Seu d’una arxidiòcesi des del segle XVI, hi residiren i hi treballaren grans músics. Els arxius de la seu s’han conservat, i la seva gran riquesa testimonia la intensa vida musical de la catedral durant l’època renaixentista i barroca. Entre els grans mestres de capella cal destacar Gutierre Fernández Hidalgo, Juan de Herrera, José de Cascante i Salvador Romero. Els jesuïtes també tingueren un paper important en aquesta vitalitat musical, i empraren la música com un instrument evangelitzador. El pare José Dadey (1574-1660) creà la primera escola de música. Les guerres d’independència feren minvar la vida musical, però un cop superat aquest període (1819) es reprengué l’activitat. Entre els compositors d’aquest període hi ha Nicolás Quevedo Rachadell (1803-1874), Eugenio Salas (1823- 1853) i Oreste Sindici (1837-1904). L’òpera italiana fou la protagonista del panorama musical del segle XIX, juntament amb els gèneres teatrals espanyols, especialment la sarsuela. Els teatres, força nombrosos a Bogotà, responien a la vitalitat operística i del món de l’espectacle de la ciutat. Entre els més importants hi ha el Teatro Coliseo Ramírez (1792), el Teatro Municipal (1890), el Teatro Nacional (1892) i el Teatro Colón. José María Ponce de León (1846-1882) fou el primer compositor d’òperes colombianes (Ester, 1874; Florinda, 1880), de clara influència italiana.
Les societats musicals i els conjunts orquestrals proliferaren també al llarg del segle XIX. Destaca la Sociedad Filarmónica (1847), amb una orquestra nombrosa i de repertori ampli, que interpretava obres de grans compositors europeus com Haydn, Beethoven, Rossini i Strauss, entre d’altres. El 1936 nasqué l’Orquesta Sinfónica Nacional, que el 1952 passà a anomenar-se Orquesta Sinfónica de Colombia. El 1882 es creà l’Academia Nacional de Música, esdevinguda Conservatorio Municipal el 1909.