Històricament, forma part dels anomenats Països Baixos. El Regne dels Països Baixos es va crear el 1815 després del tractat de Versalles. Al nord, la població era bàsicament de religió protestant, mentre que al sud predominaven els catòlics. El 1830 es reconegué la separació entre les dues zones i es crearen dos estats: el del nord rebé el nom d’Holanda i el del sud s’anomenà Bèlgica. Al seu torn, Bèlgica restà constituïda per dues comunitats lingüístiques, la neerlandesa (flamenca) i la valona (francesa), cosa que ha repercutit en tots els aspectes de la seva cultura, incloent-hi la música.
Música culta
Al llarg dels anys trenta del segle XIX tingué lloc l’aparició d’una personalitat musical diferenciada, que s’anà refermant a mesura que s’anaven creant institucions musicals a totes les ciutats i sorgien compositors i intèrprets de talla internacional.
El naixement de la tradició musical belga
Brussel·les fou l’origen de la renovació de la vida musical, però hi hagué altres ciutats, com ara Lieja, Gant i Anvers, que no es quedaren enrere. El 1831 l’antiga École Royale de Musique de Lieja es convertí en el Conservatoire Royal. El Conservatori de Brussel·les, fundat el 1812 (Conservatoire Royal de Musique des del 1832), fou dirigit per François-Joseph Fétis (1833-71) i posteriorment per François-Auguste Gevaert (1871-1908). Fétis i Gevaert, tot i que també es dedicaren a la composició, són recordats, sobretot, com a musicòlegs, pedagogs i dinamitzadors musicals. Després d’aquestes dues personalitats, el conservatori fou dirigit per notables compositors belgues, com ara E. Tinel, L. Du Bois, L. Jongen i M. Poot, i entre els seus professors hi hagué intèrprets de la talla de H. Vieuxtemps (1820-1881), violinista de renom internacional i compositor de sis concerts per a violí. Lieja també tingué les seves pròpies personalitats. Al final del segle XIX i l’inici del XX, hi sorgí una important escola violinística, fundada per Vieuxtemps. Entre els seus deixebles destaquen C. Thomson, O. Musin, S. Mauhin i Eugène Ysaÿe, el qual fou també un violinista de fama mundial i seguí els passos del seu mestre. Com la majoria dels compositors valons, s’inclinà més per la música simfònica i de cambra que per l’òpera i la música vocal, tan popular a Flandes.
La influència de la música francesa ha estat un element decisiu que ha marcat molts aspectes de l’activitat musical de Bèlgica, especialment en les primeres etapes. Es pot parlar, a més, d’una relació d’intercanvi entre els compositors francesos i els belgues (molt especialment valons). César Franck (1822-1890) és un exemple clar d’aquest fet. Nascut a Lieja, obtingué la nacionalitat francesa el 1873, fou professor del Conservatori de París i realitzà una obra que tingué un gran pes sobre la música francesa del final del segle XIX. Entre els seus alumnes destaquen Guillaume Lekeu, d’estil visceral i directe, i Théo Ysaÿe, molt influït per l’impressionisme musical. A partir d’aquell moment la música valona conegué una certa fama internacional. El lied belga del final del segle XIX es caracteritzà pel seu to ple d’intimisme i delicadesa. Entre els compositors que el conrearen destaquen P. Benoit, Willem de Mol, L. Mortelmans, K. Mestdagh, F. Hubert i H. Waelput.
La música coral, i dins d’aquesta la música religiosa, ha tingut un gran protagonisme en el panorama cultural belga. En aquest sentit cal destacar el Lemmens Institute (1879), que exercí un important paper en la recuperació i difusió de la música sacra, tot preparant els futurs clergues, organistes i directors de cor. Un dels seus directors fou E. Tinel (1854-1912), deixeble de Gevaert i gran compositor de música religiosa. Pel que fa a l’òpera, la influència francesa s’hi deixà sentir durant gran part del segle XIX, però al darrer terç d’aquesta mateixa centúria va anar declinant, de manera que l’òpera belga deixà d’emmirallar-se en França i es decantà per R. Wagner. Amb tot, durant les primeres dècades del segle XX s’emancipà dels seus models i adquirí personalitat. Un cop superada l’època de signe wagnerià, els compositors belgues assoliren un estil propi, que assimilava aspectes de la música francesa, italiana i alemanya dins les seves òperes.
