Les arrels d’aquest moviment es troben en la mirada retrospectiva que feu la historiografia romàntica envers la música d’alguns dels compositors més emblemàtics dels segles XVI al XVIII, com G.P. Palestrina o J.S. Bach. Des del principi del segle XX, ha afavorit el conreu d’una recerca musicològica que es proposa solucionar els problemes que sorgeixen de la lectura de les fonts originals -signes de mesura, semitonia, instruments originals, etc.- i els problemes d’ordre tècnic que acompanyen la interpretació vocal i instrumental del repertori musical del passat. La restauració d’instruments originals dels segles XV al XVIII i la seva reconstrucció d’acord amb models conservats han permès la recuperació tímbrica de la música antiga. Mitjançant el coneixement dels criteris interpretatius, teòrics i pràctics propis de cada època, hom cerca d’oferir una nova lectura interpretativa que s’ajusti, amb la màxima fidelitat i elegància artística, a la recreació sonora i expressiva de l’obra musical tal com aquesta fou concebuda pel compositor. Alhora, pràctiques completament habituals en el passat, com ara la improvisació, han estat recuperades per al món de la interpretació de l’anomenada música clàssica. L’interès per l’estudi i la interpretació del repertori musical europeu del passat s’inicià a l’entorn de la reaparició dels Collegia Musica que H. Riemann i W. Gurlitt vincularen als nous estudis de musicologia de les seves respectives universitats a Leipzig i Friburg de Brisgòvia, al començament del segle XX. La necessitat d’interpretar la música antiga amb criteris fonamentats en l’estudi dels tractadistes i de les fonts originals, tant instrumentals com documentals, començà a prendre cos a partir de les aportacions d’A. Dolmetsch, R. Haas i A. Schering durant la primera meitat del segle, coincidint amb la tasca interpretativa de la clavecinista W. Landowska. Els estudis de T. Dart i R. Donington es convertiren en obres de referència per als intèrprets de mitjan segle XX, i l’aparició de la revista "Early Music" (1973) significà la presència periòdica d’un òrgan d’informació i divulgació de les darreres recerques aplicades a resoldre els problemes de la interpretació musical amb criteris històrics. Les aportacions que, a partir del darrer quart del segle XX, duen a terme els mateixos intèrprets són ben significatives. En aquest sentit, cal esmentar els estudis de P. Badura-Skoda, N. Harnoncourt, R. Jacobs, R. Leppard, H.M. Linde, D. Munrow i R. Tureck.
A partir de la segona meitat del segle XX, la proliferació de solistes i de grups especialitzats en música antiga ha afavorit la progressiva incorporació d’aquest repertori a les sales de concert i l’obertura d’un mercat discogràfic específic. Entre els centres pioners en l’ensenyament de la música antiga cal destacar, sobretot, al costat de certes escoles i conservatoris d’Anglaterra, Alemanya i Holanda, la Schola Cantorum Basiliensis, fundada a Basilea el 1933 per P. Sacher. Alguns dels intèrprets virtuosos que es dediquen a la recuperació de la música antiga han ampliat l’abast de la seva recerca, circumscrita inicialment al seu instrument, per oferir noves versions del conjunt del repertori; aquest és el cas de F. Brüggen, N. Harnoncourt, T. Koopman, G. Leonhardt i J. Savall. Els grups vocals i instrumentals pioners d’aquest moviment aparegueren a partir dels anys trenta. Cal destacar-ne Pro Musica Antiqua, creat per C. Van den Borren el 1933 i Ars Musicae de Barcelona, fundat per J.M. Lamaña el 1935 i posteriorment dirigit per E. Gispert i R. Escalas. A partir dels anys cinquanta entraren en escena, entre d’altres, Deller Consort (A. Deller, 1950), Concentus Musicus de Viena (N. Harnoncourt, 1953), Clemencic Consort (R. Clemencic, 1968) i Pro Cantione Antiqua (M. Brown, P. Esswood, J. Griffett, 1968). Entre els grups sorgits els anys setanta destaquen Hespèrion XX (J. Savall, 1974), Hilliard Ensemble (P. Hillier) i Taverner Consort (A. Parrot). Entre els apareguts a partir dels anys vuitanta sobresurten Les Arts Florissants (W. Christie), La Chapelle Royale de París (P. Herreweghe), Concerto Vocale (R. Jacobs) i La Capella Reial de Catalunya (J. Savall, 1987). Els anys seixanta, entre les orquestres dedicades a la interpretació de la música antiga, cal esmentar: l’Academy of Ancient Music (C. Hogwood), La Petite Bande (S. Kuijken) i English Concert (T. Pinnock). A partir dels vuitanta sobresurten La Grande Écurie et la Chambre du Roy (J.C. Malgoire), English Baroque Soloists (J.E. Gardiner), Le Concert des Nations (J. Savall) i l’Orchestra of 18th Century, de F. Brüggen (1981).
Bibliografia
- Dart, T.: Interpretación de la Música, Víctor Lerú, Buenos Aires 1978
- Donington, R.: The interpretation of early music, Norton, Nova York 1992
- Dorian, F.: Historia de la ejecución musical, ed. Taurus, Madrid 1986
- Harnoncourt, N.: Le discours musical, Gallimard, París 1984
- Harnoncourt, N.: Le dialogue musical. Monteverdi, Bach et Mozart, Gallimard, París 1985
- Jackson, R.J.: Performance practice, medieval to contemporany: a bibliographic guide, Garland, Nova York 1988
- Leppard, R.: Authenticity in music, Amadeus Press, Portland 1988
- Taruskin, R.: Text and act: essays on music and performance, Oxford University Press, Nova York 1995
- Vinquist, M. i Zaslaw, N.: Performance practice: A bibliography, Norton, Nova York 1971