En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna que pertany al grup de les trompetes cromàtiques. Consisteix en una trompeta de registre greu, llarga i estreta, amb els extrems doblegats que se superposen al centre. En la seva forma més característica, té una colissa per mitjà de la qual l’instrumentista pot modificar a voluntat la llargària del tub acústic. Altres models, però, disposen de mecanismes amb vàlvules de pistó.
Morfologia i tècnica
El so és generat a partir de la vibració dels llavis de l’intèrpret, que és recollida per un broquet metàl·lic, de forma hemisfèrica, que pot separar-se del cos de l’instrument. El tub acústic, força més llarg que el de les trompetes, és estret, amb un diàmetre de 12 a 14 mm segons el model, i cilíndric durant dos terços de la seva longitud; cap al final s’expandeix formant una campana de 18 a 25 cm, segons la tessitura. Sol ser de llautó, rarament de coure, i a vegades està recobert o decorat amb níquel, alpaca o plata. Actualment s’usen en la colissa aliatges especials de crom per a disminuir la fricció.
Trombó tenor
© Fototeca.cat/ Idear
En els models de trombó proveïts de colissa -sens dubte els més característics-, el tub acústic és dividit en dues seccions. Una de les seccions és formada per dos tubs paral·lels units amb un tirany. El broquet s’insereix al tub situat a la part més propera a l’instrumentista, i l’altre es corba o es cargola cap enrere (en els models més greus) i acaba en un pavelló amplament cònic i considerablement més obert que el de la trompeta, projectat cap endavant. L’altra secció del tub acústic, anomenada sovint ’vara’ (d’on prové el nom col·loquial de trombó de vares), és un tub corbat amb la forma d’una U molt allargada (l’efecte visual és, més aviat, el de dos tubs paral·lels units per un extrem per un colze en forma de U) en la qual sol haver-hi una clau que permet el drenatge de l’aigua produïda per condensació. Els dos canons paral·lels queden units per un tirany i s’introdueixen als extrems lliures de l’altra secció del tub de manera que, pel sistema de colissa, el desplaçament d’una secció dins de l’altra permet allargar-ne o escurçar-ne la longitud total i, com a conseqüència, modificar a voluntat la freqüència del seu so fonamental. Les set sèries d’harmònics que es generen a partir de les set fonamentals corresponents a les posicions bàsiques de la vara proporcionen a l’intèrpret totes les notes de l’escala cromàtica. Quan la vara està recollida al màxim, en el que s’anomena primera posició, l’instrumentista pot produir el més agut dels sons fonamentals (corresponent a la llargària mínima del tub acústic). A mesura que la vara és empesa pel músic, la llargària del tub augmenta. Les posicions de la vara, que progressivament abaixen de mig to en mig to la freqüència de la fonamental del tub, corresponen a les altres sis posicions de l’instrument, cadascuna de les quals n’abaixa mig to la nota fonamental (la segona posició produeix un so mig to més greu que la primera; la tercera, un de mig to més greu que la segona, etc.). Tot i que aquest lliscament pot originar un glissando de notes en el sentit descendent, normalment els instrumentistes, combinant les posicions de les vares i l’adequada pressió dels llavis, contra i dins l’embocadura, amb la pressió de l’aire insuflat, solen interpretar línies melòdiques amb agilitat i virtuosisme.
L’intèrpret generalment recolza el trombó damunt l’espatlla esquerra i amb la mà esquerra el sosté pel braç del broquet, prement-lo contra els llavis, mentre acciona la vara amb la mà dreta. En els instruments de tessitura més greu, i per tant més grossos, sol afegir-se un mànec enganxat al tirany per tal que, amb aquest suplement, pugui estendre’s la vara fins al punt d’abastar la màxima longitud. El tub extraordinàriament llarg del trombó contrabaix sol col·locar-se en una vara doble i en revolts addicionals prop del pavelló. L’instrument s’equilibra en alguns casos posant un pes a la corba de la vara de damunt l’espatlla, o bé als braços transversals.
