant gregorià, amb compositors com sant Esteve (mort el 929) i Jacques de Lieja (segles XIII-XIV), que compendià les teories musicals de l’època en l'Speculum musicae. Maastricht i altres localitats tingueren una gran importància en l’aparició i el desenvolupament del drama litúrgic (passió de sant Egmond, segle XII) i hom hi desenvolupà i difongué la notació neumàtica d’arrel germànica. La posició dels Països Baixos, entre França, Anglaterra i els estats germànics, afavorí tant la recepció i l’amalgama d’influències com la transmissió d’aportacions de l’un a l’altre d’aquests països. N’és un exemple Hendrik van Veldeke, trobador actiu a la cort de Maria de Xampanya que influí els minnesänger alemanys. Entre els segles XIII i XIV, els Països Baixos conegueren una gran florida de la cançó d’influència provençal.
Els músics dels Països Baixos, presents a totes les corts de l’Occident europeu entre els segles XIV i XVI (també consten a la Corona d’Aragó), foren els principals difusors de la polifonia: Johannes Ciconia introduí a Itàlia l'ars nova i, amb ella, el motet isorítmic; Guillaume Dufay transformà el motet sobre la base del cantus firmus. L’ordinari de la missa polifònic establert per ell esdevingué canònic al llarg de tot el segle XVI; Gilles Binchois destacà en el camp de la cançó. Amb els compositors de la segona meitat del segle XV i la primera del XVI, que consolidaren els assoliments dels precedents, culminà la influència musical dels Països Baixos a Europa, comparable a la dels músics italians als segles XVII i XVIII, moment que coincidí amb l’apogeu general que representen el renaixement espiritual de la devotio moderna, l’humanisme erasmista, l’escola flamenca de pintura i l’expansió comercial que enfortí la consciència política dels Països Baixos enfront de les grans potències. Els principals centres de formació musical d’aquest període foren les catedrals i col·legiates de Bruges, Gant, Cambrai, Malines, Anvers i Brussel·les. Representants conspicus d’aquesta edat d’or foren el flamenc Johannes Ockeghem i el seu deixeble Josquin Des Prés. Ockeghem, deixeble de G. Dufay i de G. Binchois, excel·lí sobretot en les deu misses en què destaquen l’ús complex del contrapunt i l’alternança de les diverses veus. Des Prés, al servei dels Sforza, els Este i la cort papal, fou famós també per les misses i els motets, en els quals introduí les innovacions que prepararen el terreny a l’aparició del recitatiu i, en darrer terme, de l’òpera. Actius a França, Itàlia i l’imperi dels Habsburg són Jacob Obrecht, Nicolas Gombert, Clemens non Papa i Adriaan Willaert. Aquest darrer fou decisiu en l’establiment del madrigal gràcies a la combinació dels procediments contrapuntístics de la seva formació acadèmica neerlandesa amb els gèneres poètics de la tradició popular italiana. En les composicions religioses, Willaert anuncià el Barroc amb la transformació de l’estil bicoral en policoral.
A partir de la segona meitat del segle XVI, coincidint amb les guerres de religió, l’abdicació de Carles V -gran mecenes i actiu impulsor de la cultura-, i el trasllat de la cort a Castella dictat per Felip II, els grans mestres dels Països Baixos començaren a perdre el lideratge internacional, tot i algunes figures de primer ordre. Roland de Lassus és el darrer gran cosmopolita; els seus motets, juntament amb els de G.P. Palestrina i T.L. Victoria, són considerats la culminació de l’estil polifònic. Philippe de Monte és el principal exponent del madrigal espiritual. Jan Pieterszoon Sweelinck, d’altra banda, mai no abandonà l’Amsterdam natiu i exercí com a organista a l’Oude Kerk. Les seves innovacions a l’orgue el fan un precedent de J.S. Bach, amb el qual compartia, a més, un concepte de l’activitat musical molt lligada a l’església protestant.
La partició política dels Països Baixos el 1648 determinà també camins divergents en la vida musical. Pel que fa al nord, fins al segle XVIII, la burgesia de les principals ciutats hi tingué un paper molt important, que en part compensà l’escàs interès per la música de l’aristocràcia i la cort, i les rigideses calvinistes que durant algunes èpoques fins i tot dificultaren l’execució de la música litúrgica. L’auge de la música de consum domèstic es fa palès en l’abundància de composicions per a llaüt. Tingué també un fort impuls la construcció de carillons, amb els germans Hemony com a capdavanters, i els concerts de campanes esdevingueren un gènere distintiu dels Països Baixos. La introducció de l’òpera fou relativament tardana: el primer teatre no es construí fins el 1680, a Amsterdam. El repertori era bàsicament italià, i les escasses produccions locals tingueren poca projecció. Entre el final del segle XVII i el segle XVIII, la recuperació econòmica dels Països Baixos i un renovat interès per aquest art a la cort de Guillem IV de Nassau-Orange produí un moviment invers al dels segles XIV al XVI: si aleshores eren els músics neerlandesos els que projectaven el seu art a l’estranger, aquests anys la burgesia pròspera i cultivada atragué nombrosíssims compositors, en particular de França, Itàlia i els estats alemanys. Pietro Antonio Locatelli, establert a Amsterdam el 1733, fou el més prestigiós, tot i que tingué més incidència el director d’orquestra alemany Joseph Schmitt, el qual organitzà un gran nombre de concerts a la sala de la societat musical Felix Meritis, edifici del 1788 tingut per modèlic en el seu temps. Als Països Baixos sotmesos al domini hispànic, la inestabilitat política i la decadència econòmica dificultaren la vida cultural. Fora dels gèneres populars, la música restà confinada a les corts i a les esglésies. Hom adoptà les formes barroques basades en el baix continu d’influència italiana, més tardana en la música litúrgica, que es combinaren amb la polifonia.
