La primera notícia referent al món de la música a la ciutat és de Pacià, bisbe de Barcelona entre el 360 i el 390, que condemnà els excessos de les celebracions de música, danses i mascarades de les calendes de gener. Hi ha notícies del segle VII referents a composicions litúrgiques dedicades a sant Cugat i s’ha constatat que el bisbe Quirze escriví un himne a santa Eulàlia. Com en tota la província eclesiàstica Tarraconense, a Barcelona s’utilitzava el cant visigòtic, conegut amb el nom de mossàrab a partir del segle VIII. En temps de la invasió sarraïna foren destruïts molts còdexs, i malgrat que el culte a la catedral sempre fou lliure, aquest s’empobrí notablement. Amb la incorporació al món carolingi, arribaren a Barcelona la litúrgia i el cant gregorià. Ambdues litúrgies, la mossàrab i la romana, coexistiren durant algun temps fins que, als segles IX i X, la litúrgia romana acabà dominant. La música religiosa de creació popular fou remarcable a la ciutat, destacant la interpretació del Cant de la Sibil·la, així com diferents trops, seqüències i drames litúrgics. Especial importància tingué la difusió de l’epístola farcida de Sant Esteve.
Segles XIII-XVI
A partir d’Alfons I de Catalunya i II d’Aragó, els comtes de Barcelona protegiren la música, tant religiosa com profana. Pe re III el Cerimoniós concedí molta importància als joglars i durant el seu regnat foren condemnades les formes de música profana francesa com ara balades i lais. Joan I, dit l'Aimador de la Gentilesa, Martí l’Humà i, més tard, Alfons el Magnànim protegiren la Capella Reial de Barcelona, autèntica filla de la Capella Pontifícia d’Avinyó, d’on procedien molts dels seus cantors. La Missa de Barcelona és el còdex polifònic conservat més important d’aquesta època.
Al segle XV la música entrà al Consell Municipal barceloní. El trompeta, el tabaler i el pregoner tingueren nomenament i honoraris oficials. En el Manual de novells ardits consta que el sonador d’instruments de corda havia de contractar instrumentistes per a la festivitat de Corpus, ja que la ciutat de Barcelona fou la segona, després de Bruges (Flandes), a celebrar públicament la processó. Altres ministrers tocaven gralles, cornamuses i flabiols, i tots junts formaven l’anomenada cobla de ministrers de la ciutat. Al segle XVI aparegueren la paraula "músic" i l’expressió "música a la ciutat", corporació ciutadana que agrupava de dos a vint músics. La documentació musical renaixentista ja conté noms de mestres de capella i organistes que actuaren a la seu de Barcelona, a Santa Maria del Mar i en altres esglésies de la ciutat. Fins a la fi del segle XVI fou notable la influència de l’Escola Francoflamenca, que donava gran rellevància a la veu superior. El músic més notable de la catedral barcelonina fou Pere Alberc i Vila (1517-1582), canonge, organista i mestre de capella de la catedral durant més de mig segle. Els seus deixebles Lluís Ferran i Ferrament i Pere Cubells el succeïren, el primer a la seu i el segon a Santa Maria del Mar. Aquest darrer temple també comptà, de forma temporal, amb Joan Brudieu.
Segles XVII-XVIII
Al començament del segle XVII, el mestre de capella de la catedral Joan Pau Pujol (1573-1626) escriví obres dedicades a les celebracions litúrgiques de la capella de Sant Jordi de la Generalitat. El barceloní Francesc Valls i Galán (1665-1747) fou una de les grans figures de la música religiosa europea de la seva època. Regentà les capelles musicals de Santa Maria del Mar i de la seu. Altres mestres de la seu foren Francesc Queralt, Mateu Ferrer i Ramon Vilanova. Un músic destacat en el camp instrumental fou el barceloní Carles Baguer, compositor i organista de la seu de la ciutat. Amb el retard habitual, les noves maneres musicals de l’estil galant del segle XVIII s’introduïren a la música barcelonina. Les celebracions religioses no foren prou importants per a impedir que, davant les escasses oportunitats que hi havia a la ciutat, nombrosos músics es veiessin obligats a emigrar a diferents ciutats d’Espanya i, fins i tot, d’algun país sud-americà. Lluís Serra, Jaume de Caselles i Pere Antoni Comte renunciaren a regentar la capella de Santa Maria del Mar. El primer, per exercir al santuari del Pilar de Saragossa, el segon a la catedral de Toledo i el tercer a la de Segòvia. Un compositor notable fou el barceloní Josep de Campderrós, que emigrà a Santiago de Xile, per fer-se càrrec de la música de la catedral. Els músics dramàtics no foren una excepció i també es veieren obligats a emigrar. El cas més representatiu fou el de Domènec Miquel Terradelles (1713-1751), escolà de cant de la seu que viatjà a Itàlia, on influí en la creació de l’Escola Napolitana i compongué òperes de gran qualitat.
