Secció anatòmica de l’aparell auditiu humà
© Fototeca.cat/ J. Fors
Des del punt de vista anatòmic, es divideix en tres seccions: orella externa, mitjana i interna. L’orella externa és formada pel pavelló auditiu, que recull el so, i el conducte auditiu, que actua com a ressonador i augmenta la sensibilitat auditiva en una extensió entre els 2.000 Hz i els 5.000 Hz. L’orella mitjana comença en el timpà, una membrana que vibra quan és estimulada pel so que prové del conducte auditiu. Darrere del timpà hi ha una cadena d’ossos petits, anomenats martell, enclusa i estrep, que condueixen la vibració, amplificada, cap a la finestra oval, començament de l’orella interna. Entre l’orella mitjana i la finestra oval hi ha la trompa d’Eustaqui, un conducte que regula la diferència de pressions entre els dos costats del timpà.
L’orella interna conté un conjunt de conductes semicirculars, que constitueixen el sentit de l’equilibri, i el cargol o conducte coclear, un mecanisme espiral que transforma les vibracions en els impulsos neuronals que després seran processats pel cervell. El resultat d’aquest processament és un conjunt de sensacions (acuïtat, intensitat i timbre) que permeten classificar els sons i identificar-los. Hi ha uns marges per al bon funcionament de l’orella. L’espectre audible és l’espectre de freqüències que és capaç de detectar, aproximadament entre els 16 Hz i els 16.000 Hz. Per a cada freqüència audible, existeix un límit inferior d’intensitat per sota del qual la vibració no es detecta, i un límit superior per sobre del qual es produeix sensació de dolor i el timpà pot arribar a trencar-se. El conjunt dels límits inferiors per a totes les freqüències s’anomena llindar d’audibilitat, i el dels superiors, llindar de dolor. Si es tracen les línies corresponents a aquests llindars en un gràfic intensitat-freqüència, s’obté una superfície tancada que constitueix el camp d’audibilitat.