Les arrels i el desenvolupament de la música d’Ucraïna dels primers segles són idèntics als de la música russa, ja que ambdues nacions provenen del primer estat dels eslaus de l’est, la Rus’ de Kíev, creat al segle IX i cristianitzat pels grecs l’any 988. Al segle XI nasqué el cant monòdic znamennyj, notat amb neumes d’origen bizantí. Uns tres segles més tard aparegué a Ucraïna una variant simplificada d’aquest cant que rep el nom de cant de Kíev. Un important paper en l’evolució del cant coral el tingueren el monestir de Kievo-Pecersk, fundat al segle XI, i les escoles de les germandats ortodoxes creades a Ucraïna al segle XV. A través de la veïna Polònia, a la primera meitat del XVII Ucraïna experimentà la influència de la música italiana, a conseqüència de la qual sorgí el concert barroc a cappella de caràcter religiós (partesnoje penije). Un dels seus màxims representants fou N. Dileckij (1630 - 1690), autor del tractat teòric Gramàtica musical. A la mateixa època aparegué el kant, un gènere coral a tres veus amb els textos de caràcter religiós, que posteriorment es convertí en un gènere profà. Les seves melodies són una síntesi dels cants plans i les cançons ucraïneses, russes i poloneses.
El 1632 es fundà un Collegium a Kíev -des del 1701 transformat en Acadèmia-, que incloïa en els seus programes l’estudi de la música i el cant coral. El 1738 s’inaugurà a Glúkhov una escola que preparava infants cantors per a la capella de la cort de Sant Petersburg, on treballaven coneguts músics italians. Dmitrij Bortn’anskij (1751 - 1825) estudià un any en aquesta escola, i el 1759 ingressà a la capella de la cort, que posteriorment dirigí durant vint-i-nou anys. Juntament amb Maksim Berezovskij (1745 - 1777) i Art’om Vedel’ (1772 - 1806), els cors del qual denoten una gran influència de les cançons ucraïneses, Bortn’anskij fou un dels compositors més importants del Classicisme russoucraïnès, representat pel gènere del concert coral religiós a cappella. Grygorij Skovoroda (1722 - 1794) compongué les primeres romances i, al final del segle XVIII i principi del XIX, els compositors I. Vitkovs’kyj, A. Galenkovs’kyj, I. Lozyns’kyj i Mykola Ovsjanikov-Kulikovs’kyj (1787 - 1846) escriviren les primeres obres per a orquestra.
La música simfònica ucraïnesa del segle XIX es caracteritzà per la utilització de les cançons folklòriques i romances en les parts lentes, i de danses en les ràpides, per la qual cosa les anomenades "simfonies" eren, en realitat, suites o obertures de concert. És el cas de la Simfonia ucraïnesa (1876) de M. Kalacevs’kyj (1851 - 1911), de les simfonies de Mykhajlo Verbyc’kyj (1815 - 1870) i de la Simfonia en sol menor de Petro Sokal’s’kyj (1832 - 1887). Les òperes Un cosac de més enllà del Danubi (1863), de Semen Gulak-Artemovs’kyj (1813 - 1873), alumne de M. Glinka, Nit de maig (1863) i El setge de Dubno (1878), de P’otr Sokal’s’kyj, i Nit de Nadal (1874) i Natàlia de Poltava (1889), de Mykola Lysenko (1842 - 1912), marcaren el principi de l’òpera ucraïnesa. Sokal’s’kyj és també autor de la cantata Pere el Gran (1860), primer premi del concurs de l’Associació Musical Russa. Lysenko fou el fundador de l’escola de composició ucraïnesa. Conegué els membres del Grup dels Cinc, i estudià dos anys amb N. Rimskij-Korsakov. És autor de deu òpe res, música de cambra, més de cinquanta peces per a piano i més de vuitanta romances, cors i cantates sobre textos del poeta ucraïnès Taras Ševcenko. Els principals seguidors de Lysenko foren Kyrylo Stecenko (1882 - 1922), autor de romances, cors i harmonitzacions de cançons folklòriques, Stanislav Ljudkevyc (1879 - 1979), que compongué dues òperes, quatre cantates, obres per a orquestra simfònica, dos concerts per a piano (1920 i 1957) i música de cambra, i Mykola Leontovyc (1877 - 1921) i Jakiv Stepovyj (1883 - 1921), formats a la capella de la cort de Sant Petersburg i autors, sobretot, de música coral i vocal. Stepovyj fou alumne de Rimskij-Korsakov i de L’adov.
Després de la Revolució del 1917 sorgí a Ucraïna una nova generació de compositors, entre els quals cal esmentar: Lev Revuc’kyj (1889 - 1977), autor de la Cantata Justina (1923), dues simfonies (1920 i 1927) i més de 120 harmonitzacions de cançons folklòriques; Borys Ljatošyns’kyj (1895 - 1968), que compongué la primera simfonia ucraïnesa (1918) en la qual es percep una certa influència d’A. Skr’abin, a més de dues òperes, cinc simfonies, poemes simfònics, obertures, el Concert eslau (1953) per a piano i orquestra, i cors a cappella sobre textos d’A. Puškin i Ševcenko, i Viktor Kosenko (1896 - 1938), nascut a Sant Petersburg i alumne d’A. Glazunov, que feu música en la tradició de P.I. Cajkovskij i S. Rakhmaninov. A Kosenko pertanyen, entre altres obres, l'Obertura heroica (1932), el Poema moldau (1937) i unes seixanta romances sobre textos de poetes russos. Revuc’kyj, Ljatošyns’kyj, Kosenko i Pylyp Kozyc’kyj (1893 - 1960) foren els primers compositors ucraïnesos que feren una aportació notable al gènere de la música de cambra. Un altre nom destacat fou Andrij Štogarenko (1902 - 1991), creador de sis simfonies -entre les quals la simfonia cantata La meva Ucraïna (1942) i la simfonia Biogràfica (1979)-, la Cantata per al 800 aniversari de Moscou (1948), un concert per a piano (1969), Danses simfòniques (1980), música de cambra, el cicle de cors a cappella titulat Ševcenkjana (1962), etc.
