Es conserva en el manuscrit de la Biblioteca de Catalunya M971, folis 1r-8è, que és probable que provingui de la capella del rei Martí I de Catalunya-Aragó (1396-1410). Consta de cinc fragments que són a tres veus, excepte l’agnus, que és a quatre veus. A diferència d’altres cicles de l’ordinari del segle XIV, la Missa de Barcelona no té Ite, missa est o, en el seu lloc, Benedicamus. El kírie és un unicum escrit en estil simultani. El glòria empra l’estil discant; per la similitud existent entre la seva melodia i la del Glòria Nr. 12 del Còdex d’Apt (Basilique Sainte-Anne, Trésor 16 bis) atribuït a Depansis, és possible que l’una derivi de l’altra o bé que es tracti d’obres del mateix autor. D’aquest Gloria es coneixen dues versions més amb contratenors diferents. El credo és l’únic dels fragments del qual consta el nom de l’autor, Sortis o Sortes, identificable amb l’organista Esteve de Sort, al servei de la capella reial d’Aragó entre el 1394 i el 1407. És escrit en estil discant i contrasta amb el glòria per ser menys ornamentat. Si s’ha de jutjar pel gran nombre de versions que se’n coneixen, onze en total, es tracta del fragment litúrgic més famós de l'ars nova; en el Còdex d’Ivrea (Bibl. Capitular, J.IV.115) duu la inscripció de rege. El sanctus és un motet sense concordances amb el text tropat. L’agnus esdevé difícil de classificar; les veus externes duen text, a diferència de les internes, però el contratenor desenvolupa un contrapunt complementari a tenor i quadruplum, la qual cosa suggereix que es cantava. L’única concordança coneguda d’aquesta composició apareix en un fresc de l’església de Notre-Dame de Kernascléden (Bretanya). En termes generals, la cohesió interna de la Missa de Barcelona és menor que la d’altres cicles de l’ordinari del segle XIV.
Bibliografia
- Gómez, M.C.: El manuscrito M971 de la Biblioteca de Catalunya (Misa de Barcelona), "Butlletí de la Biblioteca de Catalunya", X, Barcelona 1982-84