L’òpera italiana, que havia estat representada a partir del 1708 a la Llotja de Mar, a mitjan segle XVIII passà al Teatre de la Santa Creu (Teatre Principal de Barcelona), on s’alternava amb obres de teatre. Després d’anys difícils i de representacions estrangeres s’estrenaren òperes d’autors barcelonins, com ara Il Telemaco (1796), de Ferran Sor i Muntades, i La princesa filósofa (1798), de Carles Baguer. El 1847, al Teatre de la Santa Creu li va sortir un rival, el Gran Teatre del Liceu, de gran magnificència i capaç de realitzar muntatges de nivell internacional, la inauguració del qual va afavorir que el vell teatre canviés el seu nom pel de Teatre Principal. Els afeccionats es dividien en cruzados i liceistes, les discussions violentes dels quals arribaren a alterar l’ordre de la ciutat.
L’oratori estigué molt vinculat a l’òpera italiana i arribà amb retard a Barcelona. Els primers drames musicals religiosos foren escrits per Francesc Valls, als quals seguiren les estrenes dels oratoris de Jaume de Caselles, Josep Pinyol, Josep Duran, Carles Baguer i Francesc Andreu. Impulsats per la Congregació de l’Oratori de Sant Felip Neri, sovint es representaven a Santa Maria del Mar.
Segle XIX
Durant el segle XIX, l’activitat musical de la ciutat visqué un moment de gran activitat. El 1886 fou fundada l’Escola Municipal de Música de Barcelona (Conservatori de Música de Barcelona) i es reestructurà la Banda Municipal de Barcelona, ambdues institucions dirigides per Josep Rodoreda. Josep Anselm Clavé (1824-1874), l’iniciador del moviment coral català, creà, sempre seguint la seva preocupació social i pedagògica, una sèrie de societats i corals i va organitzar balls corejats i festivals multitudinaris als jardins i en altres llocs d’esbarjo de la ciutat. Fou també l’introductor de Wagner a la ciutat. Al llarg del segle es representaren a Barcelona òperes recents creades per músics italians, francesos, alemanys i també barcelonins, com Baltasar Simó Saldoni i Marià Obiols. L'Associació Wagneriana, nascuda el 1901 sota l’impuls de Joan Pena, fou una institució de gran pes dins la vida musical barcelonina i es dedicà a l’estudi, la interpretació i la difusió de l’obra de Richard Wagner. L’Exposició Universal del 1888 intensificà l’activitat musical tant en el camp escènic com en l’orfeònic. Al ja existent Orfeó Barcelonès (1862), se sumaren l'Orfeó Català (1891), l'Orfeó de Sants i l'Orfeó Gracienc (1903). La identificació de l’Orfeó Català amb la ciutat es plasmà l’any 1908 en la inauguració de la seva seu social, el Palau de la Música Catalana.
Segle XX
L’any 1904 aparegué la primera publicació musical escrita en català i amb rigor científic, Revista Musical Catalana, que el 1936, amb l’inici de la Guerra Civil Espanyola, veié interrompuda la seva publicació. La Barcelona del segle XX comptà amb tres promotors musicals molt notables: Antoni Nicolau, Joan Lamote de Grignon i Pau Casals. Nicolau organitzà una sèrie de concerts simfònics de gran qualitat al Liceu i al Teatre Líric. Lamote de Grignon fou el fundador, el 1911, de l'Orquestra Simfònica de Barcelona, i amb la Banda Municipal, entitat ja separada de l’escola, realitzà una labor educadora en l’àmbit ciutadà. Pau Casals, conscient que la ciutat encara no tenia un conjunt simfònic de nivell internacional, fundà el 1920 l'Orquestra Pau Casals i al cap de sis anys l'Associació Obrera de Concerts, que serví de model a moltes de similars a tot Europa. El 1920 va néixer l'Acadèmia Marshall, escola de música fundada per Frank Marshall, continuadora de l’Acadèmia Granados. L’any 1922 la cobla de joglars fou transformada en la cobla de Barcelona (Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona). Tot al llarg del segle aparegueren nombroses associacions musicals. Les més singulars foren l'Associació de Musica da Camera, dedicada a aquesta modalitat, l'Associació Amics de la Música de Barcelona i Associació Íntima de Concerts. Els anys trenta la ciutat fou escenari d’activitats de ressonància internacional. El músic Arnold Schönberg residí un quant temps a Barcelona (1931-32), on escriví gran part de la seva òpera Moses und Aron. El 1932 es fundà Amics de l’Art Nou (ADLAN), que influí en la vida musical, gràcies a Robert Gerhard. L’any 1936 Barcelona fou la capital de la música amb la celebració del XIV Festival de la Societat Internacional per a la Música Contemporània (SIMC) i del III Congrés Internacional de Musicologia.
