La seva música es considera dins els límits de la música índia, encara que amb influències perses, afganeses i de la tradició islàmica de l’Orient Mitjà. Al Pakistan hi ha quatre regions culturalment i lingüísticament diferenciades: el Panjab, el Sind, el Balutxistan i la província de la frontera del nord-oest. La llengua oficial és l’urdú, que és la pròpia de les elits indomusulmanes. La població, majoritàriament rural, viu en pobles, excepte les tribus ramaderes del nord-oest.
La música pakistanesa va lligada als cicles de la vida, i expressa els sentiments apropiats en cada ocasió: naixement, circumcisió, casament i mort. Inclou cançons tradicionals, èpiques o populars modernes, cantades per les dones i moltes vegades acompanyades per músics professionals. Entre els grups d’homes també es canta, i moltes vegades s’acaba en ball, amb l’ajut d’intèrprets professionals. Les cançons relacionades amb el matrimoni són les més variades i les més extenses, i destaquen aquelles que es canten quan la núvia deixa la casa del pare, les quals expressen tota la tristesa per la pèrdua de la pròpia família. Els músics professionals es consideren portadors de bona sort i són sempre ben recompensats. Les cançons acompanyen també el treball. N’hi ha d’específiques per a les dones (filar, moldre el gra, adormir criatures) i per als homes (pastors solitaris, tocs de timbal per a cridar a recollir la collita comuna, construcció). Pel que fa a la música de festa, que es relaciona amb les diferents estacions de l’any, destaca la música per a la dansa circular estesa a tot el Pakistan relacionada amb la collita. També hi ha música específica per a celebrar les festivitats o diades religioses de l’islam i per a diferents representacions teatrals i titelles, molt populars arreu. La música té un paper important en el lleure. En les visites que es fan les dones canten cançons d’amor, relats èpics familiars o els darrers èxits de les pel·lícules del moment. En les reunions d’homes, per exemple en les caloroses nits d’estiu a la llum de la lluna, es produeixen situacions similars.
La tradicional censura de l’islam vers la música ha determinat que els intèrprets no siguin de classes socials altes, i no està ben vist cantar davant de persones grans o del sexe oposat. Els músics pertanyen a classes socials baixes i l’ofici acostuma a ser hereditari. Els més destacats són els dom, músics sedentaris considerats servents, que toquen, canten i ballen i, si convé, es vesteixen de dones. Són utilitzats també com a missatgers, i, al Panjab, com a historiadors del poble. Al Sind i el Balutxistan, sobretot, hi ha una altra classe de músics, que són nòmades i combinen aquesta feina amb les de ferrers i llauners i que s’anomenen lori. Una altra mena de músics són les cortesanes, acompanyades per orquestres d’homes destinades a tota mena d’entreteniments.
La utilització d’un tipus determinat d’instrument és determinada pel caràcter de l’esdeveniment al qual es destina la música: la percussió s’utilitza per a anunciar alguna cosa, per exemple el naixement d’un fill mascle, i el vent s’associa amb les diferents processons, per exemple la del casament. Majoritàriament els instruments estan relacionats amb els indis, amb algunes petites variacions.
Tot i l’absència de música occidental, cal destacar la creació de corrents que hi estan relacionats, els quals han donat lloc a moviments com el sufí-rock o el bangra rock.
- Ikram, S.M. i Spear, P., eds.: The cultural heritage of Pakistan, Oxford University Press, Karachi-Nova York 1955