En la classificació Hornbostel-Sachs, electròfon que pertany al grup dels instruments electromecànics. Forma part d’un sistema que inclou un dispositiu que transforma les vibracions de les cordes en impulsos elèctrics, un amplificador que modifica aquests impulsos, i uns altaveus que els tornen a convertir en so. N’hi ha de dos tipus: les que tenen caixa de ressonància, anomenades normalment electroacústiques, i les de cos massís, que serveix únicament per a acomodar-hi el pont i els aparells electrònics i mantenir les cordes en tensió. Les guitarres electròniques massisses poden tenir formes diverses, perquè les característiques morfològiques del seu cos -que no serveix de caixa de ressonància- no afecten ni la qualitat ni la quantitat del so. Pel mateix motiu poden estar fetes amb materials diversos, essent els més usats la fusta, les resines sintètiques o la fibra de vidre. Algunes tenen dos mànecs, un amb sis cordes i l’altre amb dotze, o bé un de guitarra i l’altre de baix elèctric. Les electroacústiques tenen una aparença més o menys semblant a la guitarra convencional, amb un o més forats acústics.
La guitarra elèctrica té generalment sis cordes metàl·liques afinades com les de la guitarra convencional -també n’hi ha, però, que en tenen dotze, repartides en sis ordres dobles-, i el so es produeix en fer vibrar les cordes polsant-les amb els dits o amb l’ajut d’un plectre. Com en la guitarra convencional, el mànec o mànecs disposen de trasts. Les de cos massís porten, muntades sota les cordes, una o més bobines electromagnètiques, també anomenades pastilles, que en recullen la vibració i la converteixen en impulsos elèctrics que passen per un amplificador previ i, després, per un altre abans de sortir pels altaveus com a sons. L’amplificador i el preamplificador, que molt sovint es troben junts en un mateix aparell, asseguren electrònicament els controls de sonoritat i volum. Amplificada només electrònicament, la guitarra massissa pot tocar notes molt més prolongades i de molta més intensitat que les acústiques o electroacústiques. En les guitarres elèctriques amb caixa de ressonància, la tapa harmònica està proveïda de micròfons o de cristalls piezoelèctrics que, situats sota el pont, capten per separat les vibracions de cada corda. A més, disposen de botons de control, així com d’un interruptor que acciona els diversos altaveus. La qualitat sonora, sobretot en les guitarres massisses, depèn gairebé exclusivament dels components electrònics esmentats.
Les unitats d’amplificació, basades en vàlvules o en transistors, poden distorsionar el senyal que els arriba i alterar, així, la qualitat i les característiques tímbriques del so. Es poden aconseguir alguns efectes especials afegint-hi circuits i controls addicionals que, generalment, s’accionen amb un pedal. Les pastilles s’aplicaren per primera vegada durant la dècada del 1920, i la producció comercial de models electroacústics començà la dècada següent. De seguida s’usaren profusament en el jazz i la música country. La guitarra compacta es comercialitzà al final de la dècada del 1940, i fou adoptada pels músics de blues, que van treure partit dels seus sons llargs. Aquest estil fou adoptat a la dècada dels seixanta pels músics de rock, els quals formaren grups integrats principalment, i gairebé de manera exclusiva, per guitarres elèctriques. Aquests grups dugueren l’amplificació a nivells abans inimaginables, i explotaren la utilització de circuits per a aconseguir una vasta manipulació del so. Actualment és l’instrument dominant en la música popular dels Estats Units i a gran part de l’Europa occidental, com també en la música urbana d’Àfrica, el Carib i el sud-est d’Àsia.