i música de l’Argentina | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia de la música

música de l’Argentina

substantiu femeníf
Música
música mús
Música desenvolupada a l’Argentina.

Música culta

Durant els segles XVI, XVII i part del XVIII, els jesuïtes utilitzaren la música en la seva missió evangelitzadora dels indígenes. La música sacra, tant el cant pla com la polifonia, va predominar per sobre de la profana, i el principal centre musical fou, durant molt de temps, Córdoba. Els indígenes i els esclaus negres foren instruïts en música i en la fabricació d’instruments, activitats en les quals sembla que arribaren a altíssims nivells de qualitat, especialment en els cors i els grups instrumentals. La primera escola de música fou fundada pel pare Pedro Comental (1595-1665), i tingué un gran prestigi fins al final del segle XVII. Sobresurt la figura de Domenico Zipoli (1688-1726), organista i compositor notable que visqué a Córdoba des del 1717. De les seves composicions escrites en aquest període, només se n’ha conservat una missa a quatre veus amb baix continu. L’expulsió dels jesuïtes d’Espanya el 1767 va representar un cop molt dur per a la música religiosa a les colònies espanyoles. La destrucció de molts dels arxius dels jesuïtes és la causant directa del desconeixement de l’activitat musical d’aquest orde a l’Amèrica llatina.

La música profana fou cultivada especialment a la cort del virrei del Riu de la Plata. La música per a escena gaudí d’una gran popularitat, sobretot a partir del segle XVIII. Hi ha constància, per exemple, d’una òpera representada pels indígenes en presència del virrei. Buenos Aires passà a ser la capital del virregnat del Riu de la Plata el 1776, cosa que convertí la ciutat en el principal centre musical del país. Nasqueren teatres, grups orquestrals i societats musicals. Les obres representades durant molt de temps als teatres argentins foren sainets, tonadillas, sarsueles i altres gèneres de moda a l’Espanya del moment. A la primeria del segle XIX triomfà a Buenos Aires el compositor català Blai Parera (1777-1830/40), autor de l’himne nacional argentí i director musical del Coliseum, on representà algunes de les seves òperes. L’òpera italiana tingué un gran pes dins la producció lírica del segle XIX i fou font d’inspiració per al nacionalisme musical argentí. Pascual de Rogatis (1881-1980), Enrique M. Casella (1891-1948) i Felipe Boero (1884-1958) són exponents d’un tipus d’òpera basada en el folklore argentí. La producció operística augmentà amb la inauguració del Teatro Colón (1908) a Buenos Aires.

Els compositors locals eren bàsicament amateurs i havien de competir amb compositors europeus professionals. Amb el temps, però, això anà canviant. Els primers compositors argentins notables foren Almancio Alcorta (1805-1862), Juan Pedro Esnaola (1808-1878) i Juan Bautista Alberdi (1810-1884). Paral·lelament a aquesta consolidació, les associacions filharmòniques, les associacions per a la promoció de concerts i les institucions d’ensenyament proliferaren. Nasqueren l’Academia de Música (1822), l’Escuela de Música y Canto (1822) i la Sociedad Filarmónica (1823). Juan Gutiérrez creà el Conservatorio Nacional de Música (1880), que permeté la professionalització de les noves generacions de músics argentins. El 1893 l’ensenyament de la música a l’Argentina es consolidà amb la creació del Conservatorio de Música de Buenos Aires (1893), el Conservatorio de Santa Cecilia (1894) i el Conservatorio Beethoven (1900). Francisco A. Hargreaves (1849-1900) fou el primer compositor d’òpera local i el precursor del nacionalisme musical argentí, que dominà la producció musical del país durant gran part del segle XX. Un dels representants d’aquest corrent és Alberto Williams (1862-1952), pare espiritual de molts compositors argentins posteriors, així com Arturo Berutti (1862-1938), els quals poc després foren rellevats per Julián Aguirre (1868-1924) i Gilardo Gilardi (1889-1963). Els anys trenta i quaranta del segle XX la reacció al nacionalisme musical, protagonitzada pel Grupo Renovación (1930), fundat per Juan Carlos Paz (1901-1972), i l’Agrupación Nueva Música (1938), introduí a l’Argentina l’expressionisme, el dodecatonisme i el serialisme. Altres, com R. García Morillo (1911), optaren pel neoclassicisme, o bé pel serialisme postwebernià, com Rodolfo Arizaga (1926) i Roberto Caamaño (1923). El cas d’Alberto Ginastera (1916-1983) és especial. Durant la seva trajectòria adoptà, en etapes successives, el nacionalisme, el serialisme i altres corrents, als qual sempre donà, però, una versió molt personal. L’avantguarda argentina, sorgida durant els anys seixanta, és representada per músics com Antonio Tauriello (1931), Alcides Lanza (1929), Mario Davidowsky (1934) i Gerardo Gandini (1936). En la música electrònica destaquen Mauricio Kagel (1931) i Hilda Dianda (1925).

Música tradicional

Vegeu música popular de l'Amèrica llatina i música indígena de l'Amèrica Central i del Sud.

Col·laboració: 
NBM
Llegir més...