i trompa | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia de la música

trompa

substantiu femeníf
Música
Trompa
© Fototeca.cat/ Idear
música mús
Instrument de vent-metall.

En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna, instrument de vent pròpiament dit, del grup de les trompetes naturals o de les trompetes cromàtiques. Consisteix en un tub obert, llarg i cònic, en la seva forma més característica corbat i enroscat circularment diverses vegades, o bé plegat damunt d’ell mateix, que acaba en un pavelló. El nom trompa deriva del mot grec strombós, que significa cargol marí. El nom alternatiu corn (emprat com a única opció en italià -corno -, francès -cor - o anglès -horn -; vegeu corn) deriva del llatí cornu, que significa banya. Aquesta doble etimologia permet fer-se una idea de l’origen de l’instrument i d’aquells que hi tenen afinitats. Contràriament al que sembla, trompa i trompeta no són dues formes, grossa i més petita, del mateix instrument. Si bé són dos aeròfons semblants que coincideixen en el sistema de producció dels sons i en els mecanismes per a modular-los, les característiques de la perforació del tub acústic i, per tant, el timbre que en resulta els fan ben diferents. Tot i això, en la classificació Hornbostel-Sachs les trompes estan incloses en la família de les trompetes. La provinença dels corns marins o de les banyes d’animal es fa evident en el cas de la trompa, tant per l’etimologia com per la forma. Allò que les caracteritza i diferencia de les trompetes és la perforació majoritàriament cònica en comptes de cilíndrica -entre dos i tres terços de la seva longitud- del tub acústic.

Els antecessors directes de la trompa actual són la trompa de postilló i la natural. La trompa de postilló o de caça és formada per un tub metàl·lic enrotllat, per economia d’espai, de dues a tres vegades sobre ell mateix, clarament cònic a la secció del pavelló. No té vàlvules; produeix sons harmònics naturals gràcies a la major o menor pressió dels llavis de l’instrumentista i a la configuració del mateix instrument. La trompa natural fou usada en les orquestres durant els segles XVIII i XIX. Emet només els sons de la sèrie harmònica natural, com una trompa de postilló, però es pot modificar l’altura de l’harmònic fonamental, i de retop tota la sèrie harmònica, segons la llargària del circuit tubular o cos de recanvi que se li acobla. Combinant-ne de longituds diferents es pot obtenir una gran varietat de sons i, així, el seu àmbit sonor pot arribar a ser d’unes tres octaves. Amb aquestes trompes només podia fer-se una escala diatònica en el registre agut o en el mitjà fent servir sons tapats.

Morfologia i tècnica

Avui dia, l’instrument arquetípic és la trompa en fa, cromàtica, generalment de vàlvules rotatòries. El so és generat a partir de la vibració dels llavis, que és recollida per un broquet metàl·lic, que sol tenir forma d’embut i, generalment, pot separar-se del cos de l’instrument. La seva tessitura va del fa1 al la3. Té un tub acústic metàl·lic, generalment de llautó cromat o niquelat, que, amb les vàlvules incloses, fa 5,18 m. Antigament se’n construïen de coure i, molt rarament, d’or o de plata. El tub és cònic, amb un inici estret que acaba en un pavelló obert d’uns 28 cm. Sol estar enrotllat fent dues o tres voltes. Té l’aspecte d’una circumferència, d’uns 35 cm de diàmetre, de la qual surten gairebé orientats en la mateixa direcció la secció de l’embocadura, per un cap, i el pavelló, per l’altre. A l’interior, el mateix tub s’imbrica i fa altres circumval·lacions, la part central de les quals ocupen les vàlvules i els bombins addicionals. Una altra trompa més petita, de tessitura més aguda, és l’afinada en si♭. Té el tub acústic més curt (3,96 m amb les vàlvules) i és molt sol·licitada per a tocar en el registre agut. Les trompes actuals porten incorporades tres -a vegades quatre, ocasionalment cinc i excepcionalment sis- vàlvules rotatòries o cilindres, l’acció combinada de les quals permet fer l’escala cromàtica. Per a modular els sons, a més de l’ús de les vàlvules, que s’accionen amb la mà esquerra, i la flexibilitat dels seus llavis, l’instrumentista introdueix habitualment la mà dreta dins el pavelló. Aquesta tècnica anomenada bouché, o sons tapats, contribuïa, en la trompa natural, a completar la sèrie d’harmònics naturals en abaixar els sons entre mig to i un to. Amb el sistema de vàlvules això seria innecessari, però aquest recurs permet crear sons més vellutats i suaus i fer-los contrastar amb els sons metàl·lics o cuivré, més aspres, i els sons en eco demi-bouchés que la trompa també pot fer, cosa que la dota d’un major caràcter expressiu perquè n’aug menta la riquesa tímbrica. La trompa en si♭, en tenir el tub acústic més curt, permet obtenir, amb gran facilitat, sons aguts de timbre més brillant, però l’escurçament del tub li fa perdre en part el so càlid, misteriós i profund de la trompa en fa.