La Guerra Civil va representar un greu trasbals en la vida cultural del país. En acabar, la situació musical de Barcelona era crítica. Desapareguda l’Orquestra Pau Casals i privada la banda del seu director Joan Lamote de Grignon, el públic musical es veié mancat d’un conjunt instrumental estable. Malgrat això, els anys següents s’inicià una lenta però contínua recuperació. El 1943 Higini Anglès fundà l’Institut Espanyol de Musicologia, amb la intenció de recuperar el patrimoni musical de segles anteriors. Moltes obres foren transcrites i publicades en Monumentos de la Música española. El 1944 es fundà l’Orquestra Municipal de Barcelona, que dirigí Eduard Toldrà. Quan aquesta es dissolgué, l’any 1967, fou creada en el seu lloc l’Orquestra Ciutat de Barcelona, en l’actualitat Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Des del 1949, l’Ajuntament de la ciutat concedeix els Premis Ciutat de Barcelona, un dels quals és dedicat a la música i ha estat atorgat a compositors de la talla de Manuel Blancafort, R. Lamote de Grignon, Josep Soler, Joaquim Homs, Joan Guinjoan, Jordi Cervelló, Frederic Mompou, Lleonard Balada i Xavier Monsalvatge.
El moviment coral s’organitzà de nou. A la lenta i difícil recuperació dels orfeons històrics s’afegiren nous conjunts, com la Capella Clàssica Polifònica del FAD, amb Enric Ribó, la Coral Sant Jordi, amb Oriol Martorell, i el Cor Madrigal, amb Manuel Cabero, seguits per molts altres. Entre els músics de la nova generació de la postguerra s’observava una inquietud i un desig de renovació del llenguatge musical, estancat llavors en models academicistes. Aquesta inquietud feu néixer, el 1946, el Cercle Manuel de Falla, els membres del qual, provinents de diversos corrents estètics, tenien com a objectiu comú entrar en contacte amb la música europea del moment. Alguns dels més destacats foren Joan Comellas i Maristany, Manuel Valls i Gorina, Josep Maria Mestres Quadreny, Josep Casanovas i Puig, Àngel Cerdà i Fernàndez, Joan E. Cirlot i Laporta i Jordi Giró. El Cercle organitzà concerts i conferències per tot Catalunya, fins que la seva activitat decaigué cap als anys cinquanta. El jazz també tingué el seu paper en aquest moviment renovador. Aquest gènere ja havia entrat a Barcelona molt abans de la Guerra Civil. El Hot Club de Barcelona havia organitzat concerts durant els anys trenta i el 1966 celebrà el primer Festival Internacional de Jazz de Barcelona
Entre les entitats més innovadores que han contribuït a la renovació musical a Catalunya cal destacar les següents:diabolus in musica (1965), creat i dirigit per Joan Guinjoan, que ha fet molt per difondre la música contemporània; Conjunt Català de Música Contemporània (1968); el laboratori de música electrònica Phonos, creat el 1975 per Josep Maria Mestres Quadreny, Andrés Lewin-Richter i Lluís Callejo i Creus, que promou la utilització dels nous mitjans tecnològics en la creació musical, i també el Grup Instrumental Català (1976). Amb el mateix objectiu de difondre la música contemporània fou creada per Albert Sardà la Fundació Música Contemporània (1993). Pel que fa als grups orquestrals, cal destacar la creació, el 1985, de l'Orquestra de Cambra del Teatre Lliure. Dirigida per Josep Pons des de la seva fundació, gaudeix d’un gran prestigi, tant fora com dins de Catalunya, i es dedica bàsicament a la música contemporània, sobretot de compositors catalans novells, i a la recuperació de músics oblidats. Del mateix any és un altre conjunt instrumental, el Barcelona 216, dirigit per Ernest Martínez Izquierdo, dedicat a la interpretació de música contemporània i amb una notable projecció internacional.
