música de Londres

f
Música

Música desenvolupada a Londres (Regne Unit).

Fou fundada pels romans al voltant de l’any 43 dC, i durant el segle VII fou capital del regne d’Essex. Al segle XIV era la capital política, econòmica i administrativa d’Anglaterra i les notícies de l’època evidencien la forta atracció que produïa sobre els músics de tot el país, que sovint la visitaven. Algunes de les primeres notícies sobre un conjunt musical són del 1454 i es refereixen als waits, guàrdies nocturns que tocaven diversos instruments. Tenien el càrrec de músics oficials de la ciutat i sembla que arribaren a fer concerts regularment. El 1348 Eduard III fundà la capella reial de Sant Esteve a Westminster, que arribà a tenir un gran nombre de cantants i passà a ser la capella musical de la família reial quan la cort s’hi traslladà (1483). A les esglésies parroquials més petites un laic es feia càrrec dels aspectes musicals, a vegades amb l’ajut d’un cantant contractat per a l’ocasió. Aquesta situació continuà fins a la meitat del segle XV, quan les esglésies començaren a tenir un orgue i cantants fixos. Cap al principi del segle XVI els cantants dels cors de les principals esglésies de la ciutat participaven també en els espectacles teatrals. Fou en aquesta època que es desenvolupà el masque, una forma d’espectacle teatral cortesà de temàtica mitològica que incorporava cant i dansa i que tingué una gran difusió durant els segles XVI i XVII. En aquests espectacles teatrals també participaven els músics que des del 1419 havien constituït la Musicians’ Company. Amb l’esclat de la guerra civil (1642) es tancaren els teatres, i la cort abandonà la ciutat. A l’abadia de Westminster es destruí l’orgue -construït el 1420-, i altres esglésies en salvaren els seus traslladant-los a edificis profans.

Amb el període republicà s’iniciaren els primers concerts públics, i les impremtes musicals augmentaren la seva activitat, en particular la casa Playford. El 1657 tingué lloc la primera representació operística, la de The Siege of Rhodes, de W. D’Avenant, però la Restauració frenà la difusió d’aquest gènere. Les representacions teatrals cortesanes de la Restauració eren, més aviat, espectacles on la música ocupava un lloc secundari al costat d’elements més teatrals, contràriament a l’òpera italiana, en què la música tenia un paper molt més destacat. La capella reial, després de la Restauració, visqué una època d’apogeu. Durant les últimes dècades del segle XVII, en la seva necessitat d’adquirir nous cantants per a les fastuosos celebracions del monarca, hagué de recórrer a cantants d’altres esglésies, especialment de fora de Londres. La vida concertística anglesa nasqué durant aquest període. El 1672 el violinista J. Banister celebrà, al saló de casa seva, els primers concerts públics de pagament anunciats en un diari i el 1678 el comerciant T. Britton organitzà una nova temporada de concerts en aquesta mateixa línia, que continuaren durant els quaranta anys següents. El 1680 obrí el primer local pensat per a una audició concertística, als York Buildings.

Durant el segle XVIII el nombre de concerts augmentà de manera considerable. Molts eren organitzats en cases particulars i d’altres tenien lloc en locals d’entitats, com la Madrigal Society, fundada el 1741, o el Noblemen and Gentlemen’s Catch Club, creat el 1761. Aquestes institucions no foren les úniques que es dedicaren a l’organització de temporades de concerts. També l’Academy of Ancient Music, la Castle Society -creada el 1724- i els Concerts of Ancient Music -també anomenats King’s Concerts i que duraren del 1776 al 1848- tingueren un gran protagonisme en aquest sentit. Altres temporades importants es desenvoluparen als Marylebone Gardens (1738), als Ranelagh Gardens (després del 1742) i als Vauxhall Gardens. El 1710 J. Loeillet inaugurà una sèrie de concerts a casa seva, que des del 1738 es traslladaren a una sala de l’escola de dansa de Hickford, on prosseguiren gairebé tot el segle. Durant els segles XVIII i XIX la història de l’òpera a Anglaterra és més la de la ballad opera, un gènere teatral que tingué en les obres compostes per W.S. Gilbert i A. Sullivan, a la segona meitat del XIX, els exemples més representatius. La gran activitat de les sales de concerts i dels teatres atragué a la ciutat músics de tot Europa, alguns dels quals, sobretot G.F. Händel, tingueren una notable influència en la vida musical londinenca. La vida concertística continuà la seva trajectòria ascendent. Així, el 1813 la Royal Philharmonic Society començà els seus concerts i el 1829 ho feu la Sacred Harmonic Society. A. Manns organitzà, entre el 1855 i el 1901, els Concerts del Dissabte, dedicats a la difusió de les noves obres musicals a preus mòdics. Els concerts del South Palace (1878) i els Promenade Concerts del Royal Albert Hall (1895) també exerciren un paper destacat a l’hora de donar a conèixer les obres dels compositors de l’època. La gran demanda de partitures portà a la consolidació de les dues principals editorials musicals de Londres, la Walsh i la Thompson. Així mateix hi hagué una gran activitat pel que fa a la construcció d’instruments. Testimonis d’aquesta vitalitat són les importants col·leccions d’instruments musicals que es conserven al Victoria and Albert Museum i al Horniman Museum.