Aquest problema sembla haver estat resolt amb la invenció de la trompa doble, molt usada actualment. És una trompa en fa que també duu incorporat un altre circuit suplementari, al qual s’accedeix accionant amb el polze una vàlvula transpositora especial que situa tot l’instrument en si♭. En alguns models, tres vàlvules dobles aporten als dos tubs acústics les longituds necessàries per a modular els sons. La seva tessitura abraça del si♭1 al si♭3. Estirada faria uns 9 m de llargària. Molts dels sons de la seva tessitura es poden fer indistintament amb els dos cossos, la qual cosa proporciona a l’intèrpret la possibilitat de triar entre diferents digitacions.

Són infreqüents les trompes contralt en si♭1 i les trompes dobles contralt en fa1/fa1 o les soprano en si♭1/si♭2, així com les trompes triples contralt en fa1/si♭1/fa1. Hi ha alguns models, sobretot en les tessitures més greus, d’aspecte ovalat i amb el pavelló orientat enlaire, en lloc de la típica forma circular, que s’acosten molt a les característiques de les tubes. La trompa és un instrument transpositor que sona una quinta inferior a la tonalitat de lectura.

Història

Els corns i les banyes es feien servir, abans de les civilitzacions de Grècia i Roma, per a fer crides o per a comunicar-se. Les primeres trompes consistien només en un tub cònic, generalment de fusta o de metall, treballat per a donar-li una forma semblant a la d’una banya. En evolucionar, per intentar donar-los més capacitat i potència, el tub d’aquests instruments es va haver d’allargar i aleshores sorgiren les primeres trompes naturals amb el tub enrotllat en espiral, d’aparença generalment circular tot i que se’n podien veure de formes ben capricioses. Aquestes trompes naturals foren les antecessores de les trompes actuals. Els corns cargolats més antics de què es té notícia es conserven al Staatliches Historiches Museum de Dresden. El més petit està datat a l’entorn del 1572. L’any 1620, M. Praetorius, en la seva obra Theatrum Instrumentorum (1620), hi mostrà la Jägger Trommet, un instrument de forma semblant a la trompa helicoidal, amb embocadura ampla, un tub enrotllat amb quatre o cinc voltes i un pavelló petit, semblant al corn de Dresden. Aquest instrument pot ser el que usaren F. Cavalli en Le nozze di Teti e di Peleo, el 1639, i J.B. Lully en La princesse d’Elide o Les plaisirs de l’île enchantée, ambdues del 1664. Eren petits aeròfons, segurament en si♭, utilitzats en escenes que parodiaven caceres on s’interpretaven una mena de fanfares. No fou, però, fins el 1630 que aparegué a França la gran trompa de caça, de la qual deriva el corn d’harmonia o trompa. Feia aproximadament 2 m de llargària i se’n construïren models de diversos diàmetres i amb diferent nombre de voltes en el tub. En bones mans podia fer l’harmònic 16è, i fins i tot alguns sons més aguts. Els intèrprets havien de ser molt hàbils i tenir molta experiència. El 1636, M. Mersenne, en la seva obra Harmonie Universelle, descriu un corn de caça de 68 cm de longitud, amb broquet estret i metàl·lic, fet de fusta, recobert de cuir com una corneta i sense pavelló, que emetia quatre harmònics. Hi parla també d’un instrument més llarg, de 118 cm, cosa que li permetia doblar el nombre d’harmònics. Un altre corn del principi del