Des de la invenció de les vàlvules (vàlvula), al segle XIX, també s’han construït models de trombó que substitueixen el mecanisme de colissa pel de vàlvules, generalment de pistó, com les de la trompeta. Els primers trombons de pistons foren fabricats durant la dècada del 1820 a Viena, i tingueren el punt més alt de la seva popularitat des de mitjan segle XIX fins a mitjan segle XX. Són fabricats en les tessitures usuals i generalment han mantingut una forma semblant a la del trombó de vares. El sistema de vàlvules aplicat als trombons té alguns avantatges, entre els quals destaquen l’agilitat, la major flexibilitat tècnica, sobretot en alguns trinos, la seva forma compacta, que facilita, per exemple, l’ús en les desfilades, i el fet que tots els instruments, des del contralt fins al contrabaix, requereixen una idèntica acció mecànica a l’hora de tocar-los, en comptes de la necessària adaptació a les diferents longituds de les vares. Presenten, però, alguns inconvenients, com són la manca de legato, les dificultats d’afinació inherents al sistema de vàlvules, el fet d’haver de corregir constantment l’afinació amb l’embocadura i la impossibilitat d’ajustar els sons, corregint la posició, en contra del que caracteritza els trombons de colissa. Un model de trombó de pistons que ofereix una afinació més ajustada fou patentat per A. Sax. Consisteix en un mecanisme amb sis pistons independents. Les vàlvules no són combinables i cadascuna controla una volta de tub dividint-lo en una longitud semblant a les que resulten del moviment de la vara. El trombó de pistons s’ha imposat sobretot en les bandes.
Els trombons es construeixen en diferents tessitures. Les més usuals són el trombó tenor, el baix, el tenor baix, el soprano, el contralt i el contrabaix.
El trombó tenor, en si♭, és considerat el prototip de la família, tot i que avui es tendeix a usar més el trombó tenor baix. La seva extensió completa va del mi1 al si♭3. El tub acústic amb la vara en el punt de màxima extensió té una longitud d’uns 3,80 m. Tancat, sol fer uns 2,81 m. Atès que el tub es doblega sobre ell mateix, la longitud de l’instrument amb la vara recollida és d’1,20 m. La campana acostuma a fer uns 18 cm de diàmetre.
Trombó baix
© Fototeca.cat/ Idear
El trombó baix, en fa, té una extensió completa que va del si-1 al fa3. Pot dur una secció addicional de tub que permet abaixar-lo encara mig to. Es pot trobar també afinat en sol, sobretot a Anglaterra, i en mi♭, principalment a Alemanya.
El trombó tenor baix és un trombó tenor en si♭ amb un fa accessori. La seva extensió completa va del do-2 al mi♭4. Disposa, per tant, de les tessitures d’un trombó tenor i d’un de baix. Això s’aconsegueix afegint entre els dos tubs de la part del pavelló una volta extra de tub en forma de U, d’1 m de llargària, i connectant-la al tub acústic amb una vàlvula rotatòria que s’acciona amb el polze esquerre. Llevat d’aquest detall, el seu funcionament és idèntic al dels altres models. Com que està pensat per a acomplir també la funció d’un trombó baix, se n’ha ampliat el diàmetre del tub i engrandit el pavelló fins a prop dels 24 cm. L’augment obligat de la llargària del tub sonor fa que les distàncies entre les posicions de la vara siguin més grans i, per tant, quan l’instrument està en fa només pot tenir sis posicions fonamentals. Aquests trombons en si♭ i fa presenten tot un seguit d’avantatges, entre els quals destaquen la major facilitat tècnica d’execució de les notes greus, la possibilitat d’obtenir noves posicions alternatives per a produir els sons -cosa que permet fer algunes seqüències en legato molt difícils amb el trombó en si♭- i la de tenir, en un de sol, els trombons en si♭ i en fa, invent comparable al de la trompa doble. Fou introduït el 1839 pel constructor de Leipzig C.F. Sattler.
El trombó soprano, en si♭, és una octava més agut que el trombó tenor. Té un cos, una llargària i una campana més petits i l’extensió de la vara sol limitar-se a sis posicions. Sembla haver estat inventat al final del segle XVII. Fou usat sobretot en la música barroca, en què generalment tocava la veu de soprano en la música coral. Avui dia s’utilitza molt rarament, i alguns fabricants els construeixen sobretot per a atendre les sol·licituds dels conjunts de jazz.
