Cadascun d’aquests accents s’indica amb una onomatopeia distinta. Les principals són dum, per als accents forts, i tek, per als febles. L’execució d’un īqā' de vuit temps, com per exemple el maṣmūdī, seria: DD*TD*T* (D = dum; T = tek; * = un silenci de la mateixa durada que els accents). El terme īqā' és emprat, sobretot, en la música àrab oriental, juntament amb altres termes, com ara mizān -utilitzat especialment en la música magribina d’origen andalusí-, ḍarb, etc. De la mateixa manera que els modes melòdics, els modes rítmics àrabs es designen amb noms d’origen àrab o turc, com per exemple maṣmūdī, samā’ī, aksāk, maǧūrī. A vegades s’afegeix un adjectiu a alguns noms d'īqā’ā (plural d'īqā') per a indicar el tempo de manera aproximada, com és el cas del samā’ī ǧafīf ('allegro') o samā’ī ṭaqīl' ('lento').
Música