Els compositors catalans compten, des del 1974, amb l'Associació Catalana de Compositors, creada amb l’objectiu de projectar els compositors nadius i estimular la creació musical a Catalunya, de la qual Joaquim Homs fou el primer president i Frederic Mompou el president honorari. Des del 1994 se celebra el Festival de Música del Segle XX per a donar a conèixer l’obra de compositors catalans i forans d’aquest segle. El Festival ha contribuït a ampliar l’oferta de concerts d’aquest gènere a la ciutat. En el camp de la musicologia cal destacar la fundació, l’any 1981, de l'Institut de Musicologia Ricart i Matas, creat per la Universitat Autònoma de Barcelona i la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts.
Barcelona té dos conservatoris de gran tradició: el Conservatori de Música del Liceu i el Conservatori de Música, ambdós de nivell superior, i convoca dos concursos internacionals: el Concurs Internacional d’Execució Musical Maria Canals d’interpretació musical i el Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas de cant. En el camp del patrimoni musical destaca la Secció de Música de la Biblioteca de Catalunya, el Museu de la Música de Barcelona i el Centre de Documentació Musical de la Generalitat. Entre les organitzacions més importants cal destacar les Joventuts Musicals (1954), que han celebrat el Festival Internacional de Música Barcelona entre els anys 1963 i 1975. A la dècada dels noranta, la ciutat ha inaugurat nous espais per a concerts, el principal dels quals és l'Auditori de Barcelona (1999), primera seu musical pròpia de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya des de la seva fundació.
Bibliografia
- Alier, R.: L’ambient musical a Barcelona, La Renaixença, Barcelona 1986
- Anglès, H.: La música a Catalunya fins al segle XIII, Biblioteca de Catalunya, Barcelona 1935
- Aviñoa, X.: La música i el modernisme, Curial, Barcelona 1985
- Baldelló, F.: La Música en Barcelona, Librería Dalmau, Barcelona 1943
- Caballé i Clos, T.: La música oficial de la ciudad de Barcelona, ed. Ariel, Barcelona 1965
- Diversos Autors: Crònica i crítica de la música a Barcelona, dins Barcelona, Metròpolis Mediterrània, vol. XI, Ajuntament de Barcelona, Barcelona 1985
- Gómez, M.C.: La música en la casa real catalano-aragonesa, 1336-1432, Bosch, Barcelona 1979
- Jané, A.: L’obra de Richard Wagner a Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona 1983
- Lamaña, Ll.: Barcelona filharmònica, Barcelona 1927
- Llongueras, J.: Evocaciones y recuerdos de mi primera vida musical en Barcelona, Librería Dalmau, Barcelona 1944
- Martorell, O.: Mig segle de simfonisme a Barcelona (1927-1977), Universitat de Barcelona, Barcelona 1978
- Muntaner, R.: La Barcelona vuitcentista, Llibreria Catalònia, Barcelona 1929
- Pavía i Simó, J.: La música a la catedral de Barcelona durant el segle XVII, Fundació Salvador Vives i Casajuana, Barcelona 1986
- Subirà, J.: La Ópera en los teatros de Barcelona, Barcelona 1946
- Virella i Casañes, F.: La Ópera en Barcelona, Establecimiento tipográfico de Redondo y Xumetra, Barcelona 1888
Complement bibliogràfic
- Lamote de Grignon i Bocquet, Joan: Musique et musiciens français à Barcelone, musique et musiciens catalans à Paris. Conférence de Joan Lamote de Grignon, Librairie française, Barcelona 1935
- Baldelló i Benosa, Francesc de Paula: La música de l’antic Consell Barceloní: notes històriques, Imp. Barmar, Barcelona 1929
- Baldelló i Benosa, Francesc de Paula: La música en Barcelona: noticias históricas, Librería Dalmau, Barcelona 1943
- Lamaña i Arenas, Lluís: Barcelona filarmónica: la evolución musical de 1875 a 1925, Imp. Elzeviriana y Lib. Camí, Barcelona 1927
- Pavia i Simó, Josep: La música a la catedral de Barcelona durant el segle XVII, Fundació Salvador Vives Casajuana
- Rafael Dalmau, Barcelona 1986
- Querol i Gavaldà, Miquel: La música en el teatro de Calderón, Diputació de Barcelona, Institut del Teatre, Barcelona 1981
- Lamaña i Coll, Josep Maria: Los instrumentos musicales en los últimos tiempos de la dinastia de la Casa de Barcelona: ensayo musicológico sobre el techo de una capilla
- Virella i Cassañes, Francesc: La ópera en Barcelona: estudio histórico-crítico, Est. Tip. de Redondo y Xumetra, Barcelona 1888
- Subirà i Puig, Josep: La ópera en los teatros de Barcelona: estudio histórico cronológico desde el siglo XVIII al XX, Librería Millá, Barcelona 1946
- Martorell i Codina, Oriol: Quasi un segle de simfonisme a Barcelona, I: de l’orquestra Pau Casals a l’Orquestra Ciutat de Barcelona, Beta Editorial, Barcelona 1995
- Aviñoa i Pérez, Xosé: El fet musical a la Barcelona Modernista [1888-1910]
- Música, ballet, òpera, Mundial 82: juny-juliol 1982, Palau de la Música Catalana, Gran Teatre del Liceu, Basílica de Santa Maria del Mar, Plaça de la Catedral, Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, Servei de Música, Barcelona 1982
- Comellas i Barri, Montserrat: L’activitat concertística a Barcelona durant la primera meitat del segle XIX: aproximació històrica, Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 1997
- Santa església catedral basílica de Barcelona: benedicció i inauguració de l’orgue, 24, 25 i 26 de maig de 1994, Barcelona 1994
- Martorell i Codina, Oriol: Mig segle de simfonisme a Barcelona: 1920-1970, 1977
- Carol i Panyella, Màrius: 50 anys de música simfònica a Barcelona: 1944-1994, Beta Editorial, Barcelona 1994
- Pavia i Simó, Josep: La música en la catedral de Barcelona en el siglo XVII
- Metrònom Fundació Rafael Tous d’Art Contemporani, Metrònom Fundació Rafael Tous d’Art Contemporani, Barcelona 1996-
- Kreitner, Kenneth Richard: Music and civic ceremony in late fifteenth century Barcelona, U.M.I., 1998
- Baldelló i Benosa, Francesc de Paula: La música en la basílica parroquial de Santa María del Mar de Barcelona: notas históricas, Casa Provincial de Caridad, Barcelona 1963
- Carreras i Bulbena, Josep Rafael: Carlos d’Austria y Elisabeth de Brunswich Wolfenbüttel a Barcelona y Girona: musiques, festes, càrrechs palatins, defensa de l’emperador, religiositat d’aquests monarques. Karl von Oesterreich und Elisabeth von Braunschweig Wolfenbüttel in Barcelona und Girona, L’Avenç, Barcelona 1902
- Dijous al Regina: memòria de la programació estable de la cançó, novembre de 1990-juny de 1991, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Ressons, Centre de Promoció Cultural, Barcelona 1991
- Música i escena a l’abast, Diputació de Barcelona, Barcelona 1985-1995?
- E.A.D.L.M.: Carta de un amigo á otro en la que se analiza la farsa Elisa últimamente representada en el teatro de Barcelona por la compañia italiana... Reflexiones en miniatura con motivo de haberse variado la letra de la arieta que empieza Chi vuol la bella rosa..., Imp. de Agustin Roca, Barcelona 1816
- Guia d’entitats, recursos i serveis musicals: escoles de música, botigues de música, associacions musicals, carrers amb nom relacionat amb la música, corals, sales, Institut d’Educació, Ajuntament de Barcelona, Barcelona 1997
- Polo Elorri, Emilio: La iglesia de los Santos Justo y Pastor de Barcelona: las artes del espacio y del tiempo en el templo parroquial
- Deu anys de música al Jardí dels Tarongers: índex d’obres interpretades, MCMXLVIII-MCMLVIII, Casa Bartomeu, Pedralbes 1958?
- Comellas i Barri, Montserrat: El romanticisme musical a Barcelona: els concerts, Els Llibres de la Frontera, Sant Cugat del Vallès 2000
- Una dècada de música catalana: 1960-1970, Barcelona, octubre 1970, exposició muntada per Joventuts Musicals durant el VIII Festival Internacional de Música a Barcelona..., Joventuts Musicals, Barcelona 1970
- Gregori i Cifré, Josep Maria: La música del Renaixement a la catedral de Barcelona: 1450-1580, Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 1987
- Aviñoa i Pérez, Xosé: El fet musical a la Barcelona Modernista: 1888-1910, Universitat de Barcelona, Barcelona 1983
- Col·legi de Mestres de Capella i Organistes del Bisbat de Barcelona: Estatuts, Barcelona 1931
- Radigales i Babí, Jaume: Representacions operístiques a Barcelona, 1837-1852: l’eclosió teatral a partir de la premsa..., Publicacions Universitat de Barcelona, Barcelona 1999