El contralt, en mi♭, s’afina una quarta més agut que el trombó tenor. Les seves fonamentals abasten l’extensió de mi♭2 a la1. Els trombons contralt en mi♭ o en fa foren utilitzats des del segle XVI fins al XIX com a part superior del conjunt de trombons, però al principi del segle XIX el seu ús decresqué en passar a formar part de l’orquestra simfònica, ja que el seu registre podia ser aconseguit amb el trombó tenor, el so del qual es preferia. Actualment només apareix en obres que presenten dificultats especials, sobretot perquè estan escrites en una tessitura molt aguda.
El trombó contrabaix, en si♭, toca una octava més greu que el trombó tenor. Les seves grans dimensions obligaven antigament a tocar-lo col·locat damunt un suport. Aviat, però, adoptaren el sistema de doble vara, mitjançant el qual s’utilitza una vara extensible de doble recorregut, talment com si fossin dues vares paralleles, connectades i adossades, fent una doble volta. Aquest sistema fou aplicat també a alguns trombons baixos en fa. Un model especial de trombó en do-1, que se servia d’aquest sistema i que permetia ampliar fins a nou les set fonamentals usuals, fou construït el 1855 per Boosey & Co expressament per a la primera interpretació de L’anell del Nibelung, de Wagner, si bé sembla que no tingué èxit i finalment fou substituït per una tuba.
Història
Dels instruments de l’orquestra actual, el trombó probablement és el que ha patit menys canvis d’aspecte els darrers 500 anys. Al segle XV, quan aparegué com a resultat de l’evolució de la trompeta, l’instrument era conegut, segons els llocs, com a sacque-boute, trompette-saicqueboute, trompette harmonique, saquebuche, sacabuche, trompa spezzata, trompone, trombone i posaune, entre altres denominacions. Segurament a les primeres dècades del segle XVIII s’imposà el nom italià de trombone, augmentatiu de tromba, del qual deriva el terme trombó que es fa servir actualment. El seu antecessor directe és el sacabutx, amb el qual té tantes concomitàncies i afinitats que difícilment pot parlar-se de dos instruments diferents i s’han d’entendre com el mateix en fases diferents d’evolució. El trombó aparegué a la segona meitat del segle XV, possiblement obra dels constructors flamencs que proveïen la cort dels ducs de Borgonya. Una de les primeres notícies escrites que se’n té, de l’any 1488, apareix en les Mémories d’Olivier de la Marche, en les quals parla d’una trompette-saicqueboute. La mostra iconogràfica més antiga coneguda és aproximadament del 1490 i es troba en una pintura al fresc de Filippino Lippi a l’església de Santa Maria sopra Minerva, de Roma. Al segle XVI, Nuremberg, a Alemanya, es convertí en el principal centre de construcció d’aquests instruments que ja havien esdevingut d’ús habitual al continent i a les illes Britàniques. Els més antics que es conserven són dos trombons tenor dels constructors Erasmus Schnitzer (Nuremberg, 1551) i Jörg Neuschel (Nuremberg, 1557). Són molt semblants als que ja havia il·lustrat S. Virdung en el seu Musica getutscht (Basilea, 1511), lleugers i amb un pavelló petit i decorat, com el de les trompetes de l’època. Durant aquest segle fou un instrument usual en els conjunts de les ciutats i de la cort. També fou utilitzat amb les cornetes per a sostenir les veus en la música religiosa i en conjunts mixtos de corda i vent. Com que en aquella època rarament s’especificava quins instruments havien de fer les diverses parts polifòniques i la música solia ser interpretada amb els que cada agrupació tenia a l’abast, no és fàcil trobar composicions escrites expressament per a trombó. A Itàlia proliferaren moltes agrupacions de cornetes i sacabutxos. Andrea Gabrieli i, sobretot, el seu nebot Giovanni Gabrieli contribuïren a la seva difusió, com també ho feu el deixeble d’aquest últim, H. Schütz, que difongué a Alemanya la tècnica policoral apresa del seu mestre i l’aplicà, també, en les obres instrumentals.
