Limita al nord i a l’oest amb l’Estat espanyol i al sud i a l’est amb l’oceà Atlàntic.
Música culta
Les notícies musicals més antigues relacionades amb Portugal són del segle VI. Aparegueren al poble de Mértola, al sud de Beja, i es refereixen al primer músic eclesiàstic de tota la Península Ibèrica, un tal Andreas. De la mateixa regió sembla que procedeix també el manuscrit del qual fou copiat l’antifonari mossàrab de Lleó del segle IX. Després de diversos segles de dominació estrangera, les poblacions de les regions occidentals peninsulars constituïren una primera unitat vers el 1128, quan es fundà el regne portuguès, arran de la reconquesta dels territoris als musulmans. Durant gairebé tres segles (XII-XIV), la cultura portuguesa i la gallega formaren un únic grup cultural i, de fet, encara presenten nombrosos elements comuns. D’aquesta època daten els reculls de les Cantigas de Santa María, atribuïdes a Alfons X el Savi, i els set poemes del gènere cantigas de amigo, probablement obra de Martín Codax. Tots dos reculls són una interessant mostra de les influències dels trobadors provençals en aquesta regió, alguns dels quals visitaren la cort reial portuguesa. Durant aquesta època es crearen les primeres capelles musicals, i al principi del segle XIV, a la Universitat de Coïmbra, començà l’ensenyament de la música.
El descobriment de noves terres i la riquesa produïda pel comerç ultramarí afavoriren el desenvolupament econòmic i cultural del país. La riquesa de la cort i de la noblesa portuguesa són un reflex de la prosperitat d’aquest període. Es cultivà amb notables resultats el cant amb acompanyament d’instruments de corda i es despertà l’interès per l’arpa. La influència de l'ars nova arribà a Portugal i es feu sentir en les obres d’autors com Damião de Goes i en altres músics coetanis. Els cancioneiros de palacio d’Elvas, Lisboa i Uppsala contenen documents molt importants, mostra de la música polifònica portuguesa d’aquesta època, que es caracteritzava pel predomini de la paraula sobre la música. Durant els segles XVI i XVII la influència de la polifonia d’origen flamenc fou molt forta, cosa que es manifestà sobretot a les ciutats de Lisboa, Coïmbra i Évora. En les obres d’autors com Vicente Lusitano, Cosme Delgado, Duarte Lobo, António Pinheiro i João Lourenço Rebello, al domini dels recursos tècnics s’uneix la importància donada a l’expressió. Durant la mateixa època, en el camp de la música instrumental foren actius interessants autors com Pedro de Araújo i Manuel Rodrigues Coelho, autor de Flores de Música (1620). Doizi de Velasco i Peixoto da Pena destacaren com a virtuosos de la guitarra. Cap al final del segle XVII hi hagué també una notable producció de tractats teòrics, com ara els d’António Fernandes, i d’obres didàctiques, com les d’Agostinho da Cruz. Durant els segles XVI i XVII la música de Portugal fou exportada a les colònies, principalment d’Amèrica, i sovint els mateixos músics portuguesos es traslladaren a aquelles noves terres, temptats per les possibilitats de treball que els oferien. Això contribuí a formar el patrimoni de música barroca que es conserva en aquells països.
Al segle XVIII continuà el conreu de la música instrumental però ara sota la influència italiana, particularment de Domenico Scarlatti, que fou mestre de capella a Lisboa entre el 1720 i el 1729. Aquesta influència és palesa en les obres per a orgue i per a clavicèmbal de Carlos de Seixas, Frei Jacinto i João de Sousa Carvalho. Però el XVIII fou sobretot el segle d’or de l’òpera italiana, i Lisboa, la meta de famosos compositors i cantants atrets per la riquesa de la cort i de la ciutat. Els portuguesos més famosos d’aquest període foren el compositor Marcos António Portugal i la cantant Luisa Todi. També hi hagué una temptativa de crear una òpera nacional, els millors resultats de la qual foren els libretti d’António José da Silva, que col·laborà amb els principals compositors d’òpera portuguesos, com António Teixeira, Francisco António de Almeida i João Rodrigues Esteves. La febre operística d’aquests anys portà a la construcció d’alguns teatres, com ara el Teatro São Carlos, inaugurat el 1793 i més tard rebatejat amb el nom de Teatre Nacional.