Les tretze òperes de Julij Mejtus (1903 - 1997) constitueixen una important contribució del gènere líric en l’època soviètica -una d’elles, La jove guàrdia (1947), està ambientada en la Segona Guerra Mundial-. Un dels ballets ucraïnesos més populars ha estat Lilea (1939), de Konstantin Dankevyc (1905 - 1984), autor també de dues òperes -Nit de tragèdia (1935) i Bohdan Khmel’nic’kyj (1951)-, dues simfonies, l’oratori Octubre i el poema simfònic Any 1917, entre altres obres.
Entre els compositors ucraïnesos més coneguts del segle XX figuren Anatolyj Kos-Anatol’c’kyj (1909 - 1983), autor de tres ballets, l’opereta Les tempestes de primavera (1960), dos concerts per a piano (1955, 1962) i un per a arpa (1954), la Rapsòdia dels Carpats per a violí, música de cambra, cors, romances i cançons; i els germans Majboroda: Georgij (1913 - 1992) i Platon (1918 - 1989). El primer compongué les òperes Milana (1957), Arsenal (1960), Taras Ševcenko (1964) i Iaroslav, el savi (1975), la cantata L’amistat dels pobles (1948), el poema Cosacs (1954) i tres simfonies (1940, 1952, 1976); per la seva banda, Platon escriví cançons i uns cent cors.
Entre els autors més importants de la segona meitat del segle XX són dignes d’esment: Myroslav Skoryk (1938), autor del ballet Obrers de la pedrera(1967), dues cantates, tres partites per a orquestra de corda, el Concert Carpàtic (1972) i concerts per a violí i piano (1968, 1977); Jurij Išcenko (1938), a qui pertany l’òpera Verocka (1971) sobre un conte de Cekhov, un concert per a violí i un altre per a violoncel; Oleksandr Kostin (1939), que compongué un concert per a piano dedicat a l’accident nuclear de Cornobyl'; la compositora Lesja Dycko (1939), autora de dos ballets, una simfonia (1970), Díptic (1972), sobre textos de poetes japonesos, i música litúrgica per a cor a cappella; Jevgen Stankovyc (1942), que escriví l’òpera El color de la falguera (1979) per a cor folklòric i orquestra, un concert per a violoncel (1970), quatre simfonies (1973, 1975, 1976, 1977) i el ballet Olga (1982), i Ol’ga Kyva (1947), de qui destaca l’obra per a orquestra Tríptic ucraïnès.
Instruments folklòrics
Un dels instruments ucraïnesos més representatius és la bandura, que pot tenir fins a trenta o més cordes. És similar al cistre, i pertany a la família del gusli de la Rus’ de Kíev. Les primeres notícies sobre la bandura daten del segle XV. Hi ha també nombroses variants de la sopilka, una flauta de pastors, i de flautes dobles. A la Ucraïna occidental és molt popular la trembyta, una trompeta de fusta sense orificis, d’1 a 4 m de llarg, el so de la qual se sent a 10 km. Un altre instrument de vent és la gaita, que a Ucraïna s’anomena duda. El cymbaly (címbalom) s’utilitza per a amenitzar les festes i acompanyar els jocs. L’instrument de percussió més usat és el buben' (pandero).
Música vocal folklòrica i popular
El folklore vocal és, com a Rússia i Bielorússia, preferentment coral, i utilitza la polifonia de variació, en la qual totes les veus són variants de la melodia principal. Les cançons més antigues, de melodies poc desenvolupades i escales anhemitonals, són les calendàries, que es refereixen a les múltiples tasques del camp. Aquest gènere incloïa les koljadky i šcedrivky, d’hivern, i les vesn’anky, de primavera. Molt ric és el cicle de les cançons de noces, un complicat ritual que dura mesos i que comença amb la primera visita del nuvi a casa de la núvia, i que acaba després del casament. Típicament ucraïnesa és la duma, similar a la balada, que nasqué al segle XV. Al principi, les dumas eren creades i interpretades pels cosacs durant les campanyes militars, i posteriorment pels kobzari cecs que tocaven la bandura. La duma és un estil recitatiu que finalitza amb cadències tradicionals. Des del punt de vista melòdic i rítmic, és molt interessant la kolomyjka, un gènere de cançó típic de la Ucraïna occidental. Un lloc important l’ocupen les cançons còmiques i de dansa, molt populars en totes les èpoques. Al segle XVI nasqué la cançó històrica, i a partir de la fi del XVII, la cançó lírica. Al segle XIX sorgí la cançó urbana, que utilitzava textos poètics populars. Les seves melodies i harmonia són pròpies del Romanticisme, i moltes d’aquestes cançons, interpretades per tradició a diverses veus, formen part de l’anomenat folklore urbà.
Bibliografia
- Istorija ukrainskoj muzyki, Muzyka, Moscou 1981
- Muzykal’naja Enciklopedja, Soveckaja Enciklopedija, Moscou 1973-82
- Ukrainske narodne bogatogolossija, Mistectvo, Kíev 1963