segle XVII, també conservat a Dresden, té una longitud de 2,16 m i un pavelló d’uns 11 cm, el diàmetre de l’instrument cargolat és de 21 cm i està afinat en re, com la trompeta natural. El tub de les primeres trompes de caça podia arribar a tenir una longitud de 5 m i un perímetre de fins a 1 m, com és el cas de les construïdes per R. Chrétien cap al 1700. Solien tenir dues voltes i mitja i acabaven en un pavelló d’uns 28 cm d’amplada. La utilització musical d’aquestes trompes de caça evolucionades no començà fins al segle XVII, en ser integrades al cerimonial de la vida cortesana i usades en les caceres reials. Les crides i les fanfares de trompa esdevingueren cada cop més musicals en les luxoses caceres de les corts franceses, i el comte Franz Anton Sporck (1662 - 1738), interessat pel seu so nítid i profund, les portà amb ell a Bohèmia vers l’any 1681. Allà creà una escola de waldhorn, o trompa del bosc, i aquests instruments començaren a ser copiats pels artesans de Nuremberg i altres constructors alemanys. Se’n conserva un al Pfälzisches Gewerbe-Museum de Kaiserslauten, construït per Ehe el 1689. Reinhard Keiser ja inclogué dues trompes de caça en l’orquestració de l’òpera Octavia (Hamburg, 1705) i G.F. Händel els donà un paper significatiu en la instrumentació de la Música Aquàtica (~1717). A França, el nou corn de caça alemany en la seva forma orquestral hi arribà vers el 1748. El 1751, el Concert Spirituel de París ja tenia dos trompistes, i el 1759 s’incorporaren dues trompes al personal permanent de l’orquestra de l’Òpera. En les orquestres antigues era necessària una col·lecció de trompes afinades en diverses fonamentals per a poder tocar en les diferents tonalitats. Pels volts del 1700 els germans Leichnamschneider, a Viena, fabricaren una trompa més petita que substituïa l’antic broquet fix per un altre de separable que permetia acoblar al cos de la trompa els anomenats tons de recanvi (to). Malgrat les limitacions de l’instrument, Bach, Händel i altres compositors escriviren per a les trompes parts de gran dificultat tècnica, florides i de tessitura aguda, semblants a les contemporànies de trompeta.

Els intèrprets, molts d’ells experts trompetistes, aplicaven a la trompa la tècnica del clarino (clarí). Paral·lelament, en aquesta època, a Bohèmia es cultivava la interpretació en el registre greu tapant parcialment la campana amb la mà, la qual cosa millorà l’afinació i amplià les possibilitats tímbriques. A mitjan segle XVIII, cap al 1760, A.J. Hampel, a Dresden, fou el primer que codificà la tècnica dels sons tapats, o bouché, que transmeté als seus deixebles. L’ús d’aquesta tècnica -que exigia introduir una mà al pavelló de l’instrument per a tapar parcialment el forat de sortida de l’aire- fins i tot feu canviar la forma de sostenir l’instrument, que començà a tocar-se amb la campana cap avall, cosa que esdevingué habitual a partir de la segona meitat del segle XVIII. Al mateix temps, els trompistes bohemis i austríacs, especialment a Viena, Praga i Dresden, establiren la tessitura i els fonaments de les possibilitats tècniques de la trompa actual. Els experiments de Hampel impulsaren noves modificacions com les que Johann Gottfried Haltenhof, cap al 1776, introduí en inventar l’anomenada trompa d’harmonia.