Els trombons del segle XVII són sorprenentment semblants als instruments moderns. No solament són iguals en les proporcions bàsiques, sinó que també es construïen de les mateixes mides. El tenor en si♭ era, com ara, el membre més important de la família. Tècnicament era considerat menys àgil que les cornetes i els violins, tot i que n’hi hagué grans virtuosos, però la semblança del seu timbre amb la veu humana i el fet que combinava molt bé amb els altres instruments el feren molt apreciat. De la primera meitat del segle XVII se’n conserven molts exemplars i bones descripcions. M. Praetorius, en la seva obra Syntagma Musicum (1619), en descriu una família de quatre membres (contralt, tenor, baix i gran baix). En aquest segle atragué l’atenció dels compositors. A Itàlia, C. Monteverdi inclogué quatre trombons en la instrumentació de L’Orfeo (1607); F. Rognoni, en Selva de vari passaggi secondo l’uso moderno per cantare e sonare (1620); Dario Castello, en les Sonate concertante in stil moderno (1625), i Massimiliano Neri, Giovanni Battista Buonamante i Biagio Marini, entre d’altres, el feren participant o protagonista de les seves obres. A Anglaterra, Mathew Locke edità Music for his Majesty’s Sagbutts and Cornets (1661).
Durant el segle XVIII augmentà el diàmetre del pavelló, i els suports mòbils que subjectaven les vares foren substituïts per abraçadores soldades. G.F. Händel, en els oratoris Israel in Egypt (1738) i Saul (1738), J.S. Bach, en algunes de les seves cantates, i altres autors l’integraren en les seves obres amb moderació, però de manera significativa. Si bé a la primera part d’aquest segle l’instrument patí un cert desús essent emprat sobretot per a doblar les veus en la música litúrgica, alguns autors l’utilitzaren en la música escènica o en composicions de caràcter religiós. És el cas de C.W. Gluck, que els usà en Orfeo ed Euridice (1762) i en Alceste (1767), Johan Joseph Fux i Georg Christoph Wagenseil, que li dedicà alguns concerts. Li donaren també un tractament singular F.J. Haydn en La Creació (1789) i W.A. Mozart en diverses obres sacres, com la Missa Solemnis (K 139/47a), Missa en do menor (K 427/417a), el Rèquiem (K 626), i en les òperes Don Giovanni (K 527) i La flauta màgica (K 620). Cap al final del segle, la reorganització de les bandes militars donà al trombó el paper de reforç de la línia del baix i s’hi introduïren alguns canvis tècnics, dels quals els més remarcables foren l’adopció de les set posicions cromàtiques en substitució de les diatòniques anteriors i l’augment del diàmetre del tub acústic i del pavelló.
Al principi del segle XIX, els compositors el consideraren un instrument dotat d’una gran capacitat per a expressar un ventall molt variat d’emocions; es generalitzà l’ús predominant, però no exclusiu, del trombó tenor en si♭ i tornà a ser usat sovint en sonates per a solista, en petites agrupacions, en les òperes i en les grans obres simfòniques. A la dècada del 1820 es començaren a construir trombons de vàlvules i el 1839 s’inventaren accessoris de vàlvules en fa per al trombó de vares tenor. Aquestes innovacions i d’altres, com la fabricació d’alguns trombons amb el pavelló situat damunt l’espatlla, els feren especialment aptes per a ser usats per les bandes a les desfilades.
Durant els primers anys del segle XX s’inicià a Alemanya la substitució del trombó baix pel trombó en si♭, de diàmetre més ampli i amb una vàlvula addicional per al fa o el mi♭ baixos. El trombó soprano ressorgí breument al principi del segle en les orquestres de ball, on el seu caràcter cantable fou molt apreciat, però no gaudí de gran èxit. Els trombonistes dels conjunts de jazz, fent servir variats recursos i sordines per a aconseguir determinats efectes expressius, exploraren diversos timbres que han estat adoptats i utilitzats pels compositors contemporanis.
Bibliografia
- Andrés, R.: Diccionario de instrumentos musicales, Biblograf S.A., Barcelona 1995
- Baines, A.: Brass Instruments. Their history and development, Faber & Faber, Londres 1976
- Maideu, J.: Instruments musicals, Eumo Editorial, Vic 1995
- Tranchefort, F.R.: Los instrumentos musicales en el mundo, Alianza Música, Madrid 1985
Complement bibliogràfic
- Badia, Miquel: Flexibilidad, vol. 1: ejercicios de mecanismo y técnica para el estudio del trombón de varas o de pistones, fiscorno bajo, bombardino y tuba, l’autor, Barcelona 1985