El nacionalisme musical flamenc
A més del naixement de la tradició musical belga, durant el segle XIX tingué lloc també l’eclosió del nacionalisme musical flamenc. El Romanticisme, generalitzat a tot Europa i recuperador dels valors culturals i de les tradicions d’uns pobles fins aleshores menystinguts, trobà un terreny especialment propici a Flandes a causa de la composició binacional del nou Estat belga i de les vicissituds que se n’havien derivat. Es produí una cerca i una reivindicació de la identitat flamenca, sovint en contraposició amb la referència francesa, tradició que s’havia erigit en dominant, acadèmica i oficial. Un dels resultats del Romanticisme a Bèlgica fou la consolidació de dues tradicions i xarxes institucionals en certa manera paral·leles i independents, cosa que, en el camp musical flamenc, es reflectí en la creació de conservatoris a Gant i a Anvers i escoles de música a les poblacions més petites. El Conservatori d’Anvers, fundat el 1843, fou rebatejat el 1867 com a Escola Flamenca de Música, que dirigí Peter Benoit (1834-1901). Cal dir que la problemàtica lingüística belga afectà també la vida musical: no fou fins els anys seixanta del segle XX que es començaren a fer classes en flamenc al Conservatori de Brussel·les, encara avui una de les més grans institucions d’ensenyament musical de Bèlgica. Si els grans pedagogs i promotors musicals de Valònia foren Gevaert i Fétis, Flandes tingué el seu equivalent en Benoit, deixeble de Fétis. Considerat el pare del nacionalisme musical flamenc, Benoit tingué una influència decisiva en el desenvolupament d’una cultura musical pròpia i entre els seus assoliments més importants destaca la fundació, el 1893, de l’Òpera Reial Flamenca. Tant per a Benoit com per als seus deixebles, entre els quals sobresurten J. Blockx i E. Wambach, l’època daurada de l’art flamenc fou font d’inspiració.
El segle XX
Al principi del segle XX hi hagué un cert estancament evolutiu, en part per la manca de contacte amb la música que es feia llavors a la resta d’Europa. Com a conseqüència d’aquest aïllament, fins ben bé a l’inici dels anys quaranta la música flamenca estigué dominada per l’esperit nacionalista i rarament transcendí fora de les fronteres belgues. Entre els compositors més veterans, tant flamencs com valons, dominava un llenguatge molt academicista. Les generacions més joves, però, triaren altres vies d’expressió i cercaren nous impulsos en les tendències més innovadores i destacades als centres musicals europeus. Compositors com R. Moulaert, F. Quinet, F. de Bourguignon i F. Alpaerts, entre d’altres, propugnaren una revisió del llenguatge musical que es feia al país i s’oposaren als músics de la vella escola, com ara G. Huberti, E. Matthieu i L. Dubois, cultivadors d’una música més convencional i amable. Gràcies als esforços innovadors de les noves generacions, les obres d’autors com B. Bartók, E. Satie, I. Stravinsky, M. Ravel i A. Skr’abin van esdevenir familiars. És especialment notable en aquest sentit la tasca duta a terme pels Concerts Pro Arte (1921-33), que contribuïren decisivament a la introducció de la música que es feia llavors a la resta d’Europa, tot donant a conèixer l’obra d’A. Schönberg, A. Berg, A. Webern, I. Stravinsky i D. Milhaud, entre altres compositors.
André Souris (1899-1970), gran personalitat de la música del seu país i molt influït pels Concerts Pro Arte, reuní al seu voltant compositors com M. Quinet (1915-1971) i P. Froidebise (1914-1962), que destacaren després de la Segona Guerra Mundial i col·laboraren amb la ràdio, mitjà que contribuí a donar-los a conèixer. El 1924 Paul Gilson (1865-1942), compositor i crític musical, fundà la "Revue musicale belge", en la qual dominava un ambient d’obertura als nous corrents europeus. Alguns dels seus deixebles es reuniren en el grup anomenat Synthétistes, amb l’objectiu, com indica la denominació, de realitzar una síntesi de la música contemporània. Cercaren les influències principals en M. Ravel, I. Stravinsky, P. Hindemith i A. Honegger. Aquest grup, format per Marcel Poot, Gaston Brenta, J. Absil i d’altres, es dispersà al cap de pocs anys però deixà una empremta evident en l’obra de compositors belgues de les generacions posteriors. Els autors més joves, ja totalment immergits en les noves tendències de la música europea, tingueren així més facilitats per a contribuir a la renovació del llenguatge musical del seu país. Entre aquests autors cal esmentar Karel Goeyvaerts (1923), introductor del serialisme i de la música electrònica a Bèlgica; David van de Woestijne, que cercà la inspiració en Stravinsky, i Victor Legley (1915), que es basà en les tècniques contrapuntístiques de Hindemith. Pierre Bartholomée fundà el Brussels Ensemble Musiques Nouvelles i H. Pousseur, dedicat a la música electrònica, creà un estudi de música electrònica a Brussel·les el 1958. El 1962, Louis de Meester establí a Gant un institut dedicat a les noves tecnologies musicals, especialment les tècniques electròniques. Quant als instrumentistes, destaca la figura de Arthur Grumiaux, continuador de l’escola belga de violí que arrenca de H. Vieuxtemps i E. Ysaÿe.
La ràdio, com en molts altres països europeus, ha tingut un important paper en la vida musical de Bèlgica. L’Institut Nacional Belga de Radiodifusió, fundat el 1930, té dues orquestres permanents i cors i emet música d’autors belgues i estrangers. També és una eina de difusió dels nombrosos festivals musicals que se celebren al país, com ara el Festival de Musique Expérimentale, creat el 1958, la Reconnaissance des Musiques Modernes, fundat el 1967, la Biennal de Música Belga i el Festival de Flandes, que se celebra anualment. Entre altres conjunts orquestrals, a Bèlgica destaca l’Orquestra Nacional Belga, creada el 1936 a partir d’una altra formació, l’Orquestra Simfònica de Brussel·les, nascuda el 1931.