Poc abans del segle XIX aparegueren dos tipus més de trompa de mà amb tons de recanvi. A Àustria, Alemanya i França es construïren trompes per a les orquestres. Tenien tons de recanvi independents per a diverses tonalitats, si♭, la, sol, fa, mi, mi♭, re, do i un acoblador per al si♭ greu. L’any 1780 Joseph Raoux i el seu fill Lucien-Joseph, ambdós de París, inventaren, a partir de les idees de Carl Thürrschmidt, el que fou anomenat cor-solo (una modificació millorada de la inventionshorn). Aques tes trompes, construïdes per als solistes de l’època, només tenien tons de recanvi en sol, fa, mi, mi♭ i re. Cap al 1800 l’ús de la combinació d’anelles, que havia perdut vigència arran de la implantació de la inventionshorn, es tornà a reprendre en forma de corbes separades d’anelles amb un cos complet diferent per a cada to. G.F. Händel, J.S. Bach, F.J. Haydn, W.A. Mozart, L. van Beethoven, F. Mendelssohn i els seus contemporanis escriviren la seva música per a trompes naturals amb cossos de recanvi. La trompa no esdevingué un instrument realment cromàtic fins el 1815 amb l’aplicació de les vàlvules (vàlvula) als instruments de vent-metall. Abans hi havia hagut diversos intents per a resoldre aquest problema. D’alguns, només se’n tenen notícies escrites i no se’n conserva cap instrument -com és el cas del corno da tirarsi, usat per Bach en algunes de les seves cantates- i d’altres -com les trompes amb claus i l’intent de fer servir dues trompes d’afinació diferent amb la mateixa embocadura i un mecanisme que permetia alternar-ne l’ús o l’intent d’aplicar a la trompa el sistema de colissa- no han transcendit. Cap al 1815 J.B. Dupont, a París, construí un model experimental -que ha estat anomenat omnitonic - consistent en vuit cossos, amb la longitud adequada per tal de donar altres tantes fonamentals diferents, que convergien en un únic pavelló. Compartien també la mateixa embocadura, que podia ser adaptada i aplicada a cadascun dels tubs. Una de les variants d’aquest model, menys aparatosa i més reeixida, fou la que patentà Charles Joseph Sax, de Brussel·les, el 1824. Aquestes trompes gaudiren d’una certa acceptació per la relativa ineficàcia de les primeres vàlvules, més que per la seva qualitat o eficiència, i mai no substituïren la trompa ordinària.

El sistema de vàlvules que, en variar la longitud total del tub acústic i, per tant, la seva fonamental i la sèrie d’harmònics, permetia fer tots els graus de l’escala cromàtica amb un sol instrument, fou inventat cap als voltants del 1815 per Heinrich Stölzel i patentat conjuntament amb Friedrich Blühmel el 1818. Hom l’aplicà gairebé immediatament a les trompes. Les primeres proves es feren amb només dues vàlvules, ja que l’ús d’una tercera, habitual avui dia, fou considerat incòmode. Arribaren a França a mitjan dècada del 1820. Malgrat els seus clars avantatges, aquests instruments de vàlvules tenien alguns inconvenients. Estaven afinats en fa i no podia usar-s’hi cap cilindre alternatiu. El seu tub no era ajustable i s’havia de corregir l’afinació movent el mateix cos del mecanisme de vàlvules, la qual cosa alterava l’equilibri sonor de l’instrument. La trompa de vàlvules aparegué per primer cop amb orquestra a París, l’any 1835, en l’obra de F. Halévy La juive, en què hi havia parts escrites per a dues trompes naturals i dues de vàlvules. R. Wagner utilitzà aquesta mateixa combinació en les seves primeres obres. Un dels primers, si no el primer, que escriví únicament per a trompes de vàlvules fou R. Schumann, que el 1849 compongué el seu Adagio i Allegro per a trompa en fa i piano i els Conzertstück (’Peça de concert’) per a quatre trompes i orquestra. A França, el 1833, fou inaugurada una càtedra de trompa de vàlvules al Conservatori de París amb el professor J.E. Meifred. No fou, però, fins el 1865 que l’ús del sistema de vàlvules es generalitzà en haver-se resolt de manera pràctica per als trompistes els principals problemes a què s’enfrontava l’adaptació de les vàlvules a la trompa: l’afinació i l’eliminació de l’aigua que es condensava en el tub durant la interpretació.

L’instrument més utilitzat a la darreria del XIX era una trompa de tres vàlvules segons el sistema ideat per Antoine Halary a la dècada del 1840. Al llarg del segle, però, havien anat apareixent alguns instruments emparentats amb la trompa en els més diversos registres; des de les cornetes de vàlvules fins a les varietats de bugles o fiscorns i les tubes, amb més diferències de tessitures, de nom o d’aspecte que no d’efectes tímbrics importants entre un instrument i l’altre. El 1889, Fritz Kruspe fabricà a Alemanya la primera trompa doble en fa i si♭, aviat imitada per altres constructors. Desenvolupava el sistema de Gautrot, patentat el 1865, ideat en principi com a sistema compensatori per a corregir l’afinació de les notes greus del bombardó i altres instruments. En ser aplicat a la trompa feu possible alterar l’afinació sense haver de resituar els èmbols de les vàlvules en fer el canvi d’una volta de tub a una altra. Tingué gran acceptació perquè era un sistema pràctic i enginyós que no suposava un cost addicional, ni afegia pes a l’instrument, i es revelava com la millor solució als problemes de tonalitat, tessitura, timbre i cromatisme. Gairebé tota la música per a trompa pot interpretar-se avui dia amb aquest instrument. L’any 1912 D.J. Blaikley patentà una doble trompa de vàlvules de pistons en fa i si♭ gairebé idèntica al sistema Gautrot del 1865. No fou gaire acceptada pels instrumentistes, però serví d’inspiració per a la doble trompa de pistons construïda per Jérôme Thibouville-Lamy la dècada del 1930, que ha estat perfeccionada per altres constructors i usada, generalment, amb l’addició de vàlvules rotatòries. A mitjan segle XX les trompes de vàlvules de pistons havien estat substituïdes per les de vàlvules rotatòries, més apropiades per als dobles instruments, que eren els de major demanda. Després de la Segona Guerra Mundial, hom construí dobles trompes en si♭ i fa agut i triples trompes en fa, si♭ i fa agut, i començà l’actual tendència a l’estandardització internacional de l’instrument. Actualment és un instrument solista en les orquestres simfòniques, que solen tenir una secció de trompes amb quatre intèrprets o més. També s’usa en bandes i conjunts de cambra, com són els quintets de vent. Malgrat el predomini actual de la trompa doble de vàlvules rotatòries, la puixança de l’interès per la interpretació de la música amb instruments històrics ha contribuït al ressorgiment de la construcció i l’ús de la trompa natural.

Bibliografia


Complement bibliogràfic

  1. Zarzo Pitarch, Vicent: Compendio sobre escuelas europeas de trompa, Piles, Editorial de Música, Valencia 1994
  2. Zarzo Pitarch, Vicent: La trompa: historia y desarrollo, Ediciones Seyer, Málaga 1994
  3. Zarzo Pitarch, Vicent: Compendio de la técnica de trompa, Piles, Editorial de Música, Valencia 1995
  4. Zarzo Pitarch, Vicent: Estudio analítico de la literatura de la trompa, Ediciones Seyer, Málaga 1996
  5. Zarzo Pitarch, Vicent: Método completo de trompa, Piles, Editorial de Música, Valencia 199-?-2000

Col·laboració: 
FCC
Llegir més...