Tot i que la cultura vietnamita té una personalitat molt clara, està molt influïda per la Xina i també, encara que menys, per l’Índia. El que es considera música vietnamita s’ha anat configurant entre els segles XV i XX, després d’un període previ -segles X al XIV- caracteritzat per la forta influència de les músiques de la Xina i de l’antic regne indi de Txampa. El sistema tonal de la música vietnamita és format bàsicament per escales pentatòniques, que també poden tenir dos graus auxiliars que s’usen en motius ornamentals. Es coneixen dos sistemes modals principals, anomenats bac i nam, que es distingeixen per un ús diferent de les escales i per motius ornamentals específics. Els patrons rítmics són majoritàriament de tipus binari. En les músiques de caràcter cerimonial i teatral s’empren, en algunes ocasions, cicles rítmics fixos de setze temps, per bé que s’hi troben també exemples de polirítmia. El ritme lliure és freqüent en la música teatral. La música vietnamita és essencialment monòdica, però recorre a l’heterofonia en la música instrumental.
L’antiga música de la cort té una presència merament testimonial. És executada per dues menes de conjunts instrumentals, el dai nhac i el nha nhac. El primer és format per oboès, tambors, diferents idiòfons de percussió (mo sung trâu, sinh tiên) i de vegades també per un llaüt de cordes fregades, el gong i címbals addicionals. El nha nhac el componen dues flautes travesseres, diversos llaüts -de corda fregada o pinçada-, un petit tambor, l’idiòfon sinh tiên i un joc de tres petits gongs. Dins la música cerimonial i ritual, cal esmentar la pròpia de les pràctiques budistes, amb dos gèneres principals: tung (cantilenes sense acompanyament instrumental) i tan, cant budista amb instruments concebut per a les grans cerimònies. La música teatral té encara avui una gran vigència. Els principals tipus són el hát tuông, teatre de tradició clàssica propi de la cort i molt similar al xinès, el hát chèo, teatre popular del nord, interpretat per semiprofessionals amb un ric repertori cançonístic, i el hát cai luong, que sorgí entre el 1916 i el 1918, interpretat actualment amb instruments occidentals i que és molt popular al sud del país. Entre els principals gèneres de la cançó popular tradicional cal esmentar les cançons de bressol (hát ru), infantils (hát tre em), de treball (hò), de festa (hát hôi) i d’amor (dôi ca nam nu), així com el repertori de cançons de caràcter històric, èpic i humorístic interpretades per músics cecs itinerants (xâm xoan). Aquests tipus de cançons s’executen sense acompanyament instrumental o bé amb instruments rudimentaris.
Al Vietnam es coneixen més d’un centenar d’instruments, molts dels quals, però, són de procedència xinesa. S’usa una gran varietat de tambors que es percudeixen amb les mans o amb baquetes (cai bông, trông bat câu, dai cô, tiêu cô). Entre els idiòfons, a més dels arcaics litòfons d’època prehistòrica, destaquen els gongs (chiêng, la), els címbals (bat, châp choa), el to rung, xilòfon suspès fet de canyes de bambú, com també els instruments rituals budistes mo gia tri i mo. Entre els aeròfons, els principals són les flautes (sao, tiêu) i els oboès (kèn). Els cordòfons, al Vietnam, són força variats. Hi ha, en primer lloc, un gran nombre de llaüts, com el dan nguyêt, el dan doan, el dan tam, aquest darrer amb un cos rodó i cobert de pell de serp. A més, també es pot esmentar el monocord anomenat dan bâu, i la cítara dan tranh, similar al cheng xinès o koto japonès, amb setze cordes tensades sobre ponts mòbils.
Bibliografia
- Khê, T.V.: La musique vietnamienne traditionelle, Presses Universitaires de France, París 1962
- Khê, T.V.: La musica vietnamita, dins "Quaderni dell’accademia chigiana", núm. 43, Siena 1989
- Nguyen, P.T., ed.: New perspectives on Vietnamese Music, Council on Southeast Asia Studies, Yale Center for International and Area Studies, New Haven 1991