Durant el segle XIX nasqueren els primers centres dedicats a l’ensenyament musical. El 1822 es fundà la Royal Academy of Music i durant les dècades següents foren creades altres institucions, com ara la Royal Military School of Music (1857), el Trinity College of Music (1872), la Guildhall School of Music and Drama (1880), el Royal College of Music (1883), el London College of Music (1887) i el Morley College de l’Old Vic Theatre (1889). Al llarg de la dinovena centúria la cort perdé importància com a centre cultural i de mecenatge de les arts, tasques que recaigueren en rics particulars o institucions. Durant aquesta època, el nivell d’interpretació musical a les esglésies de la ciutat era més aviat baix. Els cors de moltes parròquies eren constituïts principalment per nens dels orfenats, i només els cors de St. Paul’s i de Westminster mantenien un nivell alt, encara que amb un nombre molt reduït de cantants amb relació a altres temps. A partir del darrer terç del segle, però, s’inicià una profunda reforma a les esglésies, que veieren millorar ostensiblement la preparació dels cantants i dels organistes. Responsables d’aquest canvi foren, en gran part, el Royal College of Organists (1864) i la Church Music Society (1906). La segona meitat del segle veié aparèixer les primeres associacions culturals dedicades a l’estudi de la música, com la Musical Society of London (1858-67) i la Royal Musical Association (1874). El 1898 es fundà la Folk Song Society, la futura English Folk Dance and Song Society.

Ja al segle XX, Londres continuà essent un centre molt important d’activitat musical. Foren creades l’Orquestra Simfònica de Londres (1904), la Royal Albert Hall Orchestra (1905), l’Orquestra Simfònica de la BBC (1930), l’Orquestra Filharmònica de Londres (1932) i la Reial Orquestra Filharmònica de Londres (1946). Entre els conjunts de música de cambra destaquen la London Chamber Orchestra (1921) i la London Sinfonietta (1968). També nasqueren diverses societats corals, com la BBC Choral Society, la BBC Symphony Choir, la London Philharmonic Choir i la London Symphony Chorus. A les sales de concerts ja existents, el 1951 s’afegí el South Bank, que inclou el Royal Festival Hall, el Queen Elizabeth Hall i la Purcell Room. Les principals temporades d’òpera se celebren a la Royal Opera House -coneguda fins el 1892 com a Covent Garden- i al Coliseum, seu de l’English National Opera des del 1968. A la primeria del segle XXI, Londres mantenia entre els principals centres dedicats a l’ensenyament musical, els creats al segle XIX: la Royal Academy of Music, la Royal Military School of Music, el Trinity College of Music, la Guildhall School of Music and Drama, el Royal College of Music, el London College of Music, juntament amb altres, com ara el London Opera Centre/ National Opera Studio (1963). La University of London i la City University mantenen departaments de música. A la British Library es conserven les fonts musicals de la biblioteca del British Museum i de la biblioteca reial de música. A la capital britànica se celebren nombrosos festivals i concursos. El principal festival és el City of London Festival, seguit pel BBC Henry Wood Promenade Concerts i el Greenwich Festival. Pel que fa als concursos, cal esmentar el Concurs Internacional de Violí Carl Flesch de la Ciutat de Londres, el London International String Quartet Competition, el Concurs Internacional de Quartets de Corda i el Concurs Internacional Yehudi Menuhin per a Joves Violinistes.

Bibliografia
  1. Curtis Petty, F.: Italian Opera in London, 1760-1800, Ann Arbor (Michigan) 1980
  2. Fiske, R.: English Theatre music in the eighteenth century, Oxford University Press, 1973
  3. Harley, J.: Music in Purcell’s London, Londres 1968
  4. Mackerness, E.D.: A social history of English music, Greenwood Press, Londres 1964