Al segle XVIII, la construcció d’instruments tingué un fort impuls: al costat dels tallers de violins de Brussel·les, el primer centre de fabricació d’instruments fou Anvers, amb la foneria de campanes de De Haze, que construí alguns dels carillons de més extensió de l’època, l’orgueneria de Hans Goltfuss i els tallers de clavicèmbals de les famílies Ruckers i Couchet. Durant el segle XVIII, Brussel·les esdevingué un centre de música litúrgica. Destacaren el compositor François-Joseph Gossec i el clavicembalista i director de l’orquestra de Santa Gudula d’origen italià Joseph-Hector Fiocco. Els decrets de Josep II d’Àustria contraris a la música en els oficis (1787 i 1797) reforçaren els gèneres profans: proliferaren els festivals musicals en moltes ciutats; Lieja i Brussel·les foren centres operístics de rang europeu. Hom fundà, també, les primeres escoles musicals laiques. André-Ernest-Modeste Grétry fou el més destacat dels compositors locals d’òpera, i en la música simfònica sobresortí Pierre van Maldere.
Els primers anys del segle XIX, malgrat les guerres napoleòniques, l’àmbit musical experimentà una gran vitalitat, que tingué el seu reflex en la fundació de nombroses societats filharmòniques. Sota la influència del Romanticisme francès es desvetllà el nacionalisme flamenc i való, el qual dominà els primers anys de la vida musical del nou estat de Bèlgica, creat el 1830. Durant tot el segle XIX la influència del Romanticisme alemany als Països Baixos septentrionals fou tan abassegadora que, malgrat la qualitat de compositors com Johannes van Bree i Johannes Verhulst, la reacció no arribà fins al final del segle, amb Bernard Zweers, Alphons Diepenbrock i Johan Wagenaar, principals exponents del nacionalisme musical neerlandès. El 1882 fou inaugurat el Concertgebouw d’Amsterdam, i el 1888 hom en fundà l’orquestra, que des d’aleshores ha gaudit d’un prestigi internacional ininterromput.
Al tombant de segle, i a cavall de la doble influència francesa i germànica, cal situar l’obra de Julius Röntgen, Matthijs Vermeulen i Guillaume Landré. La figura dominant a la primera meitat del segle XX fou Willem Pijper, tant en el vessant crític com didàctic (fou director del conservatori d’Amsterdam) i compositiu. D’esperit més experimentador, Daniel Ruyneman fundà la Societat Neerlandesa de Música Contemporània el 1930. Hendrik Andriessen destacà en la música coral litúrgica. Les generacions de compositors que assoliren la maduresa creativa després de la Segona Guerra Mundial duen l’empremta de Pijper. Henk Badings és un dels més destacats, a més d’un pioner internacional de la música electrònica. Més afins al dodecatonisme i a la música concreta són Ton de Leeuw i Reinbert de Leeuw. En el terreny de la interpretació, Frans Brüggen, Ton Koopman i Gustav Leonhardt són alguns dels principals revitalitzadors del repertori barroc a la segona meitat del segle XX.
Música popular
El repertori medieval és poc conegut. Cap al final del segle XV, l’extensió de la religiositat dels germans de la vida comuna entre el poble donà lloc a un ampli repertori de cançons de tema piadós, adaptacions de melodies profanes anteriors, a més d’una presència creixent del repertori francès, alemany i anglès. La dificultat d’accedir a un coneixement de la música popular és agreujada, a més, per la prohibi ció calvinista sobre la música profana durant molt de temps a les regions del nord als segles XVII i XVIII. Durant l’època de la dominació espanyola tingué lloc una florida del repertori patriòtic, del qual procedeix, entre d’altres, l’actual himne nacional holandès Wilhelmus van Nassouwe. La melodia de les tonades populars (en mode major, pentatòniques o modals i poc ornamentades) té un fort caràcter rítmic i les variacions de tempo són determinades per l’accentuació de les lletres, basades en poemes de dos i tres peus. El predomini de la música vocal sobre la instrumental és indiscutible, i adopta tant l’uníson com la forma responsorial, i fins i tot fou l’acompanyament habitual en les danses fins a les prohibicions calvinistes de mitjan segle XVII. La regió de Valònia, predominantment catòlica i d’influència francesa, sovint s’aparta força d’aquest patró general per la presència habitual de cançons eròtiques o amoroses, de formes dialogades i d’una major independència de la melodia respecte al vers de la lletra. A Luxemburg, en canvi, en la música popular predomina la influència alemanya.
Quant als instruments, eren emprats diversos tipus de gaita, de dolçaines i corns de fusta. Eren també freqüents els orguenets i els pianos de maneta, i al principi del segle XX es generalitzà l’ús d’acordions. Entre els instruments de percussió, s’utilitzaven simbombes i tambors, i entre els de corda destacaven diversos tipus de viola de mà i de cítares pinçades amb plectre. Molts d’aquests instruments tradicionals de la música popular han tendit a ser desplaçats pels instruments més habituals, llevat dels carillons, que constitueixen un tret distintiu de la cultura dels Països Baixos.