L’actual estat del Tadjikistan és en una zona on s’han trobat restes arqueològiques que demostren l’existència d’instruments molt variats ja al segle II aC. Molt aviat aquests territoris foren conquerits per l’islam, que hi portà la seva religió i també la seva tradició de música culta. La música popular fou evidentment influïda per la música àrab, però ha conservat un estil i uns instruments propis. Els modes de la música tradicional tadjik es basen en tetracords, pentacords, de vegades fins i tot en hexacords, però mai no superen l’octava. Les escales són heptatòniques. Són típics els modes naturals i la segona augmentada entre el segon i el tercer graus. Sobretot en l’estil vocal, però també en l’instrumental, són molt usuals els melismes, les notes d’ornament d’altura indefinida i els quarts de to. Les melodies segueixen esquemes formals poc corrents a Occident, com A-B-C-B o A-B-C-B-D-B. La forma de les peces varia, si bé és corrent que consti d’una introducció lenta de caràcter improvisat, un tema central i un final en forma de dansa. La mètrica imparell de cinc, set o tres temps també és molt corrent. Destaquen les danses instrumentals, entre les quals la més famosa és una suite anomenada zang.
Els instruments més estesos al Tadjikistan són bàsicament els cordòfons dutor, idèntic al dutar de l’Uzbekistan, i el dumbrak, de corda pinçada. Tots dos tenen dues cordes. Altres cordòfons són el tanbūr, de tres cordes, el čartor, de quatre, el pandžtor, de cinc, el šeštor, de sis cordes, i el jozdahtor, d’onze. Entre els instruments de percussió destaquen el tavljak, un tambor d’una sola membrana, les timbales nagora i el čang, semblant al saltiri. A la regió de les muntanyes del sud és molt difós l’ús del nāy čuponi o tulak, una flauta. La paraula nāy, de fet, vol dir flauta i el terme s’aplica als diversos tipus de flauta existents al país. També es fa servir el bug, una espècie de trompa de terracota, i el karnay, una trompeta de coure. Al Tadjikistan del segle XXI, l’acordió i la mandolina són instruments molt estesos i apreciats. La cultura musical popular d’àmbit urbà ha creat també les seves pròpies formes i conjunts instrumentals. L’exemple més notable són els sazandari, un conjunt format per una cantant i ballarina, un cantant, un cantant i instrumentista i un narrador o rapsoda. Aquest conjunt està lligat a la tradició del Šašmakom (sis maqāmāt), un cicle monumental de sis makomi (maqāmāt). Els sis maqimāt són: buzruk, rast, nava, dugah, segāh i iraq, cadascun dels quals és basat en una escala diferent si bé tots tenen, fonamentalment, la mateixa estructura interna. Cada maqām consta d’una secció instrumental seguida per un conjunt de cançons. Aquestes cançons són interpretades per un petit cor que canta a l’uníson acompanyat d’un conjunt instrumental. Els textos provenen de poetes clàssics perses.