Des del final del segle XVIII i durant bona part del XIX Portugal visqué un període d’inestabilitat política i administrativa, primer a causa de la invasió de les tropes de Napoleó i el trasllat de la cort portuguesa al Brasil, i després, pels diversos canvis de govern que experimentà. Aquesta situació i la falta d’una classe mitjana estable impediren la difusió dels espectacles i dificultaren la creació d’associacions musicals. En aquesta època difícil destaca la figura de Domingos Bomtempo, primer director del Conservatori Nacional i representant del simfonisme portuguès, que a la dècada del 1830 creà el Montepio Filarmónico i organitzà concerts. En la situació en què es trobava el país, era molt difícil per als músics aconseguir una formació professional d’alt nivell. Fou cap al final del segle XIX que Portugal experimentà un renaixement musical, iniciat per músics com Alfredo Keil -operista- i Joaquim Casimiro Júnior -compositor de música religiosa-. Una característica dels autors d’aquesta època i de les dècades següents fou la voluntat d’incloure en les seves obres elements de la música tradicional portuguesa. Fou el cas de Francisco de Lacerda, David de Sousa i José Vianna da Motta -aquest darrer, intèrpret de renom internacional, director del Conservatori Nacional (1919-38) i promotor d’una important reforma pedagògica.
Les activitats musicals s’anaren incrementant durant les primeres dècades del segle XX. D’aquest període destaquen els compositors António Arroio, Cláudio Carneyro, Luís Costa, Rey Colaço, Moreira de Sá i Victor Macedo Pinto, la majoria establerts a Porto. També fou important l’existència de cantants portuguesos de renom internacional com Tomás Alcaide i Francisco d’Andrade, i intèrprets de la qualitat de Guilhermina Suggia. Més endavant, autors com Luis de Freitas Branco, António Fragoso, Jorge Croner de Vasconcelos, Rui Coelho, Fernando Lopes-Garça, Joly Braga Santos, Emmanuel Nunes, Luís Filipe Pires i Jorge Peixinho han optat, en les seves obres, per seguir les tendències estilístiques més innovadores. La creació d’orquestres i conjunts instrumentals estables, i d’entitats dedicades a la promoció de concerts a les principals ciutats del país, com la Fundação Calouste Gulbenkian, ha permès la consolidació de la vida musical. A més, després de l’establiment de la democràcia (1974), l’Estat portuguès ha realitzat un notable esforç en la promoció de les activitats artístiques, i particularment, de la música. Aquesta iniciativa ha inclòs la creació d’una secció de musicologia dintre de l’Instituto Português do Património Cultural i una reforma de la didàctica musical. A més, a les universitats de Lisboa i Coïmbra s’han creat departaments de musicologia.
Música tradicional
La música tradicional portuguesa es divideix en dos grans grups: la música vocal i les danses. La música vocal és dominada per la presència del fado, un gènere de cançó d’àmbit urbà que s’interpreta generalment acompanyada de dues guitarres i que apareix documentada ja des del segle XIX. En un segon pla hi ha altres formes de música vocal, com ara l’extens repertori de cançons liriconarratives d’argument èpic o religiós, i les despedidas i saudades, breus cançons estròfiques. També existeixen cançons de bressol, cants de treball melismàtics -cada cop menys freqüents- i cants relacionats amb esdeveniments importants de la vida de la gent i ocasions festives diverses. La interpretació pot ser a una veu sola o polifònica -com els interessants grups masculins de la regió de l’Alentejo- i també amb acompanyament instrumental. Algunes danses portugueses són acompanyades també per cançons, com A Condessa i A Ciranda. Són nombroses les formes i modalitats dels balls populars, reservats generalment per a les festes. A la regió de Minho -i probablement a tot Portugal-, la més coneguda és la vira, una forma rural de vals. A l’Algarve es practica el corridhino, i a les regions septentrionals, la charamba i la murinheira, una dansa de ritme ternari semblant a la muñeira gallega. A Miranda de Douro encara existeix el pauliteiros, una mena de ball de bastons. A Portugal també hi ha algunes danses que tenen l’origen en altres països, com la seguidilha, el fandango, ambdues d’origen espanyol, i la cana-verde, un ball circular de clares influències africanes. Els instruments utilitzats per a acompanyar aquests balls són diversos. Entre els més difosos hi ha la gaita de foles -una mena de cornamusa-, el pandeiro, o adufe -un pandero quadrat tocat exlusivament per dones-, l’acordió, diferents instruments de corda -cavaquinhos, viola i guitarra-, el violí i les castanyoles.
Bibliografia
- Brito, M.C. de: Estudos de História da Música em Portugal, Ed. Estampa, Lisboa 1989
- Castelo-Branco, Salwa El-Shawan: Voces de Portugal, Akal, Madrid 2000
Complement bibliogràfic
- Subirà i Puig, Josep
- Cherbuliez, Antoine-E.: Musikgeschichte von Spanien, Portugal, Lateinamerika, Pan-Verlag, Zürich 1957