El Tibet ha desenvolupat una cultura força complexa, molt relacionada en els seus inicis amb la Xina i l’Índia i que, de fet, s’estén més enllà dels límits estrictes del seu territori, cap al Nepal, Bhutan i part de la Xina. El budisme tibetà (lamaisme) esdevingué religió d’estat al segle IX i és influït tant pel bon, religió nativa tibetana de caràcter xamanista, com pel tantrisme indi. El gran poder social de la religió en aquest país, els habitants del qual eren originàriament pastors nòmades, feu que s’establís una veritable teocràcia feudal. Tot això tingué influència dins l’àmbit musical.
Dins la música religiosa hom pot distingir entre els cants cerimonials i la música pròpia dels drames religiosos, que són acompanyats també de dansa. D’altra banda, es pot fer la distinció entre la música budista dels monestirs i aquella que és pròpia dels antics rituals del culte bon. La dels monestirs budistes presenta una gran varietat a causa de la gran quantitat de rituals i cerimònies i dels diferents tipus de comunitats religioses. Es tracta tant de música vocal com instrumental, característica que també és vàlida per a la delsbon que encara es practiquen. Les melodies acostumen a tenir un registre molt baix i un àmbit reduït (segones, terceres, quartes). Sovint es recorre a la tècnica antifonal. El cant coral és dut a terme generalment a l’uníson, tot i que també s’empren el pedal i l'organum oblic. Hi ha tres estils bàsics de cant coral. El recitatiu, en temps lliure o mesurat, s’usa generalment en breus passatges introductoris. El dang, cant d’himnes en tempo estricte, empra fórmules melòdiques senzilles basades en escales de dos a sis tons. El iang (cant sostingut) és de caràcter repetitiu i monòton, i en aquest estil els himnes són interpretats en un registre molt greu i les notes són de gran durada. Es perd el sentit de la divisió temporal i es produeixen inflexions microtonals. Dins d’aquest estil, alguns monestirs han desenvolupat una difícil tècnica vocal en la qual cada cantaire aconsegueix crear un efecte d’acord mitjançant l’emissió simultània d’harmònics. El cant coral, que és en ocasions acompanyat per címbals i tambors tot marcant els accents rítmics, s’alterna al final de l’estrofa amb petites seccions interpretades per una orquestra.
Els conjunts orquestrals poden ser molt potents i complexos. El conjunt bàsic, que consta de vuit o dotze instruments, és format exclusivament per aeròfons -que sempre toquen en parelles- i instruments de percussió. S’empren oboès (guialing) i trompetes de diverses mides, com la kangling, trompeta curta feta de metall o de fèmur humà, o la tung, de so molt greu i que pot arribar a tenir més de tres metres de llargària. Altres instruments, per a l’orquestra o usos rituals, són els címbals (rolmo, ting-xac), les campanes (xang, trilpu) i els tambors, com el gnà, de doble membrana i suspès, i el damaru, petit tambor amb forma de rellotge de sorra que quan és fet amb dos hemisferis cranials soldats per l’extrem superior rep el nom de t’ö-gnà. En rituals paralitúrgics, com els que es fan en les festes cícliques i amb finalitats apotropaiques, es representen drames religiosos i narracions històriques i llegendàries amb base moralitzant. S’acompanyen de mímica, dansa i cant amb instruments. En aquests cants sovinteja l’estil melismàtic, i les melodies són bàsicament pentatòniques anhemitòniques. L’ensenyament de la música als monestirs és essencialment oral, però s’ha desenvolupat també un sistema de notació de tipus neumàtic (iang-ic) que permet donar indicacions sobre alçada, temps i intensitat, principalment per a les veus, però que s’aplica també als instruments musicals.
En el passat, per raons socials, la gran majoria de nobles tibetans de Lhasa necessitaven tenir els seus propis músics, cosa que portà a una certa professionalització de l’ofici. Tot i així, la música interpretada era molt influïda per la xinesa, i molts dels instruments eren també d’origen xinès. La música laica és també imbuïda d’idees de caràcter religiós, si bé des del punt de vista musical es presenta força diferenciada de l’estrictament religiosa. Les escales emprades són sobretot de tipus pentatònic anhemitònic, però també es coneixen escales hexatòniques i ocasionalment es practica l’heterofonia. El repertori de cançons és molt ric: cançons de treball, amoroses, descriptives i moralitzants. Entre els pastors nòmades hi ha cançons d’amor que es desenvolupen com un diàleg entre home i dona en forma de discussió improvisada. En contrast amb la música religiosa, els instruments que solen acompanyar la música laica festiva pertanyen al grup dels cordòfons (llaüts de corda pinçada o fregada, cítares), a més de flautes, petits címbals i tambors. Dignes d’esment són els cants de caràcter èpic interpretats per bards, que poden tenir també una finalitat magicoreligiosa, especialment en circumstàncies com ara noces i enterraments. L’instrument més estès és una mena de flauta de bambú amb set forats anomenada tiling. Els principals cordòfons són el dranyen, llaüt de coll llarg i sis cordes, el piuang, llaüt de coll llarg i dues o quatre cordes tocades amb arc, i el guiumang, cítara de caixa trapezoidal amb vint-i-cinc cordes.
Bibliografia
- Helffer, M.: Mchod-rol. Les instruments de la musique tibétaine, CNRS Éditions, París 1994
- Kaufmann, W.: Tibetan Buddhist Chant, Indiana University Press, Bloomington 1975
- Vandor, I.: La musique du bouddhisme tibétain, Buchet/Chastel, París 1976
- Vandor, I.: The musicians in the Tibetan traditional society, dins "The world of music", núm. 2, Berlín 1979