En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna tipus trompeta natural amb broquet. El so és generat per la vibració dels llavis recollida per un broquet d’ivori, d’os o de fusta que generalment pot separar-se del cos de l’instrument. Depenent de la seva tessitura pot fer entre 40 i 120 cm de llargada. En els instruments més aguts és recte o lleugerament corbat. Els instruments més greus tenen forma sinuosa. Tots ells solen ser de perfil hexagonal, de vegades octogonal, i sense pavelló. La llargària de la columna d’aire a l’interior del tub és modificada amb forats, generalment set, un per al polze i sis per als altres dits. En els instruments greus alguns d’ells es tapaven amb claus. Els de tessitura més aguda solien tenir una extensió de dues octaves: la corneta soprano, del mi3, al mi5, i la contralt, del la2 al la4. La corneta tenor no superava l’octava, del re2 al re3. Amb tot, si l’instrumentista era prou hàbil es podien arribar a fer sons més aguts. Se’n coneixen tres tipus: la corneta recta, la corneta muda i la corneta corbada. Les cornetes rectes i les mudes eren construïdes amb una sola peça de fusta. La corneta usual, de forma corbada, començà a perfeccionar-se cap a la fi del segle XV. Era feta amb una peça de fusta dividida longitudinalment en dues meitats i corbada per mitjà d’escalfor. Un cop buidat el cos de l’instrument, s’unien les dues parts i es cobrien amb una tela o un cuir fent pressió. Com que aquest cuir era de color negre, eren anomenades cornetes negres. Al segle XVI existia ja una família d’aquests instruments formada per les tessitures soprano, contralt i tenor. Tingueren un paper molt important en la música culta des del darrer terç del segle XV fins al final del XVII, si bé encara subsistiren fins a mitjan segle XVIII. Foren utilitzades tant per a música religiosa com profana, i com a solistes i en combinació amb altres instruments de vent, generalment el sacabutx i el baixó. A Itàlia, la corneta constituí el nucli de les orquestres de Venècia cap al 1600, emprada per C. Monteverdi en les Vespres, o pels Gabrielli. Al segle XVII, fou, juntament amb el violí, un dels instruments aguts més emprats, especialment per a música virtuosística. Al segle XVIII el seu ús quedà restringit a les esglésies, i fou usada ocasionalment per J.S. Bach o G.F. Händel.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Beltran i Fernández, Josep Maria: Método completo de cornetin y de fliscorno, con pistones ó cilindros, Antonio Romero